"Si algú no es vol creure que a Gaza hi ha fam, que se’n vagi a pastar fang"

Barcelona"Durant molt de temps, la principal crítica que es feia al festival era que era massa fosc, massa violent, massa pessimista. Malauradament, és que anàvem avançats al nostre temps". Amb aquesta frase el director de Visa pour l’Image, Jean-François Leroy, encapçala el programa d’aquest any del festival. "Si mires la televisió i llegeixes els diaris, veuràs que el món és fosc. El nostre objectiu és ensenyar el món real. Ni princeses, ni jugadors de futbol: el món real", diu a l’ARA.

El festival de fotoperiodisme de Perpinyà fa 37 anys que ens obliga a mirar allà on toca, ens agradi o no. Del 30 d'agost al 14 de setembre es podran veure gratuïtament, en diferents recintes, 28 exposicions, desenes de projeccions, xerrades i tallers amb el millor fotoperiodisme per a les pitjors tragèdies: Gaza, Ucraïna i els Estats Units de Trump, però també l'estat d'excepció a El Salvador, els estralls de les drogues de síntesi a l’Iraq, la violència incontrolable a les megalòpolis del Sud, la repressió de les dones a l’Afganistan i què passa en països que mai apareixen a les notícies, com el Congo, Somàlia i el Caixmir.

Leroy no és algú que tingui pèls a la llengua, i el Visa pour l’Image segueix la seva filosofia directa i sense anestèsia. ¿Creu que les fake news que s’escampen per les xarxes són un perill? "Visa pour l’Image és exactament l’oposat d’això, és el món real, és la veritat. Confio en la reputació dels fotògrafs, sé que no ens enganyen i miren el món tal com és", afirma. ¿Creu que la IA desbocada planteja un repte? "El veritable periodisme refusarà qualsevol imatge creada per IA. Creuo els dits perquè la IA revalori el fotoperiodisme". Què en pensa que hi hagi negacionisme fins i tot veient fotografies, per exemple de la fam a Gaza? "Si algú no es vol creure que hi ha fam a Gaza, que se’n vagi a pastar fang –"fuck them", deixa anar–. Si no vols veure la veritat i no et vols creure el que veus, ho sento, ets cec i tries ser estúpid, i no m’importa".

El festival ha de prendre partit cada any amb la tria de les exposicions que programa. "El Visa no té cap raó per ser políticament correcte. De nou: mostrem la realitat", repeteix Leroy, que lamenta les dificultats que tenen els fotoperiodistes per poder treballar en condicions: "Les revistes i els diaris de tot el món tenen cada cop menys diners. És una llàstima". Fa 40 anys, la revista Paris Match repartia un milió d’exemplars setmanals, i avui en són menys de la meitat. "Ser freelance és, sens dubte, més difícil que mai: és una lluita constant sense cap garantia", diu el fotoperiodista Adam Gray.

"Els Estats Desunits d'Amèrica"

Adam Gray va cobrir l’assalt al Capitoli dels Estats Units. "La divisió dins la societat nord-americana sempre havia existit, però va aflorar realment durant el 2020. La pandèmia del coronavirus, les protestes del Black Lives Matter després de l’assassinat de George Floyd i les protestes de l'extrema dreta contra els antifa i contra les restriccions de la covid van agreujar la polarització. El 6 de gener del 2021 va ser el punt àlgid –explica a l'ARA–. El dia va començar amb la tercera gran manifestació Stop the steal. Esperàvem violència, però res de l’escala del que va passar. Ens pensàvem que els aturarien molt abans. Em vaig centrar en documentar els fets de la millor manera possible, i vaig treballar sense assetjament. Malauradament, vaig presenciar el tret mortal d'un agent del Capitoli contra Ashli Babbitt. Va ser un dia violent i traumàtic. La magnitud dels fets i el seu significat no em va colpir fins que a la nit vaig seure a l’habitació de l’hotel amb els col·legues i vaig mirar les notícies. En aquell moment no em podia imaginar el retorn de Donald Trump. Ara fins i tot alguns dels que van anar a la presó per allò es presenten a càrrecs públics", explica.

Després Gray ha tingut accés a Trump, a la residència de Mar-a-Lago, a Florida. "Volia captar un reflex sincer de la seva vida interior i personalitat. L’habitació mateixa diu molt sobre ell: el seu gust per la grandesa i l’opulència és a tot arreu. Sempre projecta confiança i sap exactament com vol ser vist", explica Gray, per correu electrònic. I també va retratar Zelenski a l’Assemblea General de l’ONU a Nova York. "Volia mostrar el pes que carregava: la serietat de la seva mirada ho diu tot. Per a mi, un retrat ha de revelar alguna cosa de la persona: el costat humà d’algú que s’ha convertit en símbol", diu.

