‘La ferida lluminosa’ i el teatre que va portar el català a la televisió

BarcelonaEl dimarts 27 d’octubre del 1964 a les 17.02 de la tarda es va poder veure el primer programa en català que va produir Televisió Espanyola a Barcelona. Es tractava de l’emissió de La ferida lluminosa, de J.M. de Sagarra, amb actors com Paquita Ferrándiz, Jordi Serrat i Carme Contreras. L’obra l’havia estrenat la Companyia Maragall dirigida per Esteve Polls el 1954 al Romea i havia sigut un èxit esclatant. Una dècada després, en canvi, la versió televisiva va ser gairebé clandestina: ni tan sols s’anunciava a la revista oficial de la cadena, Tele Radio, i en queden ben pocs rastres documentals.

Malgrat això, va marcar un punt d’inflexió. Si bé uns dies abans ja s’havia sentit parlar català a TVE en un programa especial dedicat a les Festes de la Mercè, La ferida lluminosa va ser l’inici d’una programació regular en català, l’últim dimarts de cada mes, sota l’epígraf -en castellà- de Teatro catalán. Els títols que es van poder veure en aquella etapa eren Els pastorets de Folch i Torres, El giravolt de maig de Carner i música de Toldrà, El pati blau de Rusiñol, La filla del mar o Mar i cel de Guimerà, la majoria dirigides directament pel realitzador -i activista de la cultura catalana- Jaume Picas. “Era teatre parroquial”, afirma el periodista i doctor en estudis teatrals Ferran González Monge, que acaba de publicar El teatre en català a TVE (1964-2005) (Editorial UOC). Un teatre on no es van passar les tisores de la censura perquè “no va caldre”, afegeix.

Els dramàtics de TVE són fills directes de tres circumstàncies, explica l’investigador. La primera, la televisiva: tot depenia de l’evolució tècnica d’uns estudis que partien d’una gran precarietat, perquè llavors Miramar encara era “una criatureta” de cinc anys, fins al punt que el 1962 ni tan sols tenia vídeo per gravar i funcionava amb càmeres de 40 quilos i trípodes de fusta. La segona circumstància era la realitat teatral, perquè “la situació del teatre català, que va estar prohibit fins al 1946, era paupèrrima als 50 i 60, i els seus professionals es morien de gana si no treballaven a Madrid”, afirma González. I la tercera, era la política, que juntament amb els canvis de directius a TVE va motivar el salt de l’oblidable dècada de finals de la dictadura (1964-1974) cap als esplendorosos anys 70 i després a la decadència, a partir de 1983, fruit de la recuperació de l’autonomia i la Generalitat, l’ascens del socialisme al govern espanyol i la creació, per fi, de TV3. “Allò que feia TVE per defensar el català ja no caldrà”, exposa González, que lamenta, però, que s’hagi “oblidat injustament” el paper de TVE per alimentar el teatre català, crear programes innovadors i fer d’escola de molts professionals.

Si el periodista Jorge Arandes va tenir la idea de fer teatre a la televisió, el cap de producció Manuel Cubeles és qui triava les obres a la llibreria Quera en la primera etapa, quan el Teatro catalán no tenia ni pressupost perquè no existia oficialment. Però “la pedra angular de l’eclosió de la producció en català va ser Juan Manuel Martín de Blas, cap de programes a Barcelona des del 1974”, explica González. Tenia 27 anys i venia d’una TV2 autònoma que van liquidar perquè estava farcida de “rojos y maricones”, li havia explicat cofoi a González, i a Barcelona queda bocabadat: “Benet i Jornet va ser el meu pigmalió de les lletres catalanes”, li va confessar.

La fortuna de l’Escola Miramar

Benet i Jornet va ser el coordinador de l’etapa més brillant dels dramàtics i va obrir la porta a la televisió, en diversos programes, fossin representacions teatrals (Lletres catalanes, Taller de comèdies, Gran teatre), les primeres sèries i xous (Crònica de Jaume I, Doctor Caparrós, Festa amb Rosa Maria Sardà) i infantils (Terra d’escudella, Quitxalla), a un grapat d’actors que fins llavors les passaven magres. Al Teatre Lliure cobraven 3.000 pessetes al mes i a TVE les cobraven per una funció. Hi van passar Els Joglars, els Comediants, Rosa Maria Sardà, Lluís Homar, Montserrat Carulla, Carme Sansa, Joan Pera, Juanjo Puigcorbé, Carme Elias, Núria Espert i un llarguíssim etcètera. “En tinc uns records fantàstics -diu Enric Majó-. Va ser una empenta cap a la popularitat. Quan fèiem un d’aquells dramàtics es paralitzava la ciutat. Vam aprendre a treballar davant les càmeres i vam fer grans textos: L’ombra de l’escorpí, Un lloc entre els morts, Onades sobre una roca deserta i el primer Hamlet en català. A més, es van tenir en compte els autors catalans, recordo Benet i Jornet, Terenci Moix, Maria Aurèlia Capmany i després les entrevistes de la Montserrat Roig”.

L’èxit, però, també va tenir molt a veure amb els realitzadors del que el crític de televisió Josep Maria Baget Herms va anomenar Escola Miramar, per fer un paral·lelisme amb la renovadora i rebel Escola de Barcelona de cinema dels anys 60. Lluís M. Güell, Sergi Schaff, Mercè Vilaret, Orestes Lara, Antoni Chic o Joan Bas van ser al darrere d’alguns dels programes més presents en la memòria col·lectiva, sovint en formats innovadors, de vegades fins i tot radicals. “Aquella gent es van jugar el bigoti en uns moments difícils i amb contínues tensions, van lluitar pel teatre català. Potser no van crear escola teatral, però els dramàtics fan diverses coses: permeten jalar a la gent, normalitzen el català i divulguen la cultura a tot el territori”, reivindica González Monge. Dijous 30 a la Filmoteca (18.30 h) presentarà una sessió sobre els Dramàtics en català amb Lluís M. Güell, Enric Majó i Armand Balsebre, previ a la projecció del Hamlet, príncep de Dinamarca que va dirigir Antoni Chic.