Fotografia
Cultura  /  Fotografia 08/09/2022

L'humanisme de Sabine Weiss toca el cor de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs

La Bòbila de Palafrugell acull la primera retrospectiva a Espanya de l'últim gran nom de l'escola humanista

5 min
'La petite egípcia' (1983), de Sabine Weiss

PalafrugellLa fotògrafa francosuïssa Sabine Weiss (1924-2021), l’última representant de l’escola humanista i cap de cartell de la XII Biennal de Fotografia Xavier Miserachs a Palafrugell , assegurava que la fotografia no era un art sinó “artesania”. I també creia, com va fer ella mateixa, que un fotògraf havia de saber fer de tot. “Si un s’estima la fotografia de debò –va dir Weiss en una entrevista–, farà fotografies, però també s’ocuparà d’un altre ofici que li permeti menjar i pagar el lloguer. Farà coses que li agradin, però també que li permetin guanyar-se la vida”.

En el seu cas, com es pot veure fins al 9 d’octubre en l’exposició que li dedica La Bòbila, la seva primera retrospectiva a l’Estat, Weiss va guanyar-se la vida com a fotògrafa publicitària i de moda –va treballar per a Vogue– i com a reportera de l’agència Rapho per a altres publicacions com Time, Life, Newsweek o Paris-Match, a França i en altres països com Portugal, Espanya, Itàlia, Hongria i Egipte. I en paral·lel va fer una feina més personal impregnada de compassió cap als més desafavorits, especialment els nens; també d'un afany per dignificar-los.

Aquest vessant de Weiss també es caracteritza per la capacitat per treure suc de petites escenes quotidianes, com la d'una parella que festeja mentre la mare d'ella fa de carabina. “Vaig començar a fer fotografies el 1942, i no m’ho vaig pensar gaire, m’agradava fer fotografies i vaig pensar de fer-me fotògrafa”, recordava Weiss en una altra entrevista. “La Sabine va començar a fer fotografies quan tenia dotze anys”, deia la seva assistent durant l’última dècada de la seva vida, Laure Delloye-Augustins.

'Hongria' (1982), de Sabine Weiss
'Dona al metro, Nova York' (1962), de Sabine Weiss

La mostra porta per títol Observant la vida i inclou prop de 120 fotografies seleccionades per la mateixa Weiss, en còpies digitals. Aquests treballs, assegura Delloye-Augustins, representen “el cor” del seu llegat, amb temàtiques com els nens, amb qui tenia una relació especial, els gitanos i els retrats d’intel·lectuals i artistes com André Breton, Samuel Beckett i Alberto Giacometti, de qui va documentar les escultures i l’estudi després de la seva mort. També la religió, perquè li interessaven els objectes que l'envoltaven, els retrats de parelles d'amants i les escenes nocturnes de París, que recorden les de Brassaï.

Entre els retrats n'hi ha un de colpidor que va fer a Joan Miró a la galeria Maeght de París als anys 60 davant d’un detall d’un ull del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll. Precisament Miró va ser un talismà per a Weiss. “Sense saber-ho Joan Miró la va ajudar a fer-se famosa, perquè uns deu anys abans de retratar-lo a la galeria Maeght li havia fet un altre retrat per encàrrec d'un cosí de Weiss que treballava a Vogue. I quan el director de la revista ho va veure, li va agradar i va demanar-li que li portés més fotografies. I al despatx hi havia Robert Doisneau. Ella no sabia qui era ell, que li anava dient que les fotografies eren bones”, explica. “Al final de la reunió la Sabine tenia un contracte amb Vogue, que va durar nou anys, i l’endemà va rebre una carta perquè entrés a l’agència Rapho”. 

Com es pot veure en una altra de les fotografies exposades, Sabine Weiss i Joan Miró s’havien vist abans del retrat de la galeria Maeght: va ser al taller del ceramista Artigas a Gallifa. En aquest cas hi havia un vincle familiar, perquè l'avi de Sabine Weiss era germà de la mare de Josep Llorens Artigas. Un altre dels retrats impactants que es poden veure a La Bòbila és el de la patum del surrealisme, André Breton, envoltat d'obres d’art de la seva col·lecció. “A Breton no li agradava que el fotografiessin, així que li va dir que només li deixava fer una foto, però després n'hi demanava una altra i una altra”, recorda Delloye-Augustins. 

'Jove miner, Lens, França', (1955), de Sabine Weiss
'Foc de bengala, Nàpols' (1955), de Sabine Weiss

El projecte de l'exposició es remunta al 2019 i Sabine Weiss va estar al cas. Algunes altres de les fotografies són de les seves favorites, com la dels nens que juguen a fer de cavalls i el retrat d’una nena egípcia. Sabine Weiss es va sentir atreta per la fotografia molt aviat. “Va perdre la mare als tretze anys. No era una bona estudiant, va deixar els estudis als setze i va marxar de casa per fer d’au pair. I un dia va trucar el pare, que era químic i amb qui feia experiments, i li va dir que si li agradava la fotografia per què no buscava una escola per dedicar-s’hi”, recorda Delloye-Augustins. Després va obrir un estudi a Ginebra i el 1946 es va traslladar a París, on va començar com a ajudant del fotògraf de moda alemany Willy Maywald. Als anys 50 va començar la seva trajectòria en solitari. 

'Nen, Toledo, Espanya' (1949), de Sabine Weiss
'Carrer Terres au Curé, París' (1952), de Sabine Weiss

Tot i que va tenir com a mentor un degà com Robert Doisneau i que va formar part de la mítica exposició del MoMA The family of men, Sabine Weiss a vegades dubtava de la qualitat de la seva obra i no li agradava que un estrany pogués remenar el seu arxiu. “Sabine Weiss es va fer famosa als anys 50, però va treballar de valent en el camp de la publicitat perquè el seu marit era pintor [el nord-americà Hugh Weiss] i era ella qui portava els diners a casa. Així que va crear un corpus de treball personal, però no es va adonar de la seva volada fins a finals dels anys 70”, diu Delloye-Augustins. “Des d’aleshores no va deixar de fer exposicions. Vam obrir plegades capses amb fotografies que ella no s’havia tornat a mirar des dels anys 50 i 60 i amb aquelles imatges vam fer una exposició al Jeau de Paume de Tours el 2016 que la va tornar a posar en la història de la fotografia”, subratlla. Així i tot, Hugh Weiss va ser molt important en la seva trajectòria, perquè va ser el seu primer assistent, el model d’algunes de les imatges nocturnes de París, i també va ajudar a triar els enquadraments de les seves fotografies. Un dels últims guardons que Sabine Weiss va rebre va ser de volada: el Woman in Motion concedit pel conglomerat de marques de luxe Kerin dins els Recontres d’Arles de fotografia.

Retrat de Joan Miró a la galeria Maeght de París el 1960, de Sabine Weiss
'Jo soc cavall' (1954), de Sabine Weiss

Sabine Weiss va ser una excepció en l’escola humanista, l’única dona al costat d’artistes com Robert Doisneau, Willy Ronis, Édouard Boubat, Brassaï i Izis. “No era en absolut feminista, no li va fer falta, perquè tenia molts coneixements tècnics i ho podia fer tot ella mateixa, era com un home, i tenia una personalitat forta”, conclou Delloye-Augustins. Quan li van preguntar en una entrevista si creia que el de fotògraf era un bon ofici per a una dona, va dir que sí, i amb sornegueria va reconèixer que tenia alguns “desavantatges”: recordava que, mentre cobria algun esdeveniment, els seus col·legues li deien “aparta't i deixa treballar els homes”. Però a ella això no semblava afectar-la gaire.

stats