La llei de la selva de les orquestres

BarcelonaDesprés que l’Orquestra de Cadaqués, una de les formacions més veteranes del país, anunciés recentment una “aturada d’activitat”, s’ha encès el senyal d’alarma. ¿És un cas aïllat o el símptoma d’una realitat més profunda que afecta el conjunt de les orquestres del país? ¿Com ha canviat els últims anys el panorama orquestral de Catalunya i quins són els reptes que aborden aquests grups de caràcter privat? Des de la seva fundació, el 1988, amb Edmon Colomer a la batuta, l’Orquestra de Cadaqués ha treballat amb grans directors, entre els quals els llegendaris Neville Marriner, Vladimir Ashkenazy, Christian Zacharias i Gianandrea Noseda, director principal des del 1997.

Durant tots aquests anys, Llorenç Caballero ha estat el director artístic i ànima del projecte. “Hem tancat un any de molta activitat i creiem que ha arribat el moment de cloure una etapa. Prendre aquesta decisió no ha estat gens dramàtic, i quan mirem enrere ens sentim satisfets per tot el que hem fet”, assegura Caballero. Després d’estar al capdavant de la formació durant 32 anys, confessa que li ve de gust fer altres coses i que “és bo per al projecte” un canvi en la direcció. A l’hora de fer balanç, la transformació que ha patit el sector emergeix amb força: “Aquest any hem tocat en sales que abans no existien, com l’Auditori de Saragossa o el Palacio de Festivales de Santander. Per sort també hi ha més orquestres, imprescindibles per obrir més camp i fer més aficionats a la música clàssica, i també hi ha més músics preparats gràcies a la feina que han fet l’Esmuc i el Conservatori del Liceu”.

Tanmateix, tirar endavant l’orquestra no ha estat fàcil, i Caballero parla de la “lluita” constant que han dut a terme, també al capdavant de l’editorial Tritó, amb la qual han enregistrat la música que anaven recuperant, com ara la de Fernando Sort. “No hem d’oblidar que en una orquestra ha de sortir la part artística i també l’econòmica, que és vital, i nosaltres hem menat una lluita diària per sobreviure en aquest mercat, que també s’ha vist severament afectat per la crisi”.

“Que una orquestra com la de Cadaqués, que ha tocat a les millors sales d’Europa, hagi de plegar és molt trist”. Tomàs Grau, director artístic de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, opina que aquesta aturada “no deixa de ser un símptoma de l’estat de les orquestres i de la música en general al país, amb un govern que dedica menys de l’1% del seu pressupost a la cultura”. La seva orquestra és de les que està experimentant un creixement artístic i humà més gran els últims anys: tot un “exercici de supervivència”, segons Grau, perquè, com tantes altres formacions, estan “infrafinançats”. “L’administració no acaba de creure en la cultura i encara menys en la música clàssica, de manera que només es reparteixen misèries. Nosaltres intentem fidelitzar els músics i tenir una plantilla fixa, tot i treballar per projectes”, diu Grau.

Un panorama fragmentat

A Catalunya hi ha tres orquestres simfòniques públiques: l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), amb seu a L’Auditori i que té un pressupost anual de 12 milions d’euros; la Banda Municipal de Barcelona, també resident a L’Auditori i que disposa d'un pressupost de 5 milions d’euros, i finalment l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, fundada el 1847, que és la més antiga de l’estat espanyol, està especialitzada en repertori líric i té un pressupost de vora 5,5 milions d’euros anuals.

