Publicitat
Publicitat

ART

El llegat ric i plural de la joieria catalana

Enciclopèdia Catalana fa una nova publicació de luxe amb joies Masriera i un llibre de Pilar Vélez

El penjoll amb dues flors de la casa Masiera que il·lustra aquesta pàgina és extraordinari perquè té unes dimensions notables -gairebé 10 centímetres- i sobretot perquè amaga una història impactant: “Pertanyia a una família d’industrials catalans. Durant la Guerra Civil, un comitè de la FAI es va presentar al seu domicili, van matar l’avi i el pare i van saquejar la casa, i òbviament van sortir les joies. La viuda va suplicar que no s’emportessin el penjoll, perquè era de l’àvia, però se’l van endur”, expliquen Joan Oliveras, president de Bagués-Masriera Joiers, i la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez. El desenllaç és encara més colpidor: “Després de la guerra, quan la família era a l’exili a França, un dels milicians els va anar a buscar per tornar la joia i fer-se perdonar”.

Joan Oliveras i Pilar Vélez parlen d’aquesta joia, perquè apareix en un projecte on han col·laborat, la nova publicació de bibliòfil d’Enciclopèdia Catalana, Joieria i orfebreria catalanes, 1852-1939. En aquest cas no publiquen un llibre de gran format, sinó que han fet un tiratge limitat de joies. Joan Oliveras ha supervisat la realització d’un anell, unes arracades i un penjoll d’inspiració modernista, i Vélez s’ha fet càrrec del llibre d’estudi que acompanya les joies. És una publicació molt oportuna, perquè feia temps que no es feia una visió de conjunt del sector i perquè inclou nombroses peces inèdites. Tot i que hi ha joies del Museu del Disseny i el FAD, moltes peces encara estan en col·leccions particulars. El preu depèn de quina joia és triï: l’anell costa 3.495 euros; les arracades, 4.495, i el penjoll, 5.495. El tiratge de totes elles és de 200 exemplars, i tot el conjunt costa 11.495 euros.

El pas de l’artesania a la indústria

La cronologia del llibre recull des de l’examen de passantia del gremi de joiers fins a les avantguardes.“El segle XIX és poc conegut, potser perquè no hi havia grans noms i Barcelona era una ciutat molt petita. No farà un salt fins a la dècada de 1870 i l’Exposició Universal del 1888”, explica Vélez, que va tenir com a objectiu anar més enllà dels noms més coneguts, sobretot de la joieria modernista, com els mateixos Masriera, i donar una visió més aprofundida del panorama d’aquestes dècades. Així, les joies de dol i de cabells (01), gairebé al marge de la joieria tradicional, que són el reflex d’uns costums avui desapareguts, conviuen amb peces excepcionals, com les tres joies que Barcelona va regalar a Alfons XIII quan es va casar amb Victòria Eugènia: una diadema d’or, brillants, diamants, perles i esmalts, avui desapareguda; l’arqueta de fusta amb aplicacions d’or i plata i pedres precioses que contenia la diadema, i un porte-bouquet -un petit vas per posar-hi un pom de flors- conegut per l’esbós que se’n conserva. En el recorregut també s’hi troben penjolls noucentistes (04) i fermalls avantguardistes (05). A més, Vélez es capbussa en l’orfebreria de l’ art déco (07) i en com alguns orfebres i els joiers es van erigir com a renovadors de l’art litúrgic (06).

“Hem començat el llibre a mitjans del segle XIX perquè és quan es produeix un canvi total: es passa del món artesanal al món industrial. La industrialització, de mica en mica, també afecta l’orfebreria i la joieria. La majoria de les peces que es fan no són úniques ni fetes a mà”, explica Vélez. “França és el referent, tant per a Catalunya com per a l’Estat, i precisament van ser els Masriera qui van introduir els models francesos. Eren amics de la família Bing, que van donar nom a l’ art nouveau, i van fer peces per a ells”, subratlla.

El Modernisme es va perllongar sobretot en el camp de l’arquitectura, perquè requereix temps d’execució més llargs. Però abans els orfebres i els joiers del Noucentisme van desplaçar la mirada de França cap a “les arrels mediterrànies”, com diu Vélez. “El Noucentisme, l’ art déco dels anys 20 i les avantguardes acaben coincidint”, explica la directora. Així i tot, com que el Noucentisme tenia el suport d’un ideari i una literatura nostrats, va tenir més pes”.

Aquesta successió de mirades, que van despuntar en períodes curts, va quedar estroncada per la Guerra Civil. “El Moviment Modern va contra tot l’anterior i promou les avantguardes. Si pensem en el Manifest groc, signat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch l’any 1928, es carrega el Noucentisme per carrincló i tampoc no els agrada el déco ”, conclou Vélez. En aquest sentit, el llibre publica per primera vegada el conjunt de deu fermalls organicistes que va fer Manuel Capdevila entre els anys 1936 i 1937, set dels quals els va fer a París l’any 1936 gairebé en paral·lel a l’esclat de la guerra.

Els llibres que ens fan grans

Etiquetes

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT