CINEMA

‘La innocència’, l’estiu en què s’acaben els jocs

La debutant Lucía Alemany presenta a Sant Sebastià una estupenda ‘opera prima’ plena de llum i veritat

No hi ha gaire discussió sobre la idea que el més important que ha passat a nivell artístic en el cinema espanyol -i sobretot en el català- és l’arribada d’una nova generació de directores que han renovat la ficció cinematogràfica apostant pel protagonisme femení i un concepte radicalment naturalista de la interpretació. A noms com Carla Simón, Neus Ballús, Meritxell Colell, Elena Martín i Celia Rico se’ls afegeix ara la valenciana Lucía Alemany (Tortosa, 1985), que ahir dilluns va presentar a Sant Sebastià La innocència, una estupenda opera prima que protagonitza una adolescent d’un poble valencià durant l’estiu en què els jocs de nenes deixen pas als problemes d’adults.

Ella és la Lis, que ja fuma d’amagat amb les amigues i està descobrint les nits de festa i magreig a les discoteques, gaudint de l’atenció que desperta en els nois més grans i de la llibertat de les nits de festa major, quan tot el poble surt i no hi ha límits. A casa, el panorama és un altre, amb un pare autoritari i una mare més preocupada pel que diran que per ajudar la seva filla a fer realitat el somni d’estudiar en una escola de circ. I la vida es complica quan les primeres experiències sexuals amb el seu xicot es tradueixen en un embaràs no desitjat, una vivència que la directora coneix “de primera mà” perquè l’ha viscut i que aborda fugint d’estereotips, amb una veritat que no es pot fingir ni fabricar. “Un professor de l’Escac, Lluís Segura, em va dir una cosa que em va quedar gravada: parla del que coneixes”, recorda Alemany.

El realisme desbordant de La innocència també emana de la seva actriu debutant, Carmen Arrufat, a qui Alemany va descobrir a través d’un càsting. “Teníem 150 vídeos però la Carmen va ser l’única que vaig veure en persona, tenia claríssim que era ella”, explica la directora, que confessa que ha “maltractat una mica” la jove actriu, furgant en els seus traumes per obtenir la interpretació que volia. “Algun cop va sortir tocada, però ella ho entenia i estava implicada al màxim en el projecte”. La resta del repartiment és una barreja d’actors professionals com Sergi López i Laia Marull (els pares de la Lis) i veïns del poble de la directora, Traiguera, al Baix Maestrat, que frega el Montsià (va néixer a Tortosa perquè era on hi havia l’hospital més proper). “Jo sabia que el poble ens ajudaria, perquè allà conec tothom pel seu nom i els puc demanar que no mirin a càmera quan rodem al ball o que em deixin filmar el bou en el moment d’encendre les banyes”, diu Alemany, que en qualsevol cas no cau en el folklore ni en la temptació d’idealitzar un poble que, contemplat a través de la Lis, també revela la mirada fiscalitzadora d’uns veïns que sempre corren a explicar als seus pares amb qui s’ajunta a la discoteca o quin noi la besava la nit abans a l’envelat.

D’Andrea Arnold a Berlanga

A l’hora de rodar La innocència Alemany va tenir molt present el referent de la directora anglesa Andrea Arnold i del realisme estilitzat de títols com Fish tank i American honey. “És una obsessió meva. El director de fotografia va acabar tip que li parlés d’Andrea Arnold”, recorda ara Alemany, que també reconeix la influència de La vida d’Adèle i del cinema de Berlanga “per la seva manera de treure el que té d’autòcton el món rural” i, en aquesta mateixa línia, del treball de Paco León amb la seva mare a Carmina o revienta. “Però sense permetre que els referents s’acabessin menjant la pel·lícula i la seva identitat”, diu.

Aquesta identitat també passa pel tractament de la llengua que fa la pel·lícula, respectant la diversitat lingüística d’una zona en què dins del mateix grup d’amics es parla en català i castellà amb total normalitat: “Les televisions que participaven en la producció volien homogeneïtzar els dialectes i fer servir un català estàndard, però vaig lluitar per la barreja de llengües i, sobretot, per un català de carrer amb expressions com «me fa hasta asco », que jo entenc que no són correctes, però que no maten la naturalitat de la noia com si li fas dir «quin fàstic que em fa»”.

La guilladura cinèfila de James Franco

Dos anys després de la Concha d’Or de The disaster artist, Sant Sebastià va programar ahir una nova comèdia cinèfila de James Franco, Zeroville, que adapta una novel·la de culte ambientada al Hollywood dels 70 sobre un jove excèntric amb un tatuatge al cap de Montgomery Cliff i Elizabeth Taylor. El retorn de Franco al festival no va ser triomfal per tres motius: ningú va venir a presentar el film, el festival el va retirar de la competició quan es va assabentar que ja s’ha estrenat comercialment a Rússia i, a més, el públic va rebre la cinta amb xiulets, una reacció comprensible perquè Zeroville no és The disaster artist, sinó una guilladura febril que es mou entre la transcendència i el ridícul i que només remunta amb els cameos d’amics de Franco com Will Ferrell, Seth Rogen i Craig Robinson.

Més continguts de