"Franco actuava com un rei a Espanya, quan en l'àmbit internacional era un peó"

BarcelonaL’escriptor valencià Paco Cerdà (el Genovés, 1985) viatjava a l’AVE amb la seva parella, la també escriptora Purificació Mascarell. De sobte, ella li va donar uns copets al braç per cridar-li l’atenció sense alçar la veu. "Era el vagó del silenci", apunta ell. "Mira, aquest serà el teu pròxim llibre", va dir Mascarell assenyalant amb el dit la pantalla, on s’estava projectant un documental del programa Informe Robinson. Cerdà va quedar atrapat per una història que desconeixia, la d’Arturito Pomar, un nen prodigi dels escacs que va acabar convertit en una joguina en mans del franquisme. "En un peó", puntualitza Cerdà. D’aquell viatge en tren en va néixer un llibre que després de ser premiat a Espanya i França arriba en català, publicat per Ara Llibres i traduït per Imma Falcó. "Em coneix bé, la Puri", admet Cerdà en una cafeteria de Barcelona, on presentarà el llibre el pròxim 11 de novembre a la llibreria Ona.

"Mai no havia sentit parlar d'Arturo Pomar. De fet, jo no jugava als escacs. Però m’agrada molt el perfum dels esports mesclat amb la història i la política. Els esports que tenen poesia són aquells en què hi ha la mort pel mig. Boxa, motociclisme, ciclisme i... els escacs, on tens la mort cerebral, que seria tornar-se boig. Hi ha molts casos de jugadors d’escacs que han perdut el nord per una sobredosi de partides. És un esport poètic. Dos homes asseguts cara a cara, davant un tauler on s’està desenvolupant una batalla campal sense que ningú digui paraula. És una batalla simbòlica i una batalla real. M'entusiasma la idea de poder-me endinsar en aquest món", explica Cerdà, amb tanta passió que un pensa que començarà a moure el sucrer i la tassa de cafè com si fos una partida. Però ell és bo escrivint, no jugant. Així que juga amb les paraules en un llibre on no només s’endinsa en els escacs. El peó és un llibre amb diferents capes, com un milfulles. És sobre Arturito Pomar, cert, però també sobre el seu rival en una partida del 1962 a Estocolm, el campió del món nord-americà Bobby Fischer. Un llibre sobre els escacs però també sobre la figura del peó. Sobre la peça i els altres peons, aquells en mans de la història.

Articulat al voltant dels 77 moviments de la llegendària partida que va enfrontar-los l'hivern del 1962, que es poden recrear perquè s’expliquen en l’encapçalat de cada capítol, El peó es converteix en un tractat polièdric al voltant de la figura dels peons. "Franco i Kennedy semblen dos mons a priori molt diferents, però tenen similituds. Arturito i Fischer eren dos dels seus peons. Aquella Espanya de 1962 estava en una cruïlla, amb moviments per aconseguir fer caure el règim que semblaven moviments de peó, condemnats a moure’s lents i en una direcció, aparentment sense fer mal. És l’any del que els falangistes van anomenar Contuberni de Munic, la vaga dels miners d’Astúries, la revolta estudiantil a Barcelona amb el retrat de Franco que desapareix... o la captura del comunista Julián Grimau i la seva posterior execució com a últim mort de la Guerra Civil".

"Els Estats Units també estaven en una cruïlla –continua Cerdà–. Aquell 1962 hi van passar moltes coses. Van tenir la crisi dels míssils de Cuba, però també el moviment pels drets civils, el naixement del Black Power, els indígenes que s’organitzen políticament... Hi havia efervescència. ¿Però qui protagonitzava aquells moviments?" I és així que neix la idea de "centrar el llibre en la figura del peó". "Pomar com a peó del franquisme, Fischer com a peó dels Estats Units, però també aquells altres peons de diferents causes. Pensa en el cas dels maquis anarquistes que una nit travessen els Pirineus. En Caracremada i en Pedro Antonio Sánchez, que recorren en una nit mig Catalunya per fer volar pels aires una torre elèctrica entre Manresa i Sabadell, pensant que així poden afectar la indústria de la zona, i fer trontollar el sistema capitalista i el franquisme... Són dos peons amb un moviment ben petit que no podia canviar res. Però ells hi confiaven. Ho trobo admirable. Peons disposats a sacrificar la vida en nom d'una causa col·lectiva. A mi em sembla entranyable... Jo, que no ho faria, sento curiositat per ells. Volia saber qui eren", diu Cerdà. Els peons, de fet, es poden acabar convertint en una altra peça durant les partides. El somni de molts peons.

Per les pàgines del llibre desfilen peons oblidats que van protagonitzar moviments destinats a fer poc mal. Tot just pessigolles. Gent com Román Alonso Urdiales, el falangista que al Valle de los Caídos li va cridar a Franco que era un traïdor per "oblidar els ideals joseantonianos i vendre’s al capitalisme". Per seguir manant, Franco, rei del tauler a Espanya, acceptava ser "un peó en l'àmbit internacional" i oferia territoris als nord-americans per a les seves bases militars. El franquisme neix amb uns postulats ideològics, els de la Falange, que després de la Segona Guerra Mundial són abandonats de mica en mica. "El 1962 tenim un règim completament aburgesat. I aquells que esperen la revolución pendiente, els admiradors de José Antonio Primo de Rivera, estan decebuts. Veuen un règim segrestat per l'Església catòlica i pel capital, perquè Franco no deixa de ser un peó dels Estats Units", explica Cerdà.

El llibre, però, no oblida la vida de Pomar i Fischer. El segon va ser molt mediàtic, ja que va ser el primer jugador nord-americà capaç de derrotar els grans mestres soviètics en plena Guerra Freda. Després va embogir i es va convertir en un pròfug que renegava del seu país, atacava els jueus, celebrava l’atac a les Torres Bessones i imaginava conxorxes estranyes. Acabaria amagat a Islàndia, la terra on havia derrotat Borís Spasski en la final del 1972 i on va morir el 2008.

Pomar, en canvi, va passar de nen prodigi rebut per Franco a ser un jugador més. "No podien ser més diferents. Fischer era ambiciós, excèntric, presumit, arrogant... determinat per l'expectativa que ell tenia d'ell mateix. I Arturito Pomar estava marcat per l'expectativa aliena que es tenia sobre ell. Amb cinc anys ja jugava a Palma, amb nou anys disputava simultànies contra dotze adults i els derrotava, amb 12 anys empatava contra un campió del món", apunta Cerdà. Però el règim el va fer servir ràpidament i després el va oblidar. Pomar, però, mai va oblidar els escacs. Els jugaria fins al final de la seva vida a Sant Cugat del Vallès, on va morir el 2016 després d’anys fent de carter. Una mort anònima, a diferència de la de Fischer.

Ara, la mort del mallorquí va ser segurament més feliç. "Pomar va ser oblidat injustament, ja que sempre va ser un gran jugador. Va ser el primer Gran Mestre dels escacs d'Espanya, va guanyar set campionats espanyols individuals i es va enfrontar a nou campions del món: Alekhin, Euwe, Botvínnik, Smislov, Tal, Petrossian, Spasski, Fischer i Kàrpov, diu Cerdà, que admet que durant el procés d’escriure el llibre havia de centrar-se. "Hi havia un gran risc que comencés a indagar la vida d’aquests campions del món. D'Alekhin, per exemple, fill d’una família russa rica, exiliat fugint dels bolxevics, rebut pels nazis i alcohòlic a l'Espanya franquista i la Portugal de Salazar, on mor. Una vida fascinant", explica emocionat.

Vides fascinants, com la de Dionisio Ridruejo, un franquista que va evolucionar a opositor. Ridruejo faria mans i mànigues per arribar al Contuberni de Munic, una trobada d’opositors a Franco. Personatges com George Fryett, un dels primers nord-americans capturats al Vietnam el mateix any que Rudolf Anderson esdevenia l’única víctima de la crisi dels míssils de Cuba quan el seu avió espia va rebre l’impacte d’un míssil soviètic. Cerdà, que admet ser un obsés dels detalls, es recorda ell mateix davant d’una pantalla comptant les passes exactes que va fer Marilyn Monroe abans de cantar-li el Happy birthday a Kennedy al Madison Square Garden. El 1962, no cal dir-ho. O rebuscant en arxius i mapes com eren els edificis i carrers dels quals llegia. "He buscat tots els detalls possibles. Quina era la temperatura a la presó de Stillwater de Minnesota un dia concret. No vull que cap cosa explicada no sigui certa. Si feia fred, cal dir-ho. Totes les històries i detalls han de ser reals, és innegociable. Jo soc periodista i explico fets reals amb eines de ficció. Però sense ficcionar", defensa. Si els escacs tenen normes, les normes de Cerdà eren aquestes: històries reals que van passar el 1962. I tants capítols com moviments va tenir la partida Pomar-Fischer del 1962.

Si el llibre té unes normes, Cerdà vol pensar que hi ha part de poesia en el fet d'haver-lo fet, ja que ell potser no seria escriptor sense els escacs. Amb 12 anys, a l’escola, van fer un torneig d’escacs i va fer-ho prou bé. Al tornar a casa content, va veure que el seu germà tenia el llibre La tabla de Flandes de Pérez-Reverte, amb una portada on es veia un tauler d’escacs. En una casa on es treballa amb les mans i hi havia pocs llibres, va ser una porta que va obrir-li un món nou. "No vaig jugar més als escacs, però els llibres ja formen part de la meva vida", diu. Cercle tancat, doncs, amb El peó, un llibre d’escacs sense ser-ho. És un llibre sobre dos jugadors d’escacs, sense ser-ho. És un llibre de no-ficció sobre un any, el 1962, però també sobre el fet que "tots som peons a la vida, i qui es creu rei en un tauler, és peó en un altre". Un llibre sobre peons que va servir a Cerdà per inspirar-se per al següent llibre 14 de abril, publicat el 2022, on parla d’un munt de peons, i alguna peça més, el dia que es va proclamar la Segona República Espanyola. Aquesta, però, ja és una altra història. Peons que solien perdre. "Tinc una obsessió amb la derrota. Si l’Arturito hagués estat campió mundial, no m’hauria interessat", diu.