A l’ombra d’aquestes tres orquestres principals, hi ha un ric ecosistema d’altres formacions privades de dimensions diverses que malden per fer-se un lloc en les programacions del país. Pel que fa a orquestres simfòniques –és a dir, integrades per 55-60 músics– amb temporada permanent i seu fixa n’hi ha ben poques: l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC). A banda, hi ha la Simfònica Camera Musicae, que té una temporada estable al Palau, a Tarragona i Lleida, i l’Orquestra Simfònica Camerata XXI Ciutat de Reus, fundada l’any 2003 i dirigida per Tobias Gossmann, vinculada al Teatre Fortuny de Reus. Més reduïdes, l’Orquestra de Cambra de Granollers, amb 25 anys d’història, que té seu al Teatre Auditori de la ciutat, o l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, fundada el 2000, que té temporada a l’Auditori Municipal de Terrassa.

Música antiga i versàtils

Seguint l’estela de la prestigiosa Le Concert des Nations, creada per Jordi Savall el 1989 i especialitzada en el camp de la interpretació històrica de música antiga, en les últimes dècades han aparegut un reguitzell de formacions més reduïdes, com ara l’Orquestra Barroca Catalana, creada el 1993 amb l’objectiu de recuperar i divulgar repertori del segles XVII i XVIII; l'Acadèmia 1750, de l’any 2006, vinculada al Festival de Torroella de Montgrí; l’Orquestra Barroca de Barcelona, l’any 2010, dirigida per Adolf Gassol i que té temporada al Palau de la Música a través del cicle de concerts NovAria, o bé Vespres d’Arnadí, orquestra barroca creada el 2015 per Dani Espasa i Pere Saragossa i vinculada al Festival de Peralada, d’on és resident. Al Maresme hi ha l’Orquestra Simfònica Harmonia (2009), dirigida per Albert Deprius.

En contraposició a la vena barroca, han aparegut formacions d’esperit versàtil, capaces d’abordar un repertori variat amb qualitat. Destaca la GIOrquestra, que es va presentar el 5 de febrer del 2012 a la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona. Des d’aleshores ha actuat en festivals d’estiu, al Liceu o a L’Auditori. Un capítol a banda mereixen les orquestres formades per joves músics i que tenen vocació de ser un pont al món professional, com la JONC Jove Orquestra Nacional de Catalunya, fundada el 1993 per Josep Pons, o la JOSB, la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada el 2015 sota la direcció titular i artística de Carlos Checa.

Orquestres 'prioritàries'

Des de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) es dona suport econòmic a les formacions estables (orquestres, cors, bandes, big bands) de Catalunya i s’ha creat la figura de les orquestres prioritàries, que són els pals de paller del panorama orquestral. La subvenció és de 895.000 euros anuals i preveu quatre modalitats: “Orquestra simfònica que desenvolupa una activitat itinerant majoritàriament a Catalunya”, un ajut de 600.000 euros per al 2019 que ha rebut l’OSV; “orquestra simfònica que desenvolupi una activitat itinerant majoritàriament fora de Catalunya”, un ajut de 185.000 euros que ha rebut la de Cadaqués; “orquestra de cambra que desenvolupi una activitat itinerant majoritàriament a Catalunya”, un ajut que ha rebut Terrassa 48 (60.000 euros), i “una orquestra o formació de música antiga amb instruments originals”, que ha rebut Vespres d’Arnadí (50.000 euros). Pel que fa a la modalitat d’orquestra contemporània, que fins l’any passat havia rebut l’associació Crossing Lines Ensemble (40.000 euros), el 2019 no s’ha concedit perquè han aturat l’activitat.

“Els últims anys ha canviat molt el panorama i el nombre de formacions ha anat creixent, però el nombre de sol·licituds s’ha mantingut estable”, explica Xavier Cester, director de l’àrea de música de l’ICEC. La qualitat artística, la coherència de la programació, la qualitat dels solistes i els directors, la incorporació de joves músics, el projecte pedagògic i una política d’ampliació de públics són alguns dels criteris que es tenen en compte a l’hora de concedir els ajuts. “També busquem un equilibri territorial perquè hi hagi una disseminació d’orquestres per tot el país”, afegeix.

