MEMÒRIA HISTÒRICA

Les fotos inèdites de la Guerra Civil d’un pacifista anglès

‘Live souls’ recull les memòries i les imatges del voluntari Alec Wainman, perdudes durant 40 anys

Les fotografies d’Alec Wainman (1913-1989), pacifista, conductor d’ambulàncies, intèrpret i oficial de premsa de la Guerra Civil, mostren sobretot moments de la rereguarda. No només les cues de ferits davant les portes d’un tren ambulància sinó també -i potser aquest és l’aspecte més interessant- la feina, l’optimisme i la il·lusió d’alguns dels 40.000 voluntaris estrangers que van venir a ajudar la República. Darrere de cada imatge hi ha una història: les mirades que creuen una infermera i un pacient en una cova hospital o l’equip de futbol que van formar els habitants d’un poble i els soldats convalescents diuen moltes coses sobre aquest període convuls de la història.

Però ha anat de ben poc que aquest testimoni de la Guerra Civil no s’esvaís per sempre. Les memòries i les 1.650 fotografies de Wainman van estar perdudes durant 40 anys. Serge Alternês (el pseudònim de John Alexander Wainman), el fill d’aquest voluntari poliglot -parlava 20 llengües-, les va localitzar després d’un llarg periple en una maleta de pell. Bona part del material el recull a Live souls. Fotos inèdites de la Guerra Civil (Comanegra), que prologuen Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic, i l’historiador Paul Preston. “Si Franco no hagués guanyat la guerra, estic convençut que el meu pare s’hauria quedat a viure a Espanya”, assegura Alternês.

Reconstruir el silenci

Wainman, però, gairebé mai parlava de la seva experiència a la Guerra Civil Espanyola. “Jo no en sabia pràcticament res, no en parlava gairebé mai. No vaig descobrir ni les seves memòries ni les seves fotografies fins fa prop de deu anys”, explica Alternês. La primavera del 1975, Wainman va rebre una proposta d’una editorial anglesa per publicar les seves fotografies en un llibre sobre les Brigades Internacionals. Va enviar la seva col·lecció però no la va tornar a veure mai més. El projecte no va prosperar i poc temps després, el 1981, a Wainman li van diagnosticar Alzheimer.

“Durant molt de temps per a mi va ser una obsessió poder recuperar les fotografies que el pare havia fet amb la seva Leitz Leica. Vaig tenir sort: vaig contactar amb l’editora amb qui s’havia escrit el meu pare, Jeanne Griffiths. Els 57 rotlles de pel·lícula estaven intactes, en una maleta, en caixes de cartró, amb els apunts que ell havia fet”, detalla Alternês. Griffiths els havia recuperat de la casa d’un editor del Soho ja retirat. Per a Alternês va ser impactant. Mai havia vist aquelles fotografies del seu pare. Només coneixia una dotzena de diapositives que tenia a la seva col·lecció personal. “Cada setmana descobreixo coses noves, històries, persones que m’aporten més coneixement sobre la vida del meu pare”, diu.

Alec Wainman, que havia perdut el pare durant la Primera Guerra Mundial, va viatjar a Espanya com a voluntari de la Unitat Mèdica Britànica l’agost de 1936. Abans havia estat a la Unió Soviètica, primer alguns estius per aprendre rus -va acabar sent professor de llengües eslaves a la University of British Columbia- i després a l’ambaixada britànica: “L’havia decepcionat molt el règim soviètic. Era molt conscient de les conseqüències d’una dictadura”, explica Alternês.

“Quan fotografiava ho feia amb molt de respecte. L’horroritzava el sensacionalisme. Intentava acostar-se el fotografiat, entendre’l i posar-se en la seva pell. S’esforçava per parlar la seva llengua i hi conversava”, afegeix l’autor del llibre. “Va aprendre el català i me’n va voler ensenyar”, recorda.

Un quàquer apolític

Wainman va ser a Barcelona, al front d’Aragó, al setge de Madrid, als bomardejos de València i a la Batalla de l’Ebre. En les seves memòries recorda: “M’esperava trobar milicians ferits, però l’única persona que vaig trobar en tot Tardienta (Osca) era una dona gran amb la cara i els cabells grisos socarrimats per l’explosió d’un projectil. Òbviament , estava en xoc i una de les seves cames penjava d’un fil”. Wainman la va portar a l’hospital però la dona no va sobreviure.

Aquest fotògraf amateur, que es definia a si mateix com un quàquer apolític, també detalla a les seves memòries la immensa solidaritat de la rereguarda. A Tossa de Mar, va viure l’arribada de nens refugiats: “L’arribada de la canalla va portar, de forma estranya, una certa decepció entre la gent de Tossa; no perquè no els volguessin donar una llar, sinó perquè quaranta famílies s’havien ofert per acollir un nen i no n’hi havia per a tothom”. Wainman va haver d’abandonar l’Ebre l’agost de 1938 perquè tenia l’hepatitis. Tornar a Anglaterra no va ser fàcil. Ningú li oferia feina: “Aquest era el resultat de l’estigmatització aplicada a aquells que havien donat suport a la República”, diu Alternês.

“El meu pare i la meva àvia van ajudar molts refugiats”, explica el fill. El gener del 1939 van aconseguir un edifici buit propietat de l’Església anglicana a Shipton-under-Wychwood on van acollir trenta nens bascos. Depenien de les donacions privades. “I va viatjar als camps de França per ajudar altres refugiats”, detalla Alternês. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Wainman va ser oficial d’intel·ligència britànic a Itàlia i Àustria. “Va treballar per la desnazificació d’Àustria”, recorda el fill, i opina: “Crec que Àustria va fer un procés que aquí no s’ha fet. Durant la República hi havia més tolerància, més obertura de mires. He estat un temps a Sud-àfrica i allà Mandela va oficialitzar onze llengües. La majoria dels sud-africans en parlen cinc!”

Quan va morir Franco, Alternês va decidir regalar un viatge a Espanya als pares. “El meu pare es va emocionar molt. Sobretot amb els experiments artístics de la Movida Madrileña. Va ser com veure tot allò per què havia lluitat”. Redescobrir el pare també li ha aportat una nova perspectiva de la Guerra Civil: “Vaig llegir Orwell a la universitat, i el que ha escrit el meu pare té poc a veure amb la visió que dóna Homenatge a Catalunya ”, diu.

Més continguts de