Art
Cultura 26/08/2021

El llegat incòmode i ineludible de Chuck Close

L'artista, conegut pels seus enormes retrats, va ser acusat d'assetjament sexual per diverses dones el 2017

Roberta Smith / The New York Times
5 min
'Autoretrat amb impermeable groc', de Chuck Close

La vida artística del pintor Chuck Close (1940-2021) es va dividir en tres fases: en dues va tenir èxit; en la tercera, no. Des del 1967 fins a finals del 1988 va ser un pintor cèlebre, un fotorealista singular conegut pels seus retrats enormes de grisalla dels seus amics íntims i familiars (i d'ell mateix, probablement el seu tema preferit), tots realitzats sobre una quadrícula de llapis amb pintura diluïda i un aerògraf. La seva obra tenia en la seva essència despertar el desig de l'espectador. Els museus i els col·leccionistes privats van començar a disputar-se-la fins i tot abans que Close fes la seva primera exposició individual en una galeria de Nova York el 1970. Tenia el poder instantani del pop art; de fet, l'artista havia expressat el seu desig de deixar el públic bocabadat. Però també tenia l'aprovació més altiva i conceptual del postminimalisme, possiblement l'últim moviment artístic d'avantguarda de l’art modern clàssic. Era admirat tant pels entesos com pel públic.

Chuck Close projectava una impressionant aura d’artista, amb el seu metre noranta d'altura, la veu profunda, l'enginy i la cara d'encantat. Era tan estimat i omnipresent, que una vegada va ser anomenat "l'alcalde del SoHo". A vegades semblava el principal representant del món de l'art popular a la zona alta, assistint a sopars i actes benèfics i formant part dels patronats de museus (inclosos el Whitney Museum of American Art) i fundacions.

'Autoretrat gran', de Chuck Close
'Phil' (1969), de Chuck Close
'Linda' (1975-1976), de Chuck Close

Una segona etapa heroica

Va ser la nit del 7 de desembre del 1988, mentre complia amb un compromís a la Gracie Mansion presentant un premi, quan es va trobar tan malament que va haver de marxar a l'hospital més proper, el Doctors Hospital. Al matí estava paralitzat del coll cap avall, després de patir el col·lapse d'una artèria vertebral. Finalment va recuperar l'ús dels braços i va poder pintar amb un pinzell lligat a la mà i l’avantbraç.

Aquest va ser l'inici de la segona fase de la carrera de Close, com un pintor encara més exitós. La seva malaltia el va obligar a concebre una altra manera de treballar, que va rejovenir i millorar el seu art. Recordo l'emoció de la seva exposició del 1991, quan va desvelar els seus últims grans caps, com sempre, basats en les fotografies que havia fet: Elizabeth Murray, Eric Fischl, Lucas Samaras i Roy Lichtenstein, i un dels pocs autoretrats de perfil. No només estava pintant de nou, sinó que també estava fent les millors obres des dels retrats en blanc i negre de finals dels 60. Com que ara la precisió en la representació estava per sobre de les seves habilitats, va ampliar les quadrícules i les va omplir d'exquisits traços de colors brillants. De prop, semblaven petites pintures abstractes. De lluny, tenien un brunzit pixelat i al·lucinatori que, tanmateix, també revelava les seves arrels fotogràfiques.

Quan ja era un artista àmpliament apreciat i respectat, durant un temps va semblar que Close encara era més admirat, heroic. Apareixia sovint a les inauguracions de galeries –especialment a la Pace, que el representava des del 1977– envoltat de benvolents, mentre anava amunt i avall en la seva moderna cadira de rodes. Era difícil no quedar impressionat per la ferocitat de la seva voluntat, que li permetia continuar amb la seva vida d'artista. Per sort, Close podia fer-ho amb estil perquè s'havia enriquit gràcies a la seva obra.

Chuck Close pintant
'Arne', de Chuck Close

Però aleshores, a finals del 2017, Close va convertir-se de sobte en persona non grata en moltes places del món de l'art després que diverses dones l'acusessin d'assetjament sexual. Dos museus van cancel·lar les exhibicions de la seva obra i uns altres la van retirar. Mentre que sovint l'obra dels artistes desapareix un temps després de la seva mort, Close va sobreviure al moment en què la seva obra va tenir una visibilitat més forta.

Va ser un final trist provocat pel mateix artista, a qui cada vegada més se li atribuïa una carrera estranya, atacada des del començament pel caràcter repetitiu de la seva obra. Quan les acusacions van sortir a la llum, Close ja havia marxat del món de l’art, havia tancat casa seva i el seu estudi a East Hampton, s’havia instal·lat a Long Beach, al centre de l'illa, i havia muntat una segona base d’operacions a Florida.

L’obituari de Close al New York Times revelava que el 2013 li havien diagnosticat Alzheimer, concretat el 2015 com a "demència frontotemporal". Se citava el seu neuròleg dient que la malaltia podria haver contribuït al seu comportament inadequat. Sospito que això és cert, tot i que és probable que la fama de Close li alimentés un sentiment d'arrogància, cosa que no seria inaudita.

De fet, crec que Close va ser un molt bon one hit wonder, dues vegades. La seva idea del cap, prou colossal i detallat per deixar qualsevol amb la boca oberta, va impulsar el retrat al segle XXI i en va promoure una expansió, una de franquícia, si es vol. Es va traduir bé en diferents mitjans: gravats, dibuixos, polaroids, collages de paper, empremtes dactilars amb tinta, daguerreotips i, fins i tot, tapissos. Cada vegada que el mitjà canviava, l'obra canviava físicament, però no era suficient.

Aquest creixement lateral només proporcionava l'aparença d’una evolució, però en realitat n’hi havia molt poca en les obres de Close. Només la seva paràlisi havia forçat la idea de l'escala i el procés cap a un nou territori –potser més enllà de la seva imaginació– i provocat un canvi amb el qual havia estat flirtejant temptativament durant gairebé una dècada: colors més brillants, aplicats més lliurement, que distorsionaven la imatge i jugaven amb la percepció visual de noves maneres.

Part del problema també podria haver sigut la popularitat del seu art. A través de la seva ubiqüitat i uniformitat, es va convertir en una mena de marca corporativa que representava l'art contemporani dels museus, així com la Galeria Pace. Era diferent d'altres artistes, com Josef Albers o Mark Rothko, per exemple, que van progressar cap a motius que semblaven inalterables només després de dècades d'exploració.

Serà interessant veure quan i com la carrera de Close és rehabilitada i si se li posarà un "asterisc", una etiqueta que adverteixi els espectadors dels aspectes més desagradables de la seva vida. Perquè la rehabilitació sembla inevitable. Fins i tot quan l'escàndol estava en el seu punt àlgid, els directors dels museus defensaven la seva obra, assenyalant altres artistes culpables de comportaments ofensius al llarg dels segles però que havien fet un art digne o, com a mínim, digne d'un museu.

I l'obra de Close està en molts, molts museus; són un element bàsic de qualsevol col·lecció pública amb cara i ulls. Els seus grans rostres continuen impactant i fins i tot emocionant sense ofendre ningú. Són extremadament accessibles i lleugerament espectaculars, en un moment en què els museus van amb compte a l'hora de restar importància al seu elitisme i impulsar la divulgació. Sospito que els seus quadres no estaran guardats als magatzems durant gaire temps. I, qui sap, potser els asteriscos no són tan dolents. Hi ha desenes d'artistes que en porten un, i potser algunes dones artistes també. És més saludable veure'ls –i la seva obra– sense les ulleres violeta.

stats