El jardí íntim de Carmelo Gómez i Ana Torrent

Barcelona“A Todas las noches de un día el que importa no és el que passa, sinó el que et passa a tu mentre veus l’obra”, explica Carmelo Gómez, un dels protagonistes de l’obra d’Alberto Conejero que es representa al Teatre Goya de Barcelona fins al 9 de juny. “És un text d’altura poètica i de poder imaginatiu, teatre de la paraula -afegeix l’actor-. Que ningú vingui a veure mariachis, això és teatre pur, el que a mi m’agrada”. Després de La piedra oscura, per la qual va guanyar el Max al millor autor, el teatre de Conejero torna a Barcelona amb un muntatge que ja porta més de 115 funcions per tot l’Estat malgrat l’exigència d’un text en què el dramaturg de Vilches (Jaén) establert a l’Empordà vol abordar “un gènere tan denigrat com el melodrama des d’una posició contemporània i sense renunciar a una paraula de certa materialitat poètica”.

L’escenari de Todas las noches de un día és un hivernacle minimalista -“les plantes són al pati de butaques; no les veiem però les imaginem”, explica el director Luis Luque- on Gómez interpreta un jardiner que lluita per conservar la bellesa d’aquell racó oblidat per la propietària de la casa, la Sílvia, que encarna Ana Torrent. L’equip es resisteix a parlar de l’argument d’una funció que no és el que aparenta. “El públic haurà de pensar i d’unir les peces del trencaclosques -assegura Torrent-. Nosaltres seguim esbrinant coses cada dia i, com els personatges, descobrint el seu passat”.

Gómez i Torrent són els únics intèrprets de Todas las noches de un día, però no els únics personatges, ja que també hi ha uns policies que truquen a la porta per descobrir el parador de la Sílvia. Conejero s’atreveix a definir l’obra com un “melodrama policíac”, però alerta que en aquesta definició hi ha “una mica de trampa”. I com per justificar l’advertència, reconeix el seu deute explícit amb el teatre de Samuel Beckett i Harold Pinter. “Volia recollir la seva herència i portar-la al present, sotmetre el gènere melodramàtic a tècniques dramàtiques contemporànies”, explica el dramaturg.

Conejero confessa que de jove volia “agradar a tothom, un problema habitual de molts autors novells”, però que amb els anys ha après que de vegades cal fer “petites emboscades a l’espectador”. “Els primers quinze minuts la gent no acabarà d’entendre el que passa, però això no ha de ser un drama, al contrari, pot ser bonic -afegeix-. I, sigui com sigui, una de les potències del teatre és seguir incomodant la gent”.

La importància del silenci

En la mateixa línia de no donar tota la funció mastegada, Gómez defensa també l’ús del silenci que fa l’obra. “És un repte per a nosaltres i per a l’espectador, que ha de saber que al teatre s’hi ve a espectar -afirma l’actor-. En un moment donat, el text proposa al públic un moment de silenci per escoltar les plantes. És en aquest moment de l’obra en què veig més clarament el teatre com un hivernacle on s’acumula la sàvia d’unes plantes a través de la comunicació no verbal, del silenci i de dos cossos que estan en comunicació constant”.