Conesa, el policia infiltrat que va fer caure el Partit Comunista
'Falsos camaradas' explica l'operació policial que va acabar amb més de 2.000 detencions el 1947
BarcelonaEl 1947 el Partit Comunista d'Espanya (PCE) va rebre un cop demolidor. Aquell any la policia va fer 2.000 detencions, 46 persones van ser condemnades a mort i els supervivents van sumar un total de 1.744 anys de presó. Darrere el cop hi havia un policia, cèlebre per les seves habilitats com a infiltrat, com ell mateix reconeixia: Roberto Conesa (Madrid, 1917-1994). El PCE va quedar desfet, però no va desaparèixer del tot. "Conesa mai detenia tothom, sempre deixava algun cap per lligar perquè es tornessin a reorganitzar i així sempre podia tornar a cobrar una recompensa. Ell deia que era com tallar la cua a la sargantana", diu l'historiador Fernando Hernández Sánchez, autor de Falsos camaradas. Un episodio de la guerra antipartisana en España, 1947 (Crítica).
Una manera d'estimular els agents eren les recompenses, que podien arribar a ser molt sucoses. A tall d'exemple, entre 1944 i 1958 Conesa, amb un sou anual de 7.200 pessetes, va cobrar-ne 5.350 en concepte de premis. En va rebre moltes, de recompenses, perquè es va infiltrar força sovint: el 1939 en l'organització comunista a Madrid, en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, en el comitè provisional del Partit Comunista de Saragossa... Una de les primeres feines que va tenir com a policia va ser en la immediata postguerra. Va ser un dels responsables de l'operació que va acabar amb la detenció de tretze militants de les Joventuts Socialistes Unificades: les tristament cèlebres Tretze Roses que van ser afusellades. Hernández Sánchez ha pogut consultar els arxius del PCE i també les més de 800 pàgines de l'expedient de Conesa, que es va obrir al públic el 2019, quan es van complir 25 anys de la mort del policia. A partir de tota aquesta informació ha pogut reconstruir l'operació contra el Partit Comunista.
Les habilitats de Conesa
"Hi havia dues formes de fer caure una organització clandestina. Una era aconseguir que algú delatés els companys i l'altra era preparar agents perquè aprenguessin el llenguatge i la cultura política de l'organització i s'hi infiltressin. Conesa preferia tenir delators. Era un torturador i era especialment hàbil per convèncer algú de dins que treballés per a ell –explica Hernández–. Crec que devia tenir alguna psicopatologia. Eva Forest explicava que durant l'interrogatori li va donar un cop de puny molt fort a la panxa i després es va posar de genolls i li va demanar perdó. Li va dir que l'estimava perquè sabia que era una desgraciada i que el seu marit, el dramaturg Alfonso Sastre, l'enganyava. Conesa li va dir que el mataria a disgustos i que la condemnarien per haver-lo matat. Després el policia es va posar la pistola al cap. A Forest la van torturar durant nou dies", detalla l'autor.
Conesa es va infiltrar al PCE el 1947. Es va convertir en el tipògraf de Mundo Obrero. Era, amb tota la intenció, força maldestre: cometia errors, endarreria tant com podia l'aparició de cada número i insistia a reunir tots els responsables del partit per aclarir dubtes i així poder-los caçar. Va aconseguir que li passessin informació membres de la delegació del Comitè Central que, fins aleshores, havien gaudit de la màxima confiança de la direcció. A vegades utilitzava els seus punts dèbils. Podia ser alguna malaltia greu que requerís medicació, la desesperació per conservar la pròpia vida o la d'algú a qui s'estimava, la por i l'angoixa després d'anys de presó i tortures...
El 1947, el PCE era força vulnerable. "Hi havia una paranoia interna. Santiago Carrillo es va fer càrrec de la direcció del partit a Espanya i va substituir dirigents que feia anys que lluitaven i formaven part de la resistència antifranquista, perquè considerava que estaven contaminants, per persones més joves i amb poca experiència. Eren més disciplinats i més obedients, però potser més vulnerables davant les tortures i les pressions policials", destaca Hernández. Després de totes les detencions i execucions, el PCE va començar una travessia pel desert que duraria més de deu anys.
Conesa va continuar treballant durant la democràcia i, fins i tot, va tenir els seus moments de glòria. Durant la Transició el policia es va ocupar de resoldre els segrestos d'Antonio María de Oriol y Urquijo i Emilio Villaescusa Quilis que van dur a terme els Grapo. La premsa el va batejar com a "supercomissari Conesa". Així el descrivia el diari catòlic Ya: "Un home de mirada aguda i penetrant, bon home però ferm. La seva vida és un exemple de dedicació i vocació". Jorge Semprún, a Autobiografía de Federico Sánchez, tenia una altra versió: "La policia franquista, la policia de Conesa (capaç únicament de treballar a base de confidents i de pallisses), era una merda, diguem-ho clar."
