La Prefectura Superior de Policia a la Via Laietana de Barcelona (2019)

Fotografia

Les imatges dels últims llocs per on va passar Tomàs Pons abans de ser afusellat

Espe Pons recorre amb la càmera els indrets on va ser torturat el germà petit del seu avi

La Prefectura Superior de Policia a la Via Laietana de Barcelona (2019) / @ESPE PONS

Un tram d’escales, envoltat de foscor, i, al final, una porta de vidre que creuaven els detinguts per la policia franquista abans de declarar a la comissaria de Via Laietana. Una cel·la, que ofega de tan petita, de la Model. Papers i més papers relligats amb declaracions que arribaven després d’hores de tortura. Una firma. Trinxeres i edificis abandonats. Una paret amb orificis de bala. Un cel i un mar, al Camp de la Bota. Aquests són els testimonis de l’última mirada d’homes i dones amb vides que tot just començaven però que el franquisme va decidir silenciar per sempre perquè defensaven ideals diferents. Les fotografies d’Espe Pons (Barcelona, 1973), que es podran veure a partir del 18 de juliol, són llocs de terror en què no hi ha cap presència humana, i es podran veure dins l’exposició Sota la llum del mar, al Museu Palau Solterra de la Fundació Vila Casas, a Torroella de Montgrí.

El poder del silenci és esfereïdor. Tots aquests escenaris de tortures i assassinats formen part de la biografia del germà de l’avi de Pons: Tomàs Pons Albesa, assassinat al Camp de la Bota la matinada del 14 de maig del 1941. L’Espe no té records familiars del Tomàs, el més petit de tres germans. L’ha conegut sobretot a partir de les cartes que va enviar a la família.

"No et deixo res i t'ho deixo tot", va escriure el Tomàs a la seva germana la nit en què el van matar

El Tomàs no va deixar d’escriure mentre va ser detingut. Sempre ho va fer en castellà [la censura ho imposava], a excepció de les dues últimes cartes, que va acabar la mateixa matinada que el van afusellar. "No et deixo res i t’ho deixo tot", va escriure a la seva germana, la Teresa, aquell dia cap a les tres del matí aquest jove idealista que van matar quan tot just acabava de fer 31 anys. "En Tomàs era carinyós, generós, valent i molt atent", diu Pons. Una atenció al detall que transmet a les cartes i a les capses que va fer per a la seva mare i la seva germana: a la primera li va fer un penjoll amb una fotografia, a la segona un anell a partir d’una moneda amb les inicials gravades.

Les cartes, l'inici de la investigació

"La meva investigació comença amb les cartes que guardava la meva mare. El meu pare va morir fa 17 anys, i no en vam parlar gaire amb ell del germà de l'avi", explica Pons. Quan la mare de Pons es va traslladar de casa, li va demanar sobretot que no perdés les cartes. "Havia de fer alguna cosa amb aquest material, perquè ell va ser una persona molt digna i molt valenta", diu. El primer pas va ser llegir i rellegir les cartes del Tomàs i després posar el seu nom al cercador d’internet.

L'Arxiu Nacional de Catalunya publica la llista amb els 65.590 condemnats injustament pel règim franquista

La cerca va donar resultat, i va aparèixer un document que parlava del Tomàs i d’una cinquantena de persones que van ser detingudes el febrer del 1940. Totes eren del PSUC i havien decidir quedar-se i no marxar a l’exili per reorganitzar el partit en la clandestinitat. A partir d’aquí, va trobar el sumaríssim del Tomàs a l’Arxiu Militar Tercer i el número de cel·la de la Model on va passar un any i tres mesos tancat abans de ser afusellat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Al mateix temps va descobrir diferents lligalls amb les declaracions dels detinguts aquell dia de febrer del 1940.

Al final d’un recorregut que la va portar pels arxius catalans, madrilenys i salmantins, Pons tenia molta documentació i moltes paraules, però des d’un primer moment unes imatges al cap, el recorregut visual per on passa la vida del Tomàs abans que el matin. "Sabia que ell havia estat al front de Terol i Madrid, però no exactament a quins pobles, i vaig localitzar Rodén, el vell i el nou, a prop de Saragossa. És esfereïdor, perquè és com si tot hagués passat ahir. Les trinxeres envaïdes per la vegetació eren les imatges que volia", relata. Després va voler fotografiar les parets de Sant Felip Neri, el Refugi 307 del Poble-sec, els llocs per on va passar el besoncle un cop el van detenir. "Una de les dones a les quals van detenir amb el germà del meu avi explicava que havia vist el Tomàs baixar les escales amb tot de sang i arrossegant-se. Vaig voler fotografiar aquelles escales de la comissaria. També vaig voler fotografiar els quatre racons de la cel·la de la Model per transmetre la sensació d’ofec", diu Pons.

"En els paisatges que fotografio no hi ha presència humana, perquè volia transmetre el silenci esfereïdor. Tot plegat té tanta càrrega que no fa falta la paraula"

Espe Pons

Després va venir Montjuïc, on van enterrar el Tomàs en una fossa comuna. "En els paisatges que fotografio no hi ha presència humana, perquè volia transmetre el silenci esfereïdor. Tot plegat té tanta càrrega que no fa falta la paraula", explica la fotògrafa.

El catàleg que acompanya l’exposició incorpora els textos de Cynthia Young, conservadora de l' Arxiu Robert Capa al Centre Internacional de Fotografia de Nova York, i de Vicenç Altaió, escriptor i crític d’art. "La fotògrafa reconeix, en la història del Tomàs, el sacrifici de moltes persones. Espe Pons no ens promet fets, relats detallats o noves interpretacions, ni tan sols cap interpretació. El que ens exigeix és que no perdem de vista el passat", diu Young. Capa, per exemple, fotografiava sobretot rostres, als quals molt sovint encara ara no hem pogut posar noms i cognoms. En el relat de Pons tenim, en canvi, una biografia, però no apareix cap cara. "Oïm el crit de qui fou torturat, la ignomínia dels qui els jutjaren i la dignitat davant els assassins", resumeix Altaió. D’alguna manera, Pons interpel·la qui mira les imatges i demana que es posi a la pell dels que van defensar les seves idees i van acabar morint per fer-ho.