28/03/2020

Manuel Borja-Villel: «Avui, més que ‘solidaritat’, la paraula és ‘cura’»

7 min
MANUELBORJA-VILLEL: «Avui, més que ‘solidaritat’, la paraula és ‘cura’»

BarcelonaManuel Borja-Villel (Borriana, la Plana Baixa -“Soc un català del sud”, diu-, 1957) és el director del Museu Reina Sofia de Madrid. L’última cosa que ha fet abans de tancar-lo ha estat recuperar unes pintures de Dalí que estaven deixades a una exposició a Moscou. Algunes són del museu de Figueres, i així que s’acabi el confinament tornaran a l’Empordà. Havíem quedat amb Borja-Villel (Manolo per als amics) per parlar del seu llibre Campos magnéticos (Arcàdia, 2020), amb escrits sobre art i política, i entre skypes i whatsapps vam decidir mantenir l’entrevista però parlar d’art i coronavirus, que en el fons és una altra manera de parlar d’art i política però en època d’emergència mundial. Borja-Villel ha sigut director del Macba i de la Fundació Antoni Tàpies. És llicenciat en història de l’art a València i doctorat als EUA. Diu que quan vol desconnectar, aquests dies i sempre, escolta les sonates per a piano i els Impromptus de Franz Schubert.

Quin efecte fa el Guernica en una sala buida d’un museu tancat?

Quan veig el Guernica, quan veig les sales buides amb quadres de Picasso, de Miró, d’Ángeles Santos, penso com és de feble l’ésser humà. Tenir aquestes icones del segle XX sense que ningú les miri et fa entendre que hi haurà un abans i un després del coronavirus per la dimensió i la velocitat de la pandèmia.

I aquest després, com serà?

Miri, no fa gaire vaig anar a Guatemala, i vaig estar visitant la ruïnes de l’arqueologia maia, i penso que a la civilització occidental li pot passar alguna cosa semblant si no comença a prioritzar l’ésser humà i l’ecologia davant dels diners i els beneficis. No som a la platja d’ El planeta dels simis amb l’Estàtua de la Llibertat mig ensorrada, perquè això seria el final, però sí que em preocupen les derives autoritàries: ara hi ha polítics que parlen de guerra, i no estem en guerra, no estem lluitant contra una persona sinó contra un virus. Jo crec que avui, més que solidaritat, la paraula és cura, cura de les persones, el care en anglès. La fraternitat republicana era això.

Aquests dies, a les xarxes, n’hi ha que han comparat el nostre confinament amb els personatges solitaris dels quadres d’Edward Hopper, que miren per la finestra.

Sí, és veritat. Hopper té aquesta pintura de dins les cases i després pinta l’espai públic, i sap què ens ha passat ara? Que l’espai públic ha desaparegut. Ens queden els balcons, que són mig públics i mig privats. I als balcons estem assistint a tot de manifestacions artístiques. Miri el que passa quan sortim als balcons a les 8 del vespre, que cada cop hi ha més actuacions espontànies. De Hopper també m’interessa subratllar el paral·lelisme entre aquells personatges solitaris dels anys trenta i nosaltres. Ells van viure una crisi econòmica, una deriva cap a l’autoritarisme... Als anys 20 i 30 hi ha molt interès pels monstres, pel·lis de vampirs i de monstres, que és aquest element quasi apocalíptic que també apareix avui en el món de l’art, el monstre que és allà fora, que et fa por i t’atrau, l’ésser que està fora de la norma. A vegades el monstre és l’altre. A més a més, als anys trenta va esclatar la ràdio com a mitjà de masses, igual que ara vivim el boom de les xarxes socials, i totes dues van transportar fake news. Són paral·lelismes preocupants.

Fins i tot algú ha desconstruït la Lliçó d’anatomi a de Rembrandt, amb el professor i el cadàver sols i tots els alumnes mirant-s’ho des de les seves pantalles.

L’element digital ens permet examinar les coses des d’un altre punt de vista. Nosaltres tenim un gigapíxel del Guernica que permet veure’n fins a l’últim detall. De tota manera, hi ha un element, anacrònic si vol, que és que la tecnologia no substituirà mai el fet d’estar davant de l’obra o davant de l’altre. El contacte, pell amb pell, això és insubstituïble.

Som uns 3.000 milions de persones confinades a casa. Permeti’m la ucronia: ¿Picasso pintaria el Guernica del coronavirus?

Fa 10 anys, durant la crisi financera, vaig escriure un article dient que aleshores Picasso no hauria pintat res, que el més radical hauria sigut no fer res, com Duchamp, que es va mantenir en silenci en una època en què el mercat ho absorbia tot i un al·legat contra la guerra es convertia en una mercaderia. Segurament un Picasso d’avui no faria el mural, perquè el mural té molt a veure amb els anys 30, els muralistes mexicans, els murals de l’espai públic, però sí que segurament faria alguna cosa que tingués a veure amb la pandèmia, amb el cos, amb la fragilitat, amb algunes coses que ja són al Guernica, com una mare amb un fill mort, i al mateix temps l’esperança en la paraula i en el que és poètic, que ens fa aproximar-nos als altres. Ah, i ho hauria fet probablement en un balcó, potser en forma de projecció.

Quin art creu que generarà el coronavirus?

