Marta Marín-Dòmine: "Al nostre país encara falta que l'Estat demani perdó"
La directora del Born Centre de Cultura i Memòria conversa amb el filòsof Daniel Gamper i el periodista Antoni Bassas als 'Diàlegs de Pedralbes'
BarcelonaHan passat gairebé 90 anys des de la Guerra Civil, però encara hi ha moltes ferides obertes. Algunes han emergit aquest dimarts al monestir de Pedralbes durant una xerrada del cicle Diàlegs de Pedralbes a càrrec de la directora del Born Centre de Cultura i Memòria, Marta Marín-Dòmine; el filòsof Daniel Gamper i el periodista de l'ARA Antoni Bassas. "El segle XXI és el segle de la memòria. Si abans feia nosa, ara és un indicador de modernitat, i nosaltres ens hem afanyat a ser part de la memòria europea", ha explicat Marín-Dòmine, que és autora del llibre Fugir era el més bell que teníem (Club Editor, 2019). La conversa, titulada Pensar la pau, pensar la guerra, ha girat al voltant de com relacionar-se amb les vivències col·lectives més doloroses del passat des de la mirada contemporània.
La memòria és necessària per enfrontar-se al present, però fins a quin punt pot servir per fer les paus amb el passat? "De justícia no se’n fa mai davant de cap crueltat individual o col·lectiva. Ara bé, els supervivents tenen la necessitat que la institució reconegui la injustícia feta, que hi posi paraules. És importantíssim que l'Estat demani perdó, i al nostre país encara falta això. Ens hem de deixar de punyetes, algú ho haurà de fer", ha dit Marín-Dòmine, que ha reconegut que no és gaire afí a posar plaques d'homenatge i ha reivindicat, en canvi, el valor dels testimonis.
La transformació de la memòria
"La família també és un lloc de memòria i, a vegades, et trobes amb la impossibilitat de transmetre segons quines experiències. La guerra és una d'elles", ha subratllat Daniel Gamper. Contra els silencis, un dels elements bàsics és el temps. Marín-Dòmine ha citat la crònica de Max Aub, La gallina ciega, en què el 1969 va tornar a Espanya i va preguntar als joves què recordaven de la guerra. Li van dir que ja no se'n parlava, que no n'eren hereus. "Més tard hi ha un canvi generacional que es pregunta què han fet els avis i els pares en la barbàrie. Però en la construcció d’un nou país, els fantasmes i la memòria fan nosa", ha assenyalat la directora del Born.
La memòria està en constant transformació perquè s'explica des del record, i els records són mutables. Per desenvolupar-ho, Marín-Dòmine ha posat l'exemple de Primo Levi, que "no mitificava la memòria, sinó que feia autocrítica del seu testimoni i deia que ja no explicava el record de l’experiència viscuda sinó el record del que havia explicat abans". La memòria va variant perquè "sempre es fa des del present i no té eixos de seguretat", ha afegit Marín-Dòmine, que no creu que això sigui necessàriament negatiu: "El nostre testimoni va fent estrats fins a fer sediments del que s'ha viscut. No hi ha una sola resposta, no hi ha una sola memòria. I després tenim la història per dir-nos que el que ha passat és veritat".
