Cultura 18/07/2018

La indústria musical recupera les xifres de precrisi

El sector supera el canvi de model amb una facturació de 189,4 milions, similar a la de fa quinze anys. La música en directe continua liderant la indústria (amb triple rècord de públic, facturació i concerts), però la venda de discos també augmenta

4 min
La indústria musical recupera  les xifres  de precrisi

BarcelonaDesprés de tants Anuaris de la Música amb xifres vermelles, les dades referents al 2017 es van resumir ahir amb un titular contundent: “La indústria musical ha sortit de la crisi reforçada i reconvertida de manera definitiva i profunda”, va sentenciar Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock. Paraules majors per anunciar que el sector creix per segon any consecutiu i per fi recupera la xifra de facturació d’abans de la crisi (189,4 milions d’euros el 2017), tot i que això vol dir que se situa a nivells de fa més d’una dècada.

És evident que la indústria ha patit molt per arribar fins aquí -la crisi ecònomica i el canvi d’hàbits de consum i de model industrial l’han afectat molt- i ha canviat la seva fesomia de manera radical: la música en directe representa avui el 88% de la facturació, mentre que fa una dècada corresponia a prop del 50% (i l’altra meitat provenia dels discos). Les sales de concerts i sobretot els festivals han doblat el seu pes en el sector. Una dada indicativa: aquests últims han augmentat els seus pressupostos en global més del 100% des del 2010.

La indústria musical recupera  les xifres  de precrisi

Triple rècord del directe

Tot i que el creixement de la música en directe és “més moderat” que en els dos anys previs, el 2017 presenta tres rècords: de facturació (84,4 milions), de concerts (19.256) i d’espectadors (superen els 13 milions). El nombre de concerts puja un 32%, cosa que indica que l’oferta creix per sobre del ritme de la demanda, amb el perill de crear una bombolla que seria contraproduent. De moment, la trentena de festivals del país donen senyals de bona salut: creixen un “extraordinari” 14% a Catalunya i assoleixen el rècord d’1,8 milions d’espectadors. Els que més creixen són els festivals mitjans, d’entre 10.000 i 100.000 assistents (Jardins de Pedralbes, Anòlia, Esperanzah!, Sons del Món).

L’èxit dels festivals també el mostren els estudis de consum cultural de la Generalitat: un 40% dels catalans més grans de 14 anys van anar almenys a un concert a l’any -la xifra havia arribat a estar per sota del 30%- i, d’aquests, un 40% van assistir a un festival, que han guanyat 260.000 espectadors en un any. Dels joves d’entre 15 i 25 anys que assisteixen a festivals, sis de cada deu escullen un macrofestival. “La recuperació del poder adquisitiu la gasten allà on troben més oferta”, diu el director d’Enderrock, que fa l’estudi amb l’Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC). La radiografia de l’espectador de concerts mostra un jove (home o dona indistintament) que té entre 20 i 24 anys de mitjana.

Les sales, en canvi, han “desaccelerat” el creixement, segons Gendrau. “La tendència a l’alça dels últims cursos s’ha aprofitat i el sector ha incrementat l’oferta” (un 2%), explica. Però al final els espectadors han caigut gairebé el 5% a Catalunya (cal tenir en compte que Apolo i Razzmatazz van tancar per reformes). L’estancament també afecta circuits i auditoris. “Queda molta feina per fer. La cultura es menysprea, l’IVA i els ajuts encara no són els que pertocarien, i la inversió en grans equipaments s’hauria de distribuir en la cultura de base i proximitat que fa teixit”, opina Lluís Torrents, president de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya. Els ajuts públics a la música es mantenen al voltant dels 10 milions.

El disc digital supera el físic

La singularitat d’aquest any és que, a més del directe, també ha crescut la indústria discogràfica per primer cop en cinc anys. Dels 9,2 milions facturats gràcies a vendes de discos, 5,4 són discos digitals (un 82% més que el 2016). La facturació per venda digital per primera vegada supera la de discos físics (és el 58%), cosa que homologa el mercat català amb l’internacional i consolida la reconversió del sector.

Àlex Eslava, director de Discmedi i president de Productors Associats de Fonogrames (PAF), considera que les xifres de vendes podrien ser millors si “hi hagués locomotores que generessin demanda”. I explica: “Més que una crisi de caiguda del consum, hi ha una crisi d’artistes famosos. No tenir més de cinc artistes importants no ens va bé a ningú. Perquè fa que no calgui comprar el disc i escoltis de tot a internet. Si t’estimes un artista, el compres”, diu. Un exemple d’això: ara per ara, Txarango ha venut 18.000 discos físics i 10.000 de digitals.

Menys discos en català

El nombre de discos en català s’ha reduït, i les xifres ho corroboren. “Per primera vegada des de l’any 2000 es trenca una evolució ascendent en l’edició de discos en català”, assenyala Gendrau: cau un 14%. També disminueixen els grups catalans que actuen en directe i el públic dels concerts en català (no arriba al 40%). De tota manera, curiosament, no baixen els oients de música en català a través de la ràdio, el mòbil i les llistes d’internet (tot i això, també se situa vora del 40%). L’anglès continua sent hegemònic en aquests dispositius, mentre que el castellà domina als concerts en directe. “Hi ha menys programacions multilingües i més de monolingües”, afirma Gendrau.

La presència de dones als cartells dels festivals se salda amb un suspens clamorós: n’hi ha un residual 17%. El Canet Rock és el festival que en va tenir menys (concretament, zero) i l’Acústica és el que més, tot i que cap arriba al 40%, el mínim per a un cartell paritari. Quant a artistes emergents, la seva presència en grans festivals puja fins al 34%: Sónar i Acústica són els més permeables, mentre que Cap Roig i el Guitar Festival són els que ajuden menys al relleu generacional.

Una xifra que per primer any es recull i que és negativa i alhora sorprenent té a veure amb la formació: només el 3,5% de la població de menys de 25 anys ha estudiat música, mentre que la mitjana europea és del 16,4%. Com es va fer explícit en la presentació de l’Anuari, que reuneix els principals portaveus del sector, la indústria fa passos per recuperar-se, però els artistes no ho aconsegueixen: la precarietat continua sent la companya de viatge inseparable dels músics.

stats