Francesc Artigau: "No he sigut mai un pintor intel·lectual"

BarcelonaEl pintor Francesc Artigau (Barcelona, 1940) ha demostrat al llarg dels anys que és un observador agut i refinat de la realitat que l’envolta. Una resposta que va donar a Baltasar Porcel en una entrevista del 1971 sembla d’avui mateix: “No pinto els meus quadres contra la societat actual, sinó contra uns fenòmens aparentment inevitables de la societat: els seus falsos déus”. I afegia el seu malestar: “Cada dia hem de treballar més per consumir més”. Aquesta citació ha tornat a la llum amb motiu de l’exposició que el Museu d’Art de Girona dedica fins al 12 de setembre a la primera etapa d’Artigau: “El que m’ha fet goig és veure que tot el que hi ha a l’exposició ho hauria pogut pintar abans-d’ahir”, diu a l'ARA l'artista. “Sempre he pretès que la pintura sigui una cosa viva i que doni ànim de vitalitat”, subratlla.

L’exposició havia d’obrir les portes l’any passat, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, però la pandèmia del covid va obligar a ajornar-la. Porta per títol Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977 i inclou prop d’un centenar d’obres, entre les quals hi ha Juanita Banana is you, un nu femení basat en una fotografia de la revista francesa Lui, que va provocar una disputa entre diversos col·leccionistes. També El sopar fred, a la qual l’artista té molta estima, i la pintura que la Generalitat va comprar per dipositar-la al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Tuset Street. En alguns casos es poden veure les imatges extretes de revistes que li van servir d’inspiració, com és el cas d'El brindis, per a la qual va fer servir una fotografia apareguda a la revista ¡Hola! del casament del multimilionari francès d’origen romanès Robert de Balkany amb la princesa Maria Gabriela de Savoia, filla de l’últim rei d’Itàlia, Humbert II.

Una altra troballa capital per a Artigau va ser un quadre de Francis Bacon, en un moment en què l'avantguarda a l'Estat era l'informalisme de pintors com Antoni Tàpies i Manolo Millares: “Trobar l'obra de Francis Bacon va ser un consol per dos motius: hi havia un pintor figuratiu que era famós, no era pecat ser figuratiu, i perquè, malgrat el seu tremendisme, l'obra de Francis Bacon estava feta amb colors intensos com el rosa i el fúcsia. Això era molt alliberador". En contraposició amb els artistes que donen prioritat a les idees en lloc de l'ofici, Artigau diu d'ell mateix que mai ha sigut "un pintor intel·lectual". "Primer és la vida i després el pensament, i el pensament ve a partir de la vida".

Una generació que cal recuperar

Per al comissari de l’exposició, l’historiador de l’art Sergi Plans, l’Artigau d’aquell moment era alhora un analista i un visionari: “És un cronista de tot el que estava passant i al mateix temps ens estava alertant d’uns temes que continuen tenint plena vigència”, afirma. “El Francesc és un dels nostres grans artistes –afegeix–, però li ha passat com a molts de la generació dels anys 60, que han quedat en terra de ningú, i cal recuperar-los. El Francesc estava plenament al dia de les tendències internacionals, serà un descobriment per a molta gent”. 

Les dates del títol corresponen a la primera exposició de l’artista en una galeria comercial, Belarte, i a les primeres eleccions democràtiques. El recorregut és intens perquè reflecteix la recerca artística d’Artigau durant aquells anys i la crítica social i política que hi ha en les seves obres, sobretot quan vol treure les vergonyes dels més poderosos. El recorregut cronològic acaba dos anys després de la mort de Franco. Francesc Artigau recorda que mai va tenir problemes amb la censura, perquè el món de la pintura era “tancat”, i que la desaparició del dictador li va produir un efecte íntim i li va permetre alliberar-se de “l’autocensura”. “El fet de conviure amb una dictadura et fa sentir responsable de fer coses per denunciar la situació –explica el pintor–, però quan es va normalitzar fins a cert punt, malgrat que en molts aspectes som al mateix lloc, em vaig sentir alliberat del compromís de l’artista”. Sí que creu que “des del punt de vista sociopolític” la seva pintura va fer que “la gent no se sentís sola”. “Veien que hi havia algú més que era antifranquista. La llibertat és una cosa molt personal i sempre l’he buscat dins meu, encara que moltes vegades era difícil”, explica Artigau. “Va ser un artista agosarat per a l’època, amb obres com Estàtua eqüestre, que és un monument de Franco sense el cap –conclou Plans–. No només això, sinó que la va presentar a un premi de pintura i el va guanyar”.