TEATRE
Cultura 23/09/2013

Els gags de Jordi Boixaderas i Jordi Bosch tenen l'èxit garantit

2 min

Amb quatre asos la partida està guanyada. Jordi Galceran va escriure El crèdit per al Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta, que va guanyar. Havien de ser, per norma, tres quarts d'hora. El crèdit tocava, d'alguna manera, perquè és una comèdia que tracta un tema cabdal de la realitat que vivim: aconseguir un crèdit és més difícil que lligar amb Nicole Kidman. El més important, doncs, estava fet, i funcionava. Només calia desenvolupar-ho una mica per arribar a la llargada habitual d'una comèdia. Galceran, animat per Belbel, imaginem, ho ha fet amb l'enginy i l'habilitat que el caracteritzen per connectar amb els espectadors. Així, El crèdit arriba simultàniament en català, a La Villarroel, i en castellà, a Madrid .

Habilitat per al diàleg

Sergi Belbel dirigeix Jordi Boixaderas, el client que sense cap mena d'aval demana al director d'una oficina de La Caixa (Jordi Bosch) un crèdit de 3.000 euros, que el director li denega. Els dos personatges són prou diferents per organitzar el diàleg, el joc teatral. El client té una arma poderosa, la seguretat en ell mateix, i un llenguatge de gran precisió (un fil del qual l'autor també estira amb gran eficàcia). Per aconseguir el crèdit, pressiona el director amb l'amenaça que es lligarà la seva dona. Galceran té una habilitat prodigiosa per al diàleg, per donar una volta de cargol darrere l'altra, de manera que l'obra, sense acció, vagi progressant. Animat a més pel desconcertant plantejament, Galceran hi ha afegit tota mena de gags verbals i, fins i tot, alguna astracanada que el director, conscient que estava davant d'una comèdia, ha potenciat al màxim.

És com si Belbel els hagués dirigit deixant clar que s'havia d'exagerar i col·locar cada paraula sorprenent de la manera precisa, perquè el públic rigués amb ganes. Ben cert que ho aconsegueix. A la fi, no és descabellat veure darrere d'aquests dos personatges dos pallassos ben vestits. Jordi Bosch seria un August que aquí exerceix de pobre diable, d'ignorant emocional, gairebé estúpid, mentre que Jordi Boixaderas seria un Carablanca, morrut, que juga amb la vulnerabilitat del director. Si a l'inici l'obra planteja un duel, al final el joc el manega el client i no hi ha intriga que valgui. Gags a dojo i èxit de públic assegurat.

stats