Els orígens del català
Cultura 27/02/2023

El 'Llibre dels jutges', el llibre més antic en català, va ser escrit entre 1060 i 1080

Jesús Alturo i Tània Alaix, de la UAB, identifiquen els 30 primers homes i tres dones que van escriure en català

4 min
Un dels textos amb els quals han treballat els investigadors de la UAB

BarcelonaParlàvem i escrivíem en català des d'èpoques més remotes que no ens pensàvem. "No som revolucionaris, però sí innovadors, perquè canviem moltes coses que fins ara es consideraven vàlides", diu Jesús Alturo, catedràtic de ciències de l'antiguitat i l'edat mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Alturo i Tània Alaix, investigadora de paleografia, codicologia i diplomàcia de la UAB, han capgirat la visió que fins ara teníem dels orígens de la llengua catalana. Al llibre Lletres que parlen. Viatge als orígens del català (La Magrana), els dos investigadors documenten no només els primers documents i com s'escrivia en català, sinó que aporten una llista amb els 30 patriarques del català preliterari i el nom de tres dones: la primera escriventa professional, Alba de Vic, germana del gramàtic Berill, de la qual es conserva un diploma escrit el 16 d'abril del 1044; la primera lectora d'un llibre deixat en préstec per la biblioteca de la catedral de Vic, el 957, la monja Riquell de Sant Joan de Ripoll, i la primera a firmar, el 12 de febrer del 1020, un document jurídic amb el seu nom i no amb un punt, com acostumaven a fer els laics en aquella època, Guidenell.

La primera novetat és que, segons els dos estudiosos, el llibre més antic escrit íntegrament en català és el Liber iudicum (Llibre dels Jutges) que es conserva a la Seu d'Urgell. El llibre es va copiar entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s'havia proposat fins ara, a la canònica de Santa Maria d'Organyà. Alturo i Alaix han identificat, a més, l'escrivà que en va fer la còpia: Traver Radolf, un prevere de Santa Maria d'Organyà, actiu durant més de 18 anys, que va deixar escrits diversos textos en bon llatí. "Tenia un nivell cultural molt elevat i això ens permet contradir una idea molt arrelada actualment, que els primers textos en català van sorgir per ignorància, perquè els escrivents no sabien trobar la paraula exacta en llatí", afirma Alturo. "Tampoc no és cert que utilitzessin el català perquè amb el llatí no es podien expressar nous conceptes propis de la vida feudal: trobem molts juraments de fidelitat en llati", afegeix el catedràtic. Per tant, es va començar a utilitzar el català amb tota consciència i no perquè no en quedés alternativa.

Anterior a les 'Homilies d'Organyà'

El Llibre dels Jutges és una còpia de la traducció de les lleis visigodes que es van aplicar a l'actual Catalunya des de l'arribada de Carlemany als Pirineus, cap al 780. El pergamí està lleugerament socarrimat als extrems. Segons Alaix, és per l'incendi que el 1090 va malmetre Santa Maria d'Organyà. Es va reaprofitar a inicis del segle XVI com a coberta d'algun lligall de documents o de llibre parroquial de Conques, una vila pròxima a Organyà. El segon llibre més antic conservat en català serien les Homilies d'Organyà, conservades a la Biblioteca de Catalunya, que es van copiar al voltant del 1220 o el 1230. De la mateixa època és el tercer, una altra còpia del Llibre dels jutges que es conserva a la Biblioteca de Montserrat. Les dues còpies del Llibre dels jutges serien fruit d'una mateixa traducció del llatí al català que haurien fet diversos juristes sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill i Marc.

La traducció al català del Llibre dels jutges es va fer al segle XI, segons els investigadors. No tan sols perquè aquesta és la datació de la còpia conservada a la Seu d'Urgell, sinó perquè s'esmenten els mancusos, una moneda que va circular des de la darreria del segle X fins a finals de l'XI, quan va començar a decaure el seu ús. Es tracta d'una traducció parcial que regulava les accions jurídiques més habituals, com els testaments, i altres encara en vigència no substituïdes pels usatges.

No és l'única novetat que pot fer que s'hagin de reescriure alguns escrits sobre els orígens del català. Alturo i Alaix avancen l'ús de la llengua catalana, com a mínim, al segle IV, entre tres i quatre segles abans del que s'ha defensat fins ara en els llibres acadèmics i escolars. "Sèneca, que es va suïcidar el segle I dC, lamenta que als carrers es parla un llatí molt vulgar, i això ens ve a dir que el llatí viu i vulgar que és l'origen de les llengües romàniques ve de lluny", assegura Alturo. L'altre element per argumentar que el català és més antic que no ens pensàvem són els escrits de sant Pacià, bisbe de Barcelona, al segle IV. "Era cultíssim i utilitza paraules i expressions aïllades en català, com si te place (si et plau), subinde (sovint) i ceruulus (cérvol)", afirma Alturo.

Tanmateix, no va ser fins al segle XI, i sobretot el XII, que el català es va començar a utilitzar de manera continuada i més extensa, en documents (no en llibres) com Els greuges de Guitard Isarn, datat el 1105. "Entre el segle IV i el segle XI hi ha un gran buit", afirma Alturo. Segons els dos autors, va ser la pressió popular la que va fer que el català s'anés escolant als textos escrits.

L'Edat Mitjana era, segons explica Alturo, una societat teocèntrica i d'un sol llibre, la Bíblia. El món occidental ja la tenia traduïda al llatí i eren els capellans els que la interpretaven i l'explicaven al poble. No hi havia necessitat d'introduir el català als textos. La majoria de la població no sabia ni escriure ni llegir i els que havien après a escriure, normalment eclesiàstics, ho havien fet en llatí. "El català es comença a escriure perquè el poble ho necessita, sobretot en documents jurídics, com testaments i permutes. Quan no hi havia notaris els redactaven els rectors de la parròquia o els sacerdots, i perquè els entengués l'interlocutor o els testimonis feien servir formes romanitzades i, sobretot al principi, traduïen del llatí topònims i antropònims", assegura Alturo.

stats