Lluís Plandiura, un col·leccionista visceral

BarcelonaL’empresari i col·leccionista Lluís Plandiura (Barcelona, 1882-1956) és recordat sobretot per dos grans fets: perquè l’any 1932 va causar polèmica la venda de la seva magnífica col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat per set milions de pessetes, i perquè anys abans s’havia encarregat de vendre als Estats Units els murals romànics de Santa Maria de Mur, actualment conservats al Museu de Belles Arts de Boston. Però hi ha molts més episodis sucosos de la seva biografia que val la pena tornar a recordar. Com explica Manel Vilar i Bayó a la primera monografia sobre l’empresari dirigida al gran públic, Lluís Plandiura. El gran col·leccionista . “La fal·lera de Plandiura pel col·leccionisme l’havia portat a situacions desagradables”, explica l’autor al llibre sobre la pintura El mercat, de Xavier Nogués: “Plandiura volia de totes totes posseir aquell quadre, però la Isabel [Isabel Escalada, la segona dona del pintor] no se’n volia desprendre a cap preu. Aprofitant una visita a casa del pintor, Plandiura li va agafar el quadre. Conscient de la malifeta, la va voler compensar amb un immens ram de roses acompanyat d’un moneder molt car, uns regals que ella no va voler acceptar. Malgrat els precs i les súpliques de la Isabel, Plandiura no li va tornar mai la pintura”.

“Sense tenir pràcticament estudis relacionats amb l’art, va tenir molta capacitat de veure què era bo i què no ho era, segons els seus criteris personals. Quan veia una obra que li feia peça, s’hi llançava, i no estalviava esforços per aconseguir-la”, diu l’autor. Lluís Plandiura va tenir una relació tensa amb Joaquim Folch i Torres, que era director general dels Museus d’Art de Catalunya, i van tenir una forta topada arran del Tern de Sant Valeri, un important conjunt tèxtil del segle XIII actualment conservat al Museu del Disseny. Plandiura el va comprar als canonges de la catedral de Lleida, que en desconeixien el valor i havien embolicat amb les peces unes creus de ferro que havien d’enviar a Barcelona. Quan Folch i Torres ho va saber, es va presentar al domicili acompanyat de la policia per recuperar-lo. Malgrat tot, el jutge va absoldre el col·leccionista i li va permetre conservar les peces.

Exquisit i alhora destraler

“No es té prou consciència de Plandiura com a col·leccionista, potser perquè no hi ha una única col·lecció, com en el cas de Cambó, sinó que va reunir una sèrie de col·leccions que es van juxtaposar al llarg del temps”, explica l’autor, que malgrat l’episodi de la venda dels murals de Santa Maria de Mur subratlla que no va perdre de vista els aspectes patrimonials de l’art medieval. “Crec que el cas de Mur ens ha arribat amplificat per la novel·la de Martí Gironell Strappo, però crec que en el conjunt de la vida de Plandiura hi ha més episodis en què va recuperar per a la seva col·lecció peces medievals que eren a l’estranger ”, subratlla.

Cartells, art medieval, art del Renaixement i del Barroc, pintura dels grans noms del Modernisme i el Noucentisme, ceràmica, forja... Lluís Plandiura va ser un col·leccionista compulsiu. Va tenir un gust exquisit, però alhora no va dubtar a mutilar el cèlebre Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem per encabir-lo a casa seva. Malgrat que no va tenir una bona relació amb Picasso, va aconseguir una vintena d’obres seves, però va deixar passar de llarg, perquè els trobava massa avantguardistes, dos artistes més que més endavant també serien cabdals, Joan Miró i Salvador Dalí. La primera col·lecció de Plandiura va ser de cartells: en va començar a adquirir quan encara era un adolescent i en va reunir prop de 600, que va vendre a l’Ajuntament de Barcelona per 3.000 pessetes, uns 11.000 euros actuals. Pel que fa a la pintura, la primera que va comprar va ser La novícia, de Joan Llimona. Com que les visites al domicili familiar de la Garriga li preguntaven a la mare si aquella noia era una de les seves filles, ella li va demanar que la pengés en un lloc més discret. Plandiura la va penjar a la seva habitació, i es va començar a dir que tenia “una monja” a la seva habitació.

Gràcies a la venda de la seva col·lecció, formada per 1.869 peces, Plandiura va poder salvar les seves fàbriques de sucre, però va quedar tan colpit en veure les parets buides del seu domicili al carrer Ribera, que tenia com una casa museu i on hi ha un vitrall dissenyat per Antoni Gaudí, que va tornar a començar una altra col·lecció. Aleshores va comprar obres de Ribera, el Greco, Zurbarán i Murillo, i també de Cézanne, Matisse i Daumier. Sembla que no va tenir sort amb un Van Gogh, perquè més endavant se’n va qüestionar l’autoria. Bona part d’aquesta altra col·lecció també és en museus, ja que els seus tres fills la van vendre després de la seva mort. I encara va reunir dues col·leccions més: una era a la casa natal del seu pare a la Garriga i també va ser venuda pels hereus. L’altra, que va regalar a la seva amant, Victoria González, i que va ser donada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, inclou més de 150 olis de petit format de més de 60 artistes com Rigalt, Fortuny, Angalada-Camarasa, Casas i Mir.