Art
Cultura 21/01/2022

S'acosta al gran públic un pintor sublim i tempestuós: Luis Claramunt

Una exposició als Espais Volart s'endinsa en totes les facetes del pintor amb 180 pintures

2 min
Dues pintures sevillanes de Luis Claramunt als Espais Volart

BarcelonaPer a Luis Claramunt (1951-2000) pintar era un acte catàrtic: omplia les parets de l’estudi de teles en blanc i es posava a treballar compulsivament, abocant-hi tot el que havia absorbit al carrer i havia esbossat en dibuixos. “El Luis era un gran apassionat de la seva obra, era el que més li importava del món, pintant era feliç i se sentia ple i complet”, afirma la galerista Juana de Aizpuru, la principal prestadora, juntament amb la família, de la gran exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a Claramunt fins a l’1 de maig, la segona després de la pionera del Macba el 2012 . Tot i que va tenir èxit, pòstumament a Claramunt l’ha perseguit una aura de maleït. “Em va costar que creguessin en ell, perquè es va entestar en presentar-se com un personatge massa assequible, i ell era realment un intel·lectual, una persona sublim”, explica la galerista.

El recorregut respon a l’arquitectura de la fundació: es pot veure una sèrie de Claramunt en cadascuna de les 14 sales, així que el resultat recorda un reguitzell de petites exposicions, des de les pintures inicials del trencament familiar als 17, la immersió en l’ambient dels gitanos i la fascinació per la novel·la L’illa del tresor, fins a les últimes, que semblen ferides sagnants en una tela en blanc. Al llarg dels anys, la pintura de Claramunt, que va ser autodidacte, es va depurar: mentre que els primers retrats recorden els personatges d’Isidre Nonell, els de Marràqueix estan fets amb quatre traços que a la vegada estan plens de matisos. Més endavant es va interessar per l’art rupestre, com es pot veure en les pintures de toros, i les obres dels últims anys són gairebé abstractes i tenen un lirisme que recorda en alguns casos el nord-americà Cy Twombly.

“La seva obra s'estructura segons les tres ciutats on va fixar la seva residència: la primera etapa correspon a Barcelona i agafa els quinze primers anys, la segona correspon a Sevilla, simultaniejada amb diferents viatges a Marràqueix, i després va anar a Madrid, on va passar els últims deu anys de la seva vida”, explica l'arquitecta i artista Sílvia Martínez Palou, la comissària de la mostra juntament amb el director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna. “Va començar d’una manera molt barroca, recarregada, d’un expressionisme dur, dramàtic, i quan va anar a Sevilla la ciutat va calar dins ell, la seva pintura es va transformar”, recorda Aizpuru.

La mostra porta per títol Naufragis i tempestes i inclou 180 pintures d’una cinquantena de col·leccions, entre les quals hi ha la de Miquel Barceló, de qui va ser amic, i s’estén arreu dels 1.600 metres quadrats dels Espais Volart. Com diu Àlex Susanna, és una mostra “reivindicativa”. “Luis Claramunt és desconegut per molts factors –explica Susanna–: des del 1985 Claramunt va viure allunyat de Barcelona, va ser una persona molt solitària i molt independent, es va preocupar per pintar però no per promoure’s i durant molts anys els grans museus d’art contemporani han donat l’esquena a la pintura”.

L'Espai 13 de la Fundació Joan Miró es compromet amb la pintura

En paral·lel a la primera exposició de l’any de la Fundació Vila Casas, la pintura també és la protagonista del nou cicle de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró. Amb el títol de Salt i immersió, el cicle ha arrencat amb una exposició de Victor Jaenada i se’n podran veure tres més de Marcel Rubio Juliana, Marria Pratts i Martín Vitaliti. Un dels objectius del comissari del cicle, el també artista Pere Llobera, és prendre el pols a la pràctica pictòrica actual. També “mostrar les possibilitats que ofereix la noció de pintura expandida” entre els artistes emergents i la radicalitat i profunditat del “compromís” de tots ells amb la seva obra.

stats