La Mapfre acull un diàleg inèdit de Derain, Balthus i Giacometti
La seu madrilenya de l’entitat mostra amb més de 200 obres les relacions entre els tres artistes
MadridEls artistes no ho tenen fàcil per mantenir-se al llarg de tota la seva carrera: solen triomfar en un moment concret de la seva trajectòria i sovint els especialistes i el mercat no veuen amb bons ulls com evolucionen. André Derain (1880-1954) ha passat a la història amb els colors salvatges del fauvisme de començaments del segle XX, mentre que tota la seva obra de després de la Primera Guerra Mundial ha tingut menys reconeixement. Fins que el Museu d’Art Modern de París es va posar a explorar-la amb una exposició que s’ha considerat una de les millors dels últims deu anys a la capital francesa i que demà obre les portes a la seu de la Fundació Mapfre a Madrid.
“Després de la Primera Guerra Mundial, Derain és considerat com un artista academicista, però les seves obres són fascinants”, diu el director del museu parisenc, Fabrice Hergott. Una de les raons per les quals aquest “segon Derain” ha caigut en l’oblit és la rigidesa dels cànons. “A Derain se’l mostra com un artista d’una enorme influència com a fauvista, però la seva segona etapa no ha entrat a la història de l’art del segle XX”, afirma el director de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre, Pablo Jiménez Burillo.
L’exposició, titulada Derain, Balthus, Giacometti. Una amistat entre artistes, té un plantejament inèdit, ja que les obres de Derain dialoguen amb dos artistes cabdals del segle XX amb qui va tenir una relació d’amistat i que el van considerar un mestre: Balthus (1908-2001) i Giacometti (1901-1966). També és molt significatiu veure com el Derain menys trencador en molts casos els guanya la partida. Hi ha nus femenins de Derain que recorden Goya i algun que s’acosta al kitsch, però tot i així sembla que està més en forma que Balthus, que el 1960 va pintar un noi a la platja massa deutor dels nens i els adolescents de Picasso del 1906. “L’objectiu de la mostra és entendre l’especificitat del segon Derain, del qual Balthus i sobretot Giacometti no deixaran de parlar. L’obra del segon Derain no és realista ni significa un retorn a l’ordre. “Fa un realisme una mica estrany, metafísic i una mica surrealista -explica Hergott-. És un realista modern, estrany i pertorbador i, alhora, les seves obres són molt boniques”. “No perd quan se’l confronta amb Giacometti i Balthus: surt reforçat. Veiem la seva poderosa personalitat i la seva capacitat pictòrica”, diu Jiménez Burillo.
La mostra inclou més de 200 obres, entre pintures, escultures i fotografies datades entre els anys 30 i 60, provinents de museus com el mateix Museu d’Art Modern de París, el Picasso parisenc, la Tate Gallery i la Fundació Giacometti. “És una exposició sensorial i a la vegada un testimoni de la història cultural de la França del cercle dels surrealistes, d’escriptors i intel·lectuals com Antonin Artaud i Max Jacob, però també Jean-Paul Sartre. I també de la història social de l’art, a través de galeristes com Pierre Colle i Pierre Matisse”, afirma la conservadora del Museu d’Art Modern de París i comissària de la mostra, Jacqueline Munck.
Mirar al passat per forjar el futur
El recorregut està dividit en sis àmbits que aborden aspectes de l’obra dels tres artistes com les natures mortes, els models que van compartir, els projectes de Derain i Balthus per al món del teatre i la dansa, el somni i la relació que tots tres van tenir amb la realitat. El tractament de la relació d’aquests artistes amb l’art primitiu i la tradició per obrir nous camins dins la modernitats és un dels grans encerts de la comissària, ja que permet veure la cuina de l’art de tots tres. Hi ha escultures de Derain que són un aiguabarreig de cultures antigues i esbossos de Giacometti d’escultures egípcies, de Donatello i Miquel Àngel i de retrats de Van Eyck i Rubens. En el cas de Balthus, hi ha diverses còpies dels frescos de Piero della Francesca a la basílica de sant Francesc d’Arezzo, una de les grans fites del Renaixement. “Tots tres van a les mateixes fonts, però fan unes propostes singulars, sobretot pel que fa a la figura humana”, explica la comissària, que considera que la seva originalitat es basa en qüestions “essencials” com “la por, l’alegria i l’espant”.
“Amb el conjunt de l’exposició tenim una població d’éssers creats i uns altres d’existents”, conclou Munck. Com que la mostra inclou una pintura de Balthus protagonitzada per una adolescent en una postura més aviat impúdica, és inevitable parlar de la polèmica generada al Metropolitan de Nova York arran de la demanda infructuosa de retirar la pintura Teresa somiant. La comissària recorda que les escenes són com una posada en escena teatral, i Fabrice Hergott diu que aquestes obres en realitat són autoretrats de l’artista. “Si s’escandalitzen amb Balthus, no els recomano que vagin al Prado”, va dir, sorneguer, Jiménez Burillo.
