L'antídot contra la carrincloneria de l'escola d'Olot

BarcelonaEl mecenes i col·leccionista Antoni Vila Casas va fer 90 anys al novembre, però no perd ni un gram d'energia. Després d’observar que els joves sovint han malvenut la pintura catalana que han heretat va encarregar una exposició per analitzar un dels llocs comuns més criticats de l’art català, l’escola d’Olot, per replantejar-ne el valor. El resultat porta per títol Escola d’Olot. Una “Fake News” amb 150 anys d’història i obre les portes avui a l’Espai Volart. “L’escola d’Olot no existeix”, etziba el comissari de la mostra, Xavier Palomo. “Sí que hi ha una unitat temàtica [el paisatge i la vida rural], i a partir d’aquí hi ha un mite que té al darrere uns interessos polítics i socials de transmetre un ordre de país”, subratlla el comissari.

L’objectiu de Xavier Palomo és tornar a fer valer la pintura olotina despullant-la de la pàtina “nyonya i edulcorada” que l’asfixia des del segle XIX, amb pagesos i bugaderes ingènuament feliços per fer la seva feina. La seva tesi es nodreix d’alguns estudis anteriors que ja havien assenyalat les esquerdes de l’escola d’Olot i acaba de fer caure els tòpics parlant de les filiacions polítiques de Joaquim Vayreda i traient a la llum l’artifici que hi ha al darrere d’unes obres que sovint s’ha cregut que estaven fetes a l’aire lliure. “Joaquim Vayreda és un dels representants del carlisme neoconservador més importants de Catalunya”, diu Palomo, i va fer servir els seus quadres per transmetre una imatge idíl·lica de la vida rural que va tenir continuïtat durant el franquisme, com es pot veure en un No-Do.

Paisatges pintats basats en fotografies

L’exposició és una coproducció amb el Museu de la Garrotxa, que l’acollirà el 2022, i una quarantena d’obres són de la col·lecció de la Fundació Vila Casas. Entre els materials exposats més sorprenents hi ha algunes fotografies que la pionera María Dolores Gil de Parga va fer per encàrrec perquè Vayreda pogués fer els seus quadres. “Els paisatges d’aquesta suposada escola olotina són somiats, no són reals”, diu Palomo. De fet, el mite de l’escola d’Olot ja va trontollar al seu temps perquè Francesc Vayreda, el fill del Joaquim, es va formar a França i va incorporar a la seva obra les novetats de l’escola de Barbizon i els primers impressionistes, i el seu germà Raymond va ser un gran desconegut que va ser un ferm defensor de la modernitat. Precisament s’exposa per primera vegada la correspondència que va mantenir amb Salvador Dalí.

Al llarg del recorregut també es pot veure com Olot va ser una capital de la modernitat artística catalana a través d’artistes com Pau Gargallo i Cristòfol Ricart que van representar “una saba nova”, diu el comissari. Com a contrapunt als paisatgistes olotins també es poden veure obres d’artistes de postguerra que no van claudicar a la tendència dominant del paisatge, com Leonci Quera, Jordi Farjas, Sebastià Congost i Marià Oliveras, que van ser reivindicats “amb la boca petita”, conclou Palomo.