Cristina García Rodero: la fotògrafa que va reivindicar l'Espanya que el franquisme volia amagar

MataróHi ha una Espanya de la qual, per bé o per mal, amb prou feines en queden rastres. Els costums canvien, s'ha buidat part de la Península i la gent viu a les grans ciutats, i cada vegada hi ha menys figures ancestrals com el Jarramplas, el Picao, l'Empalao i el Cascaborras. La fotògrafa Cristina García Rodero (Puertollano, Ciudad Real, 1949) va ser una testimoni privilegiat de tot aquest món entre tètric i màgic entre els anys 1975 i 1988 i el va congelar en una sèrie excepcional, España oculta, de la qual es poden veure 72 fotografies en una exposició a la Nau Gaudí de Mataró. Les obres exposades provenen de la Col·lecció d’Art Contemporani de La Caixa, que és la que en té més, 75 de les 128 que hi ha al llibre homònim, que va ser un èxit inesperat i que va tenir un gran impacte en la història de la fotografia espanyola.

“Aquestes fotografies recullen una visió molt personal i molt humana del folklore i dels ritus religiosos del nostre país. Però més que això, España oculta és la documentació visual més important de moltes tradicions espanyoles”, explica la directora de la col·lecció, Nimfa Bisbe. “Moltes d’aquestes tradicions han desaparegut o s’han adaptat als temps actuals, per això l'España oculta és un arxiu singular de la memòria col·lectiva on han quedat registrats instants irrepetibles”, explica. El públic connecta immediatament amb les fotografies de García Rodero perquè la seva mirada està carregada “d’emoció”, diu Bisbe. "És capaç de comunicar la seva sorpresa quan va captar la imatge i que els espectadors també se sorprenguin", subratlla. Actualment el llibre està descatalogat i es pot trobar a la venda per centenars d’euros al mercat de segona mà.

Nens que desfilen dins taüts

España oculta va ser un dels primers grans projectes de Cristina García Rodero, que va ser la primera fotògrafa espanyola a entrar a l’agència Magnum. Es va formar com a artista i va poder arrencar España oculta gràcies a una beca de la Fundació Juan March. “Si he fet aquesta obra és perquè no he tingut sentit ni del temps ni dels diners”, diu l’artista. El recorregut està organitzat seguint el calendari festiu, començant amb la càrrega pagana del solstici d’hivern i del rebrot de la vida a la primavera, després dels mesos més freds. En aquest àmbit és on hi ha el Jarramplas, de Piornal, un municipi de la província de Càceres, un personatge a qui llencen boles de neu o, si no n’hi ha, naps. També són importants les processons de Setmana Santa i les que criden la pluja. També els toros. I encara una tradició gallega que tanca el tram final de l'exposició: els nens que havien estat a punt de morir sortien de la processó dins un taüt per donar gràcies per haver esquivat la mort.

“Jo volia parlar d’Espanya, de tot, però quan vaig conèixer les festes, em vaig dir que no era possible que no es coneguessin. Hi havia una enorme ignorància perquè només es coneixien les que el govern volia per atraure turistes, com la Feria de Sevilla, el Rocío i els Carnavals, que estaven prohibits però es deien festes de primavera, i els Sanfermines. Però ningú no s’interessava per altres joies que teníem molt antigues i molt desconegudes i que enllaçaven amb la història i amb molts altres països”, explica García Rodero, que va haver de lluitar perquè la set de modernització de l’Espanya postfranquista no les sepultés en l’oblit. “Per a mi no eren mals records sinó la nostra història, la nostra cultura i la nostra personalitat”, explica. Però això va canviar i en l’Espanya post-Transició les van reivindicar.

Durant els anys que García Rodero es va dedicar a España oculta en va passar de tots colors. “Vaig trigar vuit anys a poder-me comprar un 600 de tercera mà i després un de més gran on dormia, hi posava un matalàs. Perquè en l’Espanya d’aquella època no hi havia hotels ni casetes amb encant”, explica. "A ningú li interessava aquella Espanya", lamenta. En moltes ocasions llogava habitacions als pobles, on sempre trobava les portes obertes, i després hi tornava per mostrar-los les fotografies que els havia fet.

Totes les imatges estan plenes de la característica agudesa, tendresa i sentit de l’humor de García Rodero. “Necessitava estar a molt prop de la gent, sentir el seu cor, veure com s’emocionen i com respiren. És una necessitat física i com a persona. Els fotògrafs que vindran ho tindran més difícil per fer treballs com aquest perquè ara tot està homologat”, conclou García Rodero. L'exposició és la segona del conveni entre el Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, format per l’Ajuntament de Mataró i la Fundació Privada Carmen & Lluís Bassat, i la Fundació La Caixa, i estarà oberta fins al 16 de gener.