L’estrena de 'Serse' al Liceu arriba amb sobrecàrrega de gags
Crítica de 'Serse', de Händel. Gran Teatre del Liceu, 15 d'abril
BarcelonaL’òpera barroca continua arribant a aquestes latituds en dosis homeopàtiques i amb mancances notables en alguns capítols d’aquest vast i captivador repertori (algú recorda Lully o Rameau, per exemple?). Ara per fi ha arribat el torn d’un dels últims fulgors de la carrera teatral de Händel, que no la seva última òpera com erròniament indicava el programa de mà del Liceu (l’honor recau en 'Deidamia'), una delícia anomenada 'Serse' (1738) que el teatre de la Rambla ha programat en doble sessió, pecant potser d’optimisme atesos els nombrosos forats el dia de l’estrena.
El caràcter més lleuger de la partitura i la presència de personatges purament còmics, herència de l’origen venecià del llibret, han fet que moltes produccions apostin sense embuts per l’humor, com el cèlebre muntatge de Nicholas Hytner a l’English National Opera. El format concert no ha estat impediment a què la versió presentada per Jean-Christophe Spinosi farcís la vetllada de gags de tota mena, a càrrec tant dels cantants com dels instrumentistes de l’Ensemble Matheus, amb una comicitat primària en la majoria d’ocasions. I potser que ens ho fem mirar si perdem l’oremus quan ens diuen dues frases en català.
La recerca de l’efecte també va marcar algunes de les opcions interpretatives de Spinosi, com temps estirats com un xiclet en les àries més contemplatives, però en general la seva versió va respectar l’agilitat i frescor de la música, amb una orquestra, ja que no un model de precisió, sí atenta al gest singular del seu director. El repartiment va complir amb correcció sense oferir excessives alegries. Josè Maria Lo Monaco va ser un Serse ben frasejat, tot i unes agilitats servicials més que no pas enlluernadors i un impacte limitat per la poca presència de la veu (al menys, en un teatre d’aquestes dimensions). El lirisme genèric de la Romilda de Hanna Husáhr es complementava amb el melós Arsamene de David DQ Lee. Els histriònics descensos cap al greu del contratenor van ser el paral·lel a les excursions a l’agut de l’Atalanta de Verónica Cangemi, amb una vis còmica que compensava una veu endurida. La sòlida Amastre d’Ivonne Fuchs era qui oferia un cant més ben controlat, mentre que tant Christian Senn (Elviro) com Luigi De Donato (Ariodate) preferien l’extroversió. 'Serse' mereixia una mica més.