63È FESTIVAL DE CINEMA DE SANT SEBASTIÀ
Cultura 26/09/2015

Marc Recha: “El dia que jo no hi sigui, la pel·lícula hi serà; és el meu testament vital”

'Un dia perfecte per volar' és una exploració poètica sobre la intimitat d’un pare (Sergi López) i un fill (Roc Recha) que fan volar un estel i parlen

Xavi Serra
3 min
Marc Recha: “El dia que jo no hi sigui, la pel·lícula hi serà; és el meu testament vital”

BarcelonaFa anys que Marc Recha explica al seu fill Roc -que ara té 7 anys i mig- un relat: el conte del gegant. És un conte sense final, que es va construint improvisant de mica en mica, un capítol al dia. El conte del gegant vertebra la nova pel·lícula de Recha, Un dia perfecte per volar, una exploració poètica sobre la intimitat d’un pare (Sergi López) i un fill (Roc Recha) que fan volar un estel i parlen de la natura que els envolta. Les fronteres entre la realitat i el món imaginari de la infància es dissolen en aquest exercici minimalista i líric que tanca la competició del Festival de Sant Sebastià.

Fa un any i mig preparaves un thriller, Ruta salvatge, i ara surts amb un conte infantil. Què ha passat?

De moment he deixat el thriller al calaix. Em venia mot de gust fer Un dia perfecte per volar i calia aprofitar que el Roc tenia 6 anys. Era el moment perfecte per fer un retrat viu sobre la relació d’un pare i un fill, parlant sobre la paternitat des d’un sentit constructiu i positiu.

I com arribes al conte del gegant?

Era una forma perfecta d’estructurar el film. Per al Roc és un conte tan familiar que ha acabat interactuant amb els personatges: el gegant, l’aranya verinosa, el bolet màgic...

¿La zona del Garraf on filmes la història és també un paisatge propi?

Sí, és el lloc on de vegades anem a banyar-nos o a fer volar l’estel. Això ho va fer tot més senzill. Tot plegat, no deixa de ser una ficció, però amb elements biogràfics. No s’ha de caure en el parany de pensar que això és la vida del Marc i el Roc. És una part de la nostra vida que s’aprofita per parlar de la paternitat entesa des d’un punt de vista no patriarcal, com una aventura.

Sergi López interpreta la figura paterna en bona part de la pel·lícula. Com vas treballar amb ell i el Roc la seva relació en pantalla?

Va ser molt fàcil, perquè el Sergi coneix el Roc des que era un patufet, ja que som veïns. El Roc no es pregunta qui és el Sergi, perquè el veu simplement com un amic. Ara bé, crec que en aquesta pel·lícula el Sergi fa un gir molt interessant en la seva carrera i passa de fer papers de malvat o seductor a interpretar un home entranyable i simpàtic.

Tu també apareixes al film. Com a Dies d’agost, en què també apareixia el teu germà. ¿T’agrada incorporar la teva realitat al teu cinema?

És circumstancial. Josep Pla deia, em penso que citant Stendhal, que una novel·la consistia a passar el mirall pel camí. Hem de parlar del que ens envolta. Jo em vaig educar en el cinema de gènere i tota la meva filmografia inèdita, tots els meus curts en súper 8, és de gènere. I espero acabar fent cinema de gènere algun dia. Però mentrestant vaig fent, no el que voldria sinó el que em deixen i el que puc. ¿Et preocupa què pot suposar per al Roc fer cinema tan jove, si pot tenir algun efecte negatiu per a ell?

No. Crec que és el millor regal que un pare pot fer al seu fill. Per això parla de l’absència. El dia que jo no hi sigui, la pel·lícula hi serà; és el meu testament vital. I si el Roc vol, quan tingui 30 o 40 anys, podrà veure-la. I això m’omple com a pare. Pel que fa als riscos, no crec que n’hi hagi. A més, la pel·lícula es fa totalment al marge de la indústria, sense objectius econòmics.

Què passarà el dia que el Roc digui “Papa, deixa’m estar de gegants”.

Serà meravellós, perquè això voldrà dir que ja ha arribat la preadolescència, que tots l’hem passat. L’estrany seria continuar explicant contes al teu fill de 20 anys.

Per cert, acabes de firmar una altra pel·lícula: l’espot de Junts pel Sí.

Els cineastes tenim un privilegi i és que som uns artesans. I el que més li pot agradar a un artesà és que li encarreguis una cosa i fer-la ben feta.

Aleshores l’espot és només un encàrrec. No vol dir que t’identifiquis amb el projecte polític.

No necessàriament, és només un encàrrec. Si després tinc simpatia per un partit o un altre ja és una cosa personal meva. Fa dos anys vaig fer l’espot de la CUP i ens ho vam passar bomba. És un terreny en què em trobo de meravella. I tant de bo me n’encarreguessin més!

Faries un espot del PP, doncs?

[Silenci.] Aquí és millor que hi posis uns punts suspensius...

stats