Altres “formacions musicals estables” que han rebut ajuts de l'ICEC aquest 2019 són Camera Musicae (103.499), la Simfònica de Sant Cugat (17.600), la GIOrquestra (29.517), la Julià Carbonell (30.450 euros), la Barroca de Barcelona (10.000 euros) i la Barroca Catalana (32.528 euros).

Falta de circuit

Oscar Lanuza, president de l’ACOP, una associació creada el 2012 per defensar les formacions privades però que funciona a mig gas seguint el ralentí cultural del país, és molt crític amb el paper de les administracions a l’hora d’acompanyar i regular el sector. Sobretot troba a faltar un circuit perquè les orquestres puguin actuar per tot el territori i desenvolupar la seva activitat. “Ara és la llei de la selva i, esclar, l’explotació dels formats de música clàssica, amb setanta, vuitanta músics sobre l’escenari, són cars i no són productes comercials. Per això necessiten una atenció especial”, diu Lanuza. Josep Ferré, director de la Simfònica de Sant Cugat, està d’acord que la falta d’un circuit és un hàndicap important: “Els programadors volen varietat i es pensen que així arribaran a tots els públics, quan per a nosaltres és essencial tenir temporades per poder fidelitzar el públic”.

A l’hora d’analitzar la impossibilitat de construir un circuit, Lazuna troba que hi ha una “fragmentació excessiva” entre administracions (ajuntaments, diputacions...) que fa que cada equipament programi per la seva banda: “No s’orienta prou des del departament de Cultura de la Generalitat”. Sobre el recent anunci de la presentació de la llei de mecenatge, Ferré és escèptic: “Si l’acaben aprovant, que s'ha de veure, no crec que doni satisfacció a les necessitats del sector”. A banda d'això, denuncia una politització de les subvencions, mentre que Grau qüestiona la manera com es concedeixen, sovint a posteriori: “Les orquestres ens hem d’endeutar preveient que tindrem uns ajuts que de vegades al final no arriben o arriben tard, i això suposa un gran risc”.

Malgrat totes les dificultats, Lanuza, també gerent de l’OSV, està convençut que el nivell de les orquestres ha millorat: “Estem lluitant per fer projectes interessants amb pocs recursos i molta imaginació”. L’OSV, de fet, és l’única orquestra privada que té els músics en nòmina gràcies a la seva constitució com a societat laboral. El seu pressupost és de 2,2 milions d’euros i un 75% dels seus recursos són privats. Properament, a més, integrarà una fundació amb els Amics de l’Òpera de Sabadell per sumar esforços.

Sistema de "l'espavila't"

Per la banda dels músics, l’esclat de les orquestres no sempre és vist amb ulls esperançadors. “Hi ha més orquestres que demanda. És un país petit i no poden haver-hi rotacions per omplir temporades”, opina Tiam Goudarzi. Aquest flautista de bec compagina la feina en orquestres com la Barroca Catalana amb altres formacions a l’estranger, concretament ara Les Arts Florissants de William Christie a París. “No sé com s’ho fan els companys, però es difícil viure a Catalunya només de tocar, i per això molts músics fan altres activitats”. A França Goudarzi gaudeix de l’Estatut dels Intermitents de l’Espectacle. A partir d’un cert nombre de concerts l’estat ofereix un sou proporcional, una cobertura social i una pensió de jubilació. “Potser el caixet per concert a França és més baix, però el resultat és favorable als músics i et permet una certa estabilitat econòmica”. “La precarietat entre els músics freelance és el pa de cada dia, és el sistema de l’espavila’t”, diu la violoncel·lista Sandrine Robilliard, que ha fet suplències a l’Orquestra del Liceu, l’OBC i també amb l’OSV, la més “humana”, perquè no fan proves cada vegada sinó que respecten el fet d’haver-hi col·laborat anteriorment. “Hi ha més orquestres, però són més petites i paguen pitjor. És una lluita constant. Sovint has de facturar a través d’associacions que paguen la seguretat social... Laboralment no està gens regulat”, diu Robilliard.