RiccardoFrizza: “Amb ‘La traviata’, Verdi va voler fer una òpera moderna”

Director musical de ‘La traviata’

Riccardo Frizza és conegut arreu del món pel seu compromís amb l’òpera italiana i concretament amb Verdi. Dilluns estrenarà la nova producció de La traviata amb direcció d’escena de Paco Azorín al Festival Castell de Peralada, amb l’Orquestra del Liceu, la soprano Ekaterina Bakanova, el tenor René Barbera i el baríton Quinn Kelsey.

Què té de nou aquesta Traviata ?

Paco Azorín posa èmfasi en temes molt actuals com el feminicidi, el masclisme, la dona actual... Verdi es va esforçar per portar dalt de l’escenari una dona real. Azorín destaca l’hedonisme de Violeta, la mentida, la violència masclista, encara que sigui en sentit figurat. Una violència que es dona per la seva condició -és prostituta-, i la gran renúncia que fa al final, una gran renúncia per amor.

I la seva tasca musical?

La música sempre s’ha de posar al servei del drama, evocar, emfatitzar. Cada nova producció és diferent, la música es posa al servei de la nova lectura. No s’ha de canviar el que està escrit sinó utilitzar el que el compositor ha escrit en funció del tipus de lectura que en volem fer. Una Traviata no és mai igual que una altra.

És una producció clàssica o moderna?

Què entenem per clàssica? Veient els assaigs, per a mi és tradicionalíssima, però si per tradicional entens que hi ha d’haver una taula o un llit, doncs no. La gent confon l’escenografia amb direcció d’escena. Cal fixar-se en els personatges, per què actuen com actuen. Verdi va insistir molt que fos una òpera moderna, que s’estrenés amb vestits de l’època, però La Fenice ho va vetar. Si volem transmetre el missatge de Verdi, hem d’actualitzar-la.

Per què no va dirigir La traviata fins al 2015?

És una òpera tan escoltada que se’m feia difícil fer res de nou. Quan me la van oferir de La Fenice , que és on Verdi va estrenar-la, vaig acceptar. La de Peralada és la meva tercera Traviata. Esperava fer alguna cosa diferent, innovadora, i un festival és el lloc ideal per a l’experimentació. A més, m’agrada el teatre i Verdi entén que l’òpera és l’expressió màxima de la teatralitat. Per dirigir òpera t’ha d’agradar el teatre.

Si l’òpera és teatre, què passa amb les versions concert?

És teatre igual. Cantem moments, virtuts, problemàtiques, el dolor. L’òpera neix per ser vista i escoltada alhora. Això no vol dir que no es pugui renunciar a l’escena quan el cant ja ho diu tot o en òperes d’interès musicològic.

Després d’aquesta Traviata se’n va a donar un curs a l’Acadèmia Internacional de Música de Solsona.

Sí. El tema de l’Acadèmia de Solsona sorgeix de Peter Thiemann, que n’és el director i el conec de l’Orquestra del Liceu. La idea és que aquests joves que van a estudiar a l’estiu puguin tocar en una orquestra . És increïble perquè tenen una energia fantàstica, ho donen tot. Farem la Segona simfonia de Beethoven.

¿Algun consell important per als joves músics?

El més difícil per a un músic que vulgui fer carrera és reconèixer els seus límits. D’entrada no has de posar-te’n, has de donar el màxim, però en cert moment de la vida un ha de reconèixer fins on pot arribar, perquè si no neix una frustració. Cal ser conscient del propi talent, reconèixer que hi ha músics que ho poden fer millor, i acceptar-ho.

I de Solsona a París.

Inauguro la temporada de l’Òpera de París amb I puritani de Bellini. És un gran teatre que respira passió per la música.

¿L’ha ajudat estar casat amb la soprano Davinia Rodríguez?

Sí, molt. Entendre de prop què és ser cantant, tenir cura de la veu, fer vida de claustre, l’estudi, com usar-la... Però en l’àmbit familiar és complicat. Tots dos viatgem molt, sovint amb la nostra filla de vuit anys. La part bona és que entén millor que passi mesos fora de casa. Ara no hi tornaré fins al desembre.

Més continguts de