Visita al castell d'Hostalric: una llarga i extraordinària galeria a prova de bomba

HostalricSe’m fa una mica estrany ser dins d’una garita. No vaig fer la mili, vaig ser objector de consciència. Des d’aquí tinc un excel·lent control visual de l’autopista, que fa uns quants segles era la Via Augusta, i una bona vista del Montseny i del Montnegre, a banda i banda. Aquest és un turó privilegiat, pel fet d’estar al costat del principal passadís de circulació del país. Penso que és ben probable que hi hagués hagut un castell molt abans que la fortalesa abaluardada. M’ho confirma la Maribel Saavedra, la meva guia d’avui.

“El castell d’Hostalric té els seus orígens al segle XII, segons la documentació que s’ha trobat, que parla d’un castell termenat, és a dir, que té adscrit un terme o jurisdicció territorial”, em diu. “A principis del XIV, en una època puixant del vescomtat de Cabrera, Hostalric és emmurallat i esdevé la capital administrativa de tot el vescomtat”, subratlla la Maribel mentre recorrem el castell. “Mira, una poterna!”, em diu de sobte. M’assenyala una porta, força petita. Les poternes són accessos que, des del fossat, arriben al cos principal de la fortalesa. Estaven situades en llocs força amagats; estaven pensades per entrar i sortir del castell amb molta discreció.

Entrem tot seguit al polvorí principal. La primera sensació que tinc és que és molt més petit del que m’ha semblat des de fora. Esclar: les parets són gruixudíssimes. “Aquí hi podien guardar fins a 25.000 quilos de pólvora”, precisa la Maribel.

“Al segle XVII, amb motiu de la Guerra dels Segadors, s’hi van fer obres de fortificació. Però les grans obres de fortificació es fan a principis del segle XVIII. La Guerra de Successió les atura: els qui les estaven fent van haver d’anar a Barcelona per ajudar en la defensa contra el setge borbònic”, explica la Maribel. “Poc després d’acabada la guerra es fa el camí cobert, el glacis (terreny en pendent que baixa des del camí cobert), el polvorí principal i la galeria a prova de bomba”, afegeix.

“Vine, que passarem per aquesta galeria”, em diu la Maribel. La galeria a prova de bomba, un dels principals atractius de la visita, és un túnel força llarg, d’uns tres-cents metres de llargada. Era la via principal de circulació entre la part baixa del recinte i el baluard major. “Era un dels llocs més segurs de tota la fortalesa. Al damunt de la volta s’hi va posar moltíssima sorra per esmorteir els impactes dels projectils. En temps de guerra s’hi van traslladar els serveis bàsics i servia de refugi de la gent del castell”, diu la Maribel Saavedra.

Tot seguit fem un recorregut pel poble. Hostalric és essencialment un sol carrer -impossible perdre-s’hi!-, el carrer Major. Una única artèria a la qual van a parar un munt de capilars, els petits carrers. Quan som davant d’un d’aquests corriols estrets i curts, el carrer del Ferrocarril ( Calle del Ferro-carril, diu la placa, separant “ferro” i “carril”), la Maribel m’explica que hi va quedar atrapat un cotxe -un Jaguar- i que va costar Déu i ajut treure’l. El conductor devia deixar-se guiar per un GPS... volent anar a l’estació de tren.

Hostalric no té encara l’etiqueta de poble amb encant (l’Ajuntament ha presentat la candidatura de “pobles amb encant” a la Generalitat). Crec que la mereix. Certament, és d’allò més bufó. Té un munt de patrimoni (i gens d’indústria). S’ha anat transformant des que a principis del segle XII en aquest indret hi havia un “hostal” que servia tant per al descans i refrigeri dels vianants com per refer i canviar les cavalleries. Li han canviat en més d’una ocasió el nom (s’ha escrit amb h, tant al principi com al final), però ha canviat molt menys que la major part de pobles de Catalunya.

Hi trobo uns quants senyals de quan hi havia presència de l’exèrcit (un dels moments àlgids de la presència militar va ser la Guerra del Francès, a principis del segle XIX; no és fins al 1929 que la guarnició del castell se’n va). Diverses plaques d’edificis posen de manifest que van ser-hi militars; algunes estan ben escrites, altres no gaire ( gefe, llegeixo en una placa). També hi ha signes de temps més recents, com el trompe-l’oeil dedicat a una persona molt estimada al poble, Jaume Bertran, que ha mort aquest any (el seu restaurant, l’històric Cal Esparter, fa poc que ha tancat per sempre). “El va fer el meu marit, en Joan Carles Osuna, aquest trompe-l’oeil ”, em diu la Maribel, en veu baixa.

Arribem a un coàgul de l’artèria principal, la plaça dels Bous, centre neuràlgic del municipi, on tradicionalment es feia el mercat setmanal, i seguim en la mateixa direcció. El carrer Major ara és el carrer Raval, el qual enllaça amb el carrer Ravalet. Si el poble creix més... al carrer que hi haurà a continuació li posaran Ravaletet?

Pugem finalment a la torre de l’Ararà, que forma part del recorregut del camí de ronda de la muralla. El cim de la torre és un excel·lent mirador; a la base hi ha -hi havia- un calabós, sense llum ni ventilació. “Mossèn Pere Xifra, durant la Guerra del Francès, va plantar cara a l’enemic des d’aquesta torre”, m’explica la Maribel. “¿Saps que es pot fer la visita d’aquesta i altres torres, i el recorregut de la muralla, de manera lliure?”, em diu. “L’Oficina de Turisme proporciona la clau, a un preu mòdic”. Trobo que és una excel·lent iniciativa.