Els artistes ens estaven avisant de la voràgine, de la fugida cap endavant del món de l’art: cada cop més biennals, més èxits de taquilla d’aquesta cultura lligada pràcticament al turisme. A vegades, per defensar-nos, diem: “És que la cultura és el 3% o el 4% del PIB”. I si no ho fos, aleshores què, ¿vol dir que la cultura no hauria de rebre suport? La paraula més semblant que tenen en maia per dir art està lligada a l’ecologia, a la cura de la gent gran o dels afectes. No és un art de resultats, no és espectacular, és difícil de comercialitzar, és més comunitari, perquè no hi ha separació entre fer una obra d’art i una acció ecològica o més comunitària. Després de la pandèmia, això que ja està present ho estarà encara més.

Però, aleshores, caldrà revisar les estructures, perquè els museus s’han construït per com més gent millor.

Sí, el museu té una funció pública, però potser caldrà revisar quin tipus de visites eren. Si eren per entrar i fer-se una selfie, té més a veure amb el consum que amb l’art, i no em vull posar ni elitista ni nostàlgic. I no és ecològic, les quantitats de caixes que s’han de construir perquè els quadres vagin amunt i avall, buscant un blockbuster darrere un altre, en què l’important són els números en abstracte sense que importi gaire què volen dir, conformant un món homogeneïtzat, en què vas a Hong Kong, a Mèxic, a Berlín o a Venècia, i en aquestes biennals et fa l’efecte que el món és més uniforme del que en realitat és. Tot això és caríssim i no se sosté. I això hauria de canviar.

A l’art de la guerra és fàcil representar l’enemic. Però en una pandèmia, com es pot representar un virus?

Això és molt interessant. Als anys 30 i 40 Orwell recrea la figura del líder omnipresent. El cineasta Dan Curtis deia que, en canvi, avui dia sembla que no hi ha ningú al volant, ningú que controli, i quan hi ha algú resulta que és un pallasso com Trump. El coronavirus és un símptoma d’aquesta nova realitat en què no veus qui és qui domina. Ara cal anar amb compte que el virus no sigui representat per la figura de l’altre, com ho van ser els jueus, com ara ho són els immigrants, o el que pensa o es comporta de manera diferent.

¿No creu que estem sota el control dels estats profunds, amb la seva gran col·lecció de dades sobre la nostra vida?

Sí, això sí, els algoritmes controlen els nostres comportaments i fan allò de vendre’t un producte dolent perquè de seguida contractis el servei premium.

O sigui que ja no tindrà sentit invertir en art.

És sorprenent la gent que guanya fortunes amb l’especulació financera i es dedica a comprar obres espectaculars. Ens hem d’enfrontar a això. Que quedi clar que estic a favor de l’art contemporani, només faltaria [riu], però les obres han de ser menys absorbibles, menys capaces de ser transformades en trofeus, en commodities. Els artistes més interessants ja estaven treballant en això, com Wojnarowicz, molt influït precisament per la pandèmia de la sida, però no els escoltaven. En general l’art a partir dels 70 ja anava d’això, ja hi havia un corrent d’artistes i comissaris crítics amb aquesta idea tan extractiva del món de l’art, però, curiosament, quedaven exposats en algun racó de les mateixes biennals que estaven denunciant com a part de l’ statu quo. I això no vol dir que no hi hagi col·leccionisme, la idea del col·leccionisme és innata a l’ésser humà, és buscar coses per donar un sentit a la vida, donar un sentit a la història, però un col·leccionista de veritat és algú que et vol ensenyar el que ha fet, i el sentit que ha donat a la col·lecció. L’especulador enterra les obres, amaga els tresors, no vol mostrar un sentit de la vida ni de la història. Per què el Guernica és important? Perquè ha viscut moltes vides: la de la República, l’exili, els que van lluitar contra el Vietnam, els que van lluitar a la Transició. Si amagues una obra d’art, segrestes la història. I això és antiecològic.

Quins artistes catalans o espanyols representarien aquesta denúncia?

Ara me’n deixaré uns quants i em tiraran pedres [riu], però Isidoro Valcárcel Medina, o el Toni Llena i els seus dibuixos... El mateix Antoni Tàpies, amb la seva obra d’objectes... El Perejaume, o la Dora García, que viu a Barcelona en aquests moments. Són gent que fan obra més enllà de la política del dia a dia. Velázquez o Goya eren considerats com uns majordoms per les famílies reials, igual que els músics de cort, però tots dos, més o menys subtilment, introduïen crítica al poder en els seus retrats de la família reial, encara que els retrats fossin encàrrecs de propaganda.

¿Com serà l’obra que permetrà entrar en una sala i dir: “Ah, mira, l’època del coronavirus”?

No ho sé, perquè soc historiador, però hi ha aquesta pel·lícula del cineasta filipí Kidlat Tahimik, Per què el groc és al mig de l’arc de Sant Martí?, que es pot veure a YouTube, i en tagal tenen una paraula per designar art que vol dir “Jo en l’altre”, o sigui, una relació en què l’altre no és un objecte fora de tu, sinó algú que sents com a propi. Crec que el Guernica del segle XXI, que trencarà contra el deep state invisible i els nous feixismes, seria aquesta obra i probablement ja no serà en una sala sinó a internet i en un altre format, i voldria pensar que estarà centrat en la idea de la cura i dels afectes.