A Visa pour l’Image hi exposa American madness, un retrat del que anomena els "Estats Desunits d’Amèrica", escenes "surrealistes, turbulentes i contradictòries" captades els últims anys per a agències i mitjans com Le Figaro i De Volkskrant: des d’Elon Musk amb la motoserra de Milei fins a un Ronald McDonald inflable sobrevolant manifestants propalestins, passant per la migració de rècord a la frontera. "Com a fotògraf britànic [ara establert a Nova York] em sorprenen constantment les contradiccions i absurditats que trobo aquí, coses que no he vist mai enlloc més. Aquestes fotografies són la meva manera de contribuir a posar context i a entendre aquesta societat", explica. La influència de l'huracà Trump és enorme, només cal recordar l’amenaça de "deportacions massives" que ha fet el reformista Nigel Farage seguint l’exemple nord-americà. "Els EUA són el principal proveïdor d’armes tant a Israel com a Ucraïna, i continuen sent un aliat clau en la política global. Les normes democràtiques als EUA estan sota una pressió creixent, i això fa que el que hi passa tingui conseqüències enormes molt més enllà de les seves fronteres. La seva influència política i cultural fa que el que hi passa sigui impossible d’ignorar", afirma Gray.

El Salvador: sense 'pandilleros' i sense llibertats civils

El Salvador viu una deriva dictatorial emparada per Donald Trump, que ha fet servir les seves presons com a temible destí de les deportacions d'immigrants. El fotoperiodista Juan Carlos és un dels pocs salvadorenys que han visitat la presó d'alta seguretat de Tecoluca, coneguda com a CECOT, perquè té tracte de premsa internacional. "Els pocs mitjans independents que queden no hi tindran mai accés", diu.

L'exposició mostra com és la vida a la macropresó icona de la presidència Bukele, que ha declarat la guerra a les maras i ha eliminat la violència del país: un 2% de la població d'El Salvador està empresonada. "A més del fet que no tenen ni matalassos ni tovallola i només surten 45 minuts al dia de la cel·la, em va impactar el comportament disciplinat dels presos. Et miren de manera intimidant, amb els seus tatuatges, però no fan els símbols de les bandes, no creen caos. He estat en altres presons en què hi ha pandilleros, i ells són els que ostenten el poder. Si tenen condemnes d'entre 40 i 1.600 anys, o sigui que s'hi podriran o s'hi moriran, què importa si maten algú més? –planteja el fotògraf a l'ARA–. Al CECOT, no. Els presos tenen tres àpats (ous, fesols, tortitas) i atenció mèdica, però si no es comporten bé no només els hi retiren sinó que són reprimits amb violència", diu Juan Carlos, que es pregunta què passa allà dins quan marxen les càmeres. Segons la premsa, a les presons d'El Salvador hi ha un mort cada tres dies des que, fa més de tres anys, es va dictar l'estat d'excepció.

Com a contrapartida, fins i tot als barris més perillosos ara es pot caminar i treballar tranquil. "La gent està molt contenta amb aquesta seguretat. Ha eliminat les estructures de poder de les bandes, la por i la violència. Jo he entrat a comunitats on abans no podia si no era amb la policia, puc anar a qualsevol lloc sense por i sense demanar permís als líders de les bandes. Però també m'han dit que hi continua havent pandilleros amagats", explica Juan Carlos, que recorda els pactes que hi ha hagut entre Bukele i les bandes per aconseguir vots i la pacificació.

Bukele diu que ha empresonat 85.000 delinqüents de les bandes. Això manté la seva popularitat i el seu poder, malgrat la crisi econòmica. El perill és la pèrdua de la democràcia, que ja ni tan sols defensen els EUA. "Han donat via lliure a Bukele per fer el que vulgui. La reelecció indefinida. La pèrdua dels drets civils. Estem indefensos davant dels abusos dels drets humans. El règim arresta l'oposició. Hi ha 60 activistes i periodistes que s'han hagut d'exiliar. La Fiscalia pot tenir gent acusada en presó preventiva i sense judici durant cinc anys, i entre ells hi ha innocents i víctimes d'arrestos arbitraris. No es pot accedir a la informació, està reservada", explica.

Com a fotoperiodista freelance, té por? "Veient el que ha passat amb altres periodistes estic preocupat, sí. Amb aquest règim pot passar qualsevol cosa. Al mateix temps, penso que és important quedar-se aquí i explicar què passa. Volem transparència i que se sàpiga la veritat. No estem en contra d'una nova vida de pau i tranquil·litat, però volem saber què s'ha negociat. Què haurem de pagar, el poble?", es pregunta. L'última treva va acabar amb un bany de sang ara fa deu anys. El fotoperiodisme pot obrir interrogants i demanar respostes.