FOTOGRAFIA

De la Transició a la societat globalitzada en 520 imatges

Els historiadors Manel Risques i Andreu Mayayo analitzen la Catalunya democràtica en un llibre

Esperit olímpic: Carles Ferrer, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Josep Miquel Abad, Jordi Pujol i Josep Antoni Samaranch / Agustí Carbonell

¿Com es pot explicar la Catalunya democràtica, fins al 2015, a través de les imatges? No és fàcil abordar la història recent, però aquest era el repte dels historiadors Manel Risques i Andreu Mayayo, autors de Catalunya, 1980-2015. Història en fotografies (Enciclopèdia Catalana). “No hi ha bibliografia, tens les cròniques polítiques i periodístiques, però estan regides per la immediatesa -diu Risques-. El relat del present t’impregna, te n’has de distanciar i has de filtrar moltes coses”. La mirada subjectiva de 150 fotògrafs (Manel Armengol, Pilar Aymerich, Consuelo Bautista, Jordi Borràs, Colita, Andreu Dalmau, Pepe Encinas i Joan Guerrero, entre d’altres) pot donar visions molt diferents d’una història que comença el 1980, amb les primeres eleccions democràtiques, i acaba el 2015, amb el procés independentista.

Cada capítol va acompanyat d’uns textos que han elaborat Mayayo, Paola Lo Cascio i Joan Roger que ajuden a la reflexió. No és una crònica gràfica, ni un llibre acrític, ni nostàlgic; està molt pensat: l’elaboració de l’índex va costar un any de debats. Entre la primera imatge d’un Jordi Pujol exultant al balcó de la Generalitat, al costat de Marta Ferrusola i amb el Sant Jordi matant el drac a les espatlles, i l’última, que simbolitza la recuperació de la memòria democràtica amb l’exhumació dels soldats del Cementiri Vell del Soleràs, hi ha 35 anys d’història democràtica i 520 fotografies.

D’aquests 35 anys, 23 han estat amb Pujol com a president. El pes de l’expresident català es nota, i, de fet, el final de la seva era posa punt final a la primera part: ( 1980-2003. Els anys de Pujol ). La segona part ( 2003-2015. La Cataunya del segle XXI ) s’inicia amb els efectes de l’11-S. Risques acompanya la imatge de la victòria de Pujol a les eleccions del 1980 amb dues fotografies més: Pujol i Ferrusola al menjador de la seva casa de Premià de Mar veient la sèrie Dallas el setembre del 1983, i el president adormit sobre els seus papers al Parlament l’11 de novembre del 1998. Hi ha una altra imatge de Pujol molt simbòlica al capítol de l’hegemonia nacionalista: la benedicció religiosa durant la inauguració de l’aeroport Andorra-la Seu d’Urgell.

Si Risques escull Pujol al seu sobri menjador és per la simbologia que implica: “Hi ha una vinculació de certs polítics amb la família, com si formés part de la pràctica política”, assegura Risques. La imatge de Pujol amb un parell de capellans beneint també té intenció: “L’hegemonia nacionalista no s’entén sense l’Església i sense el catolicisme”, diu Risques. El pacte del Majestic, entre CiU i el PP, que va fer possible la investidura d’Aznar com a president del govern espanyol s’il·lustra amb Pujol agafant del braç el líder del PP i donant-li pas. Trobar una fotografia per a cada moment no ha sigut fàcil: l’elaboració d’aquest llibre de 391 pàgines ha costat tres anys de feina.

“Pujol agafa elements del discurs de la dreta i de l’esquerra -explica Risques-. Per exemple, de l’esquerra n’adopta la immersió lingüística, però en serveis bàsics imposa un model conservador, el de la concertada, i això diferencia Catalunya d’altres comunitats autònomes i mostra la vinculació estreta entre l’empresa privada i la Generalitat”. Les conseqüències d’aquest model són, segons Risques, força negatives: “Ha perjudicat la mateixa institució pública, no només perquè algunes escoles s’han convertit en un negoci sinó perquè allò d’un sol poble i un sol país no és real, només cal observar la quantitat d’immigrants que van a la pública i els que van a la concertada, la desproporció és enorme”.

La identitat catalana i Ferrusola

L’inici del capítol dedicat al govern de Pasqual Maragall comença citant Ferrusola: “És com si ens haguessin fet fora de casa”. Risques descriu aquesta visió de Ferrusola com “una concepció patrimonial del poder”: “Catalunya era Pujol i qui no estigués identificat amb la seva identitat catalana quedava exclòs”. El llibre repassa les tensions del Tripartit, els canvis en les prioritats pressupostàries i l’aprovació de l’Estatut del 2006.

Però més enllà de la política, l’obra explica a través de les imatges tots els canvis socials i demogràfics dels primers 35 anys de democràcia: les protestes i les reivindicacions, els estralls de la crisi, la desaparició de les caixes d’estalvis, els anys de Messi, el turisme, els serials televisius, la feblesa de la indústria cinematogràfica catalana, la Barcelona olímpica, l’arribada dels nous immigrants, la violència de gènere, Rodalies, l’impacte de les noves tecnologies...

L’envelliment de la població s’il·lustra amb tres imatges que contrasten: homes grans, en bona forma i en banyador llegint el diari a la Barceloneta; la mirada perduda d’una sensesostra; i una dona immigrant amb la seva filla a coll. Un altre contrast visual per explicar la reconversió industrial: en una banda, l’interior abandonat d’una de les naus de l’empresa Motor Ibèrica a Barcelona; a l’altra pàgina, un magatzem de logística automitzat de l’empresa Serralta. El Mobile World Cogress s’il·lustra amb una imatge que mostra la desigualtat: una treballadora de la neteja escombrant el terra i, a menys d’un metre, un dels assistents jugant a golf. El boom de la construcció immobiliària també té la seva cara i creu: la construcció d’un club social de luxe, abandonat per efectes de la crisi a Viladrau, i un sensesostre dormint en un banc davant una entitat bancària.

El llibre també parla de la precarietat, que acostuma a tenir rostre femení, com el d’una dona gran desnonada del seu pis a causa de l’allargament de la Diagonal o el d’un grup de treballadores menjant un entrepà a la vorera el 2006. Les dones són també les que encapçalen moltes mobilitzacions. Són elles les que surten al carrer reclamant millores per als seus barris o les que es planten davant les entitats bancàries per protestar contra els abusos de la banca, com en el cas de les participacions preferents.

Davant la crisi i les retallades, l’obra dirigida per Mayayo i Risques mostra la vitalitat de la societat civil. “L’eclosió de la solidaritat posa en evidència els límits de l’estat del benestar”, diu Risques. I amb aquesta solidaritat es duen a terme projectes de recerca i accions que serien impensables. Una de les imatges escollides són les maratons solidàries o el gran recapte d’aliments. Les fotografies també expliquen com s’ha multiplicat el voluntariat social amb imatges com les dels membres de l’ONG Proactiva Open Arms. “El llibre és un punt d’arrencada que vol estimular recerques sobre algunes de les problemàtiques que planteja”, diu Risques. Hi ha feina, perquè són molts els interrogants que s’obren a partir del 2015.

Més continguts de