Kurt Wallander, el personatge que explica el desencís suec

El suec ha popularitzat el gènere negre fins a nivells insospitats, ha obert nous camins i ha fet una anàlisi brillant del món canviant post mur de Berlín. Poca broma

Henning Mankell era un gran escriptor que fluixejava en els finals de les seves novel·les negres. ¿Eren negres o simplement s’aprofitava de l’estructura d’un gènere per fer una acurada representació de la societat contemporània i per demostrar-nos que la socialdemocràcia sueca és tan corrupta com moltes societats menys idealitzades? ¿Té cap mena d’importància que els finals fluixegessin? No i no. Henning Mankell no feia novel·les negres –com no les fan la immensa majoria dels escriptors adscrits industrialment a aquest gènere–, i Henning Mankell no excel·lia en els finals potser perquè la complexitat de les seves obres, la destresa en la creació dels matisos del personatge principal, Kurt Wallander, i la magnífica descripció dels ambients i de les trames exigia uns esforços a l’abast de molts pocs escriptors. En realitat, el final era el de menys.

Quina és la importància de Mankell –i del seu personatge Wallander– en el conjunt d’això que anomenaríem narrativa de gènere negre i que avui inclou molts conceptes i estils diferents? Doncs el fet d’haver creat una obra pròpia, haver donat veu al desencant dels anys noranta als Països Nòrdics –Mankell seria el precursor de la segona onada d’escriptors de gènere desencantats formada pels mediterranis Jean Claude Izzo, Andrea Camilleri i Petros Màrkaris–, haver exercit de baula de transmissió del llegat de Maj Sjöwall i Per Wahlöö cap als escriptors de la invasió nòrdica contemporània –la immensa majoria, pitjors en qualitat que Mankell i la parella dels pares fundadors–, haver refundat la novel·la policíaca-política en l’àmbit dels països escandinaus i haver aconseguit una legió immensa de seguidors, fins al punt que ha venut uns 40 milions d’exemplars dels seus llibres arreu del món –la majoria dels títols estan traduïts al català.

És a dir, Mankell ha popularitzat el gènere negre fins a nivells insospitats, ha obert nous camins i vies d’aproximació i ha fet una anàlisi brillant del món canviant post mur de Berlín i post socialisme soviètic. Poca broma.