MEMÒRIA HISTÒRICA

Un acte de memòria i sobretot d’amor a les deportades

Barcelona ret homenatge a les combatents de Ravensbrück

Braulia Cánovas, Neus Català, Mercedes Núñez i Conxita Grangé. Totes quatre van ser combatents a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial, van patir el presidi i les tortures i van sobreviure al camp de concentració de Ravensbrück, l’únic ideat específicament per a dones i nens, on van morir més de 92.000 persones. Les seves veus s’han anat apagant. Fa quinze dies es celebrava el funeral de Català, i l’única supervivent ara és Grangé, que ahir no va poder assistir a l’homenatge que se’ls va fer al Born Centre de Cultura i Memòria. Però la memòria de totes elles continua viva.

Era la primera trobada dels fills i descendents d’aquestes dones valentes que es van enfrontar primer a Franco i després a Hitler. “La primera escenificació pública del relleu generacional”, va dir la periodista Montserrat Armengou. A les solapes, alguns dels fills i nebots d’aquestes combatents contra el feixisme hi duien llaços grocs, i sobre els genolls de Núñez hi havia una bandera republicana. Quan se’ls va donar la paraula es repetia una reivindicació: mirar al passat per reflexionar sobre un present en què l’extrema dreta torna a treure pit. “Van ser dones que van lluitar pels seus ideals, però Espanya no les ha honorat mai perquè se les va silenciar durant 40 anys de dictadura i se les va oblidar durant 40 anys de democràcia”, va recordar Armengou. No van ser auxiliars sinó combatents; van aprendre a estar a primera línia i no van voler renunciar mai a aquest paper actiu.

Neus Català, la veu guerrera de l'infern nazi

Marie Christine i François són els fills de Braulia Cánovas, que va formar part de les xarxes de la resistència francesa i belga, i va passar per Ravensbrück i Bergen-Belsen. El desembre passat els dos germans van ser a l’International Tracing Service, que durant més de 73 anys ha guardat un anell i un rellotge de la seva mare que els nazis li van requisar. “Recuperar-los va ser una cosa extraordinària, un alleujament. Vam tancar ferides, i va ser trist i alegre a la vegada perquè la mare ja no hi és”, deia ahir la Marie Christine. “Porto l’anell perquè em recorda la vida de lluita de la mare. Em va ensenyar a resistir i a no odiar ningú. Sense odi però amb força, això és el que em va ensenyar la mare”, va explicar el François.

Plantar cara als nazis

La Margarita, la filla de Neus Català, recordava la necessitat de no oblidar: “Quan van sortir del camp, les dones es van fer el jurament de testimoniar la seva vida. No per viure en el passat sinó per reflexionar sobre el que està passant ara, sobretot en uns moments en què a Espanya, i desgraciadament també a Europa, l’extrema dreta està aixecant el cap”. Carme Rei va narrar l’odissea de la seva tia, Conxita Grangé: els nazis la van detenir quan tenia 16 anys i va passar tres mesos en un tren abans d’arribar a Ravensbrück: “La tieta s’ha dedicat tota la vida a la memòria, a explicar-ho a les escoles, als instituts. Va fundar el museu de la deportació de Tolosa. Ara té 93 anys i està gairebé cega i ja no recorda moltes coses, però ha fet una gran tasca”. I Pablo Iglesias va relatar com la seva mare, Mercedes Núñez, i les altres dones van fer sabotatge i van plantar cara als nazis des de dins el camp.

Marina Rosell va cantar Morir a Ravensbrück -que recorda la història de Carme Bartolí, que va acompanyar en la mort Coloma Serós parlant-li en català a cau d’orella-, Lili Marleen, Bella Ciao i Paisatge de l’Ebre, i Mercè Arànega va llegir passatges de les obres de Català i d’ Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va destacar la valentia de les dones: “Van lluitar contra el nazisme i van pagar un preu molt alt per ser dones i antifeixistes”. I la presidenta de l’Amical de Ravensbrück, Anna Sallés, va dir que Neus Català estaria “especialment contenta”: “És la culminació de la seva feina: hi ha les antigues i les noves generacions”. A l’acte hi havia també, com va dir Armengou, molta admiració i amor per aquestes mares que no es van deixar vèncer: “Aquest és un acte de memòria, de lluita, però sobretot d’amor”.

Més continguts de