Llull amb el toc de jazz de Manel Camp, amb l’ARA
BarcelonaL’art com a tècnica, com a eina amb un propòsit que transcendeix el mateix art. Això, que resulta tan senzill com revelador, ja ho tenia clar Ramon Llull (1232-1316). Com diu Anthony Bonner, “l’art de Llull era un art pràctic”, art per seduir, persuadir i convèncer. “La música també és un art per seduir, per transmetre i per projectar uns valors humanístics”, explica el pianista manresà Manel Camp, que s’ha endinsat en l’obra de Llull per fer-ne una lectura des del jazz en el disc Art (Picap, 2015), que es podrà aconseguir amb l’ARA, des d’avui i fins al diumenge 29 de novembre, per només 9,95 euros.
Després d’un any de feina, Camp ha enllestit un projecte inspirat en l’època ternària de l’ Ars lul·lià i en els principis de bondat, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria. Lògicament, el 3 és el número màgic, i per això el projecte té tres dimensions: la música, la paraula i el moviment. La música l’hi posa el quartet de Manel Camp que completen tres músics de confiança: Horacio Fumero, Lluís Ribalta i Matthew Simon. La paraula és la de l’actor Joan Crosas, que recita textos de la Vida coetània de Llull. I el circ contemporani de Manolo Alcántara hi aporta el moviment, una dimensió que agafa volada en l’espectacle basat en el disc i que passarà per diferents escenaris després de l’estrena d’ahir al Kursaal de Manresa. Encara hi ha un element més en aquesta conxorxa lul·liana: la imatge i l’escenografia de Jaume Falconer.
Art no és la primera incursió de Manel Camp en l’univers de Llull, ja que l’any 1999 va convertir en música El llibre de les bèsties. Però aquest Art és diferent. “En aquell projecte la música era gairebé programàtica, en el sentit que responia a l’acció dels capítols, com passava a El llibre de les bèsties. Ara, en canvi, tot i que la música està basada en els principis de Llull, està feta per produir el que volia transmetre Llull”, explica Camp, que en aquest disc converteix “Llull en jazz” fent-ne una aproximació des d’un vessant popular. És a dir, sense solemnitat i buscant una connexió immediata amb qui escolti la música.
