L’art més salvatge de la baronessa
L’Espai Carmen Thyssen es capbussa en ‘La il·lusió del Far West’ amb un centenar d’obres
Sant Feliu De GuíxolsLa baronessa Carmen Thyssen és a Sant Feliu de Guíxols per presentar la nova exposició de l’espai que porta el seu nom, La il·lusió del Far West. Com que forma part de la mostra, a la inauguració no portarà el vestit d’una princesa índia que va comprar en un museu nord-americà per anar a una festa i que sí que va lluir quan l’exposició va obrir al seu museu de Madrid. Però durant la presentació va fer dos gestos propis dels nadius americans. Va enterrar la destral de guerra per l’abandonament del projecte d’exposar la seva col·lecció a Barcelona -a la també aturada Esplanada dels Museus-. Però ho va fer amb un deix d’amargura, assegurant: “Una col·lecció catalana com la meva, el Museu Nacional d’Art de Catalunya no la té”.
Amb l’alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Carles Motas, Carmen Thyssen també va fumar la pipa de la pau. Sembla que aquesta ocasió és la definitiva, i que la localitat tindrà un Museu Carmen Thyssen el 2019 amb 123 obres de la seva col·lecció de pintura catalana. “Ens ha tocat la loteria”, diu l’alcalde. Ja s’estan fent els estudis de viabilitat econòmica i calculant els visitants anuals. El consistori dedicarà el 2017 a buscar el finançament, públic i privat. També haurà de trobar director. L’anterior projecte, a l’antiga fàbrica de Can Serra, va quedar encallat per l’alt cost econòmic (15 milions d’euros), però el nou museu serà més assequible: 5 milions d’euros. En lloc d’un edifici nou, s’ubicarà al mateix monestir on hi ha el Museu de Sant Feliu de Guíxols i l’Espai Carmen Thyssen. Les obres es començaran el 2018 i duraran poc més d’un any. “És l’edifici més noble de la localitat”, afirma l’alcalde. Ara bé, l’anunci també va invocar núvols de tempesta quan la baronessa va dir que s’emportarà a Sant Feliu de Guíxols tot l’art que té al MNAC, començant per La catedral dels pobres, de Joaquim Mir.
Objectes carregats de poder
És molt difícil atrapar en una obra d’art la brisa d’una matinada dormint al cel ras i l’embadaliment davant la posta de sol més espaterrant. Tampoc no és fàcil representar la tensió màxima abans d’atacar o la solemnitat profunda d’un ritual. Els més de cent mapes, pintures, gravats, escultures i objectes antropològics de La il·lusió del Far West són una bona porta d’entrada a aquest univers de colons, soldats, paranyers, cowboys, tribus d’indis i búfals. Tanmateix, a Madrid l’exposició era més extensa i permetia evocar amb més intensitat aquelles atmosferes. Després de Sant Feliu de Guíxols, la mostra viatjarà al Museu Carmen Thyssen de Màlaga.
El comissari, l’artista Miguel Ángel Blanco, va haver de demanar la benedicció al director del Museu Nacional dels Indis Americans a Washington per fer l’exposició. A Madrid va rebre moltes crítiques perquè havia atemptat contra el sentit ritual d’una pipa sagrada (un calumet) exposant-la amb la cassoleta unida a la canya. A Sant Feliu ho ha corregit. “Són objectes carregats de poder”, afirma. Les pintures provenen del Museu Thyssen i de la Col·lecció Carmen Thyssen, les úniques de l’Estat sobre aquest tema, i d’institucions com el Museu Nacional d’Antropologia.
El Far West és una “il·lusió”, subratlla el comissari. En un racó d’una pintura idíl·lica de les desaparegudes cascades de San Antonio, a l’actual Minneapolis, ja s’hi pot veure vies de tren. També són una invenció les danses índies de Charles Wimar, perquè les va pintar sense haver-les vist. En canvi, el pintor Karl Bodmer va acompanyar el príncep Maximilià en la seva expedició a Missouri i va immortalitzar la vida dels nadius. “John Ford i altres cineastes calquen les composicions de Frederic Remington”, indica Blanco per exemplificar com l’art d’aquest i altres artistes són a la base dels westerns, als quals la mostra dedica una sala.
Els nadius nord-americans van partir un genocidi cruent. La mostra tampoc no denuncia el confinament dels indis en reserves, però els fa un mínim de justícia amb un vídeo d’un espectacle de Buffalo Bill en què un grup d’indis es burlen del públic i repeteixen una vegada i una altra la mateixa dansa.
