Mor Albert Viaplana, arquitecte clau de la Barcelona dels 80 i 90

BarcelonaL’arquitecte Albert Viaplana havia nascut el 1933 i ha marxat, deia ahir l’arquitecte Jordi Badia, “sense flors, sense funeral, sense esqueles, tal com volia ell”, una discreció que contrasta amb la centralitat que algunes de les seves obres han tingut a la Barcelona dels últims quaranta anys.

Associat des del 1974 fins al 1997 amb l’arquitecte Helio Piñón, van firmar treballs tan significatius com la plaça dels Països Catalans a l’Estació de Sants, el Parc del Besòs, la rehabilitació del convent de Santa Mònica, el peveter del Fossar de les Moreres, la reforma de la Casa de la Caritat per ubicar-hi el CCCB, edificis d’habitatges a la Vila Olímpica, el centre comercial Maremagnum i la plaça Barangué de Granollers. Per aquests treballs, Viaplana està considerat un dels arquitectes més importants dels anys 80 i 90. Després de separar-se de Piñón, Albert Viaplana va treballar amb el seu fill David, i va continuar la trajectòria amb obres també rellevants com la reforma de la plaça de Lesseps a Barcelona i de la plaça Europa a l’Hospitalet de Llobregat i l’Ajuntament de Sant Cugat.

Viaplana, va subratllar Badia, “introduïa una sensibilitat i una poesia molt personals en els projectes”. “Sempre intentava fer el que no s’havia fet mai”, va insistir ahir l’arquitecte, que també va destacar detalls insòlits d’alguns dels edificis firmats per Viaplana, com ara que l’entrada principal del Centre d’Art Santa Mònica està situada en una finestra i la del CCCB al soterrani.

Una plaça polèmica i un referent

La plaça dels Països Catalans és probablement l’obra més emblemàtica de Piñón i Viaplana. Va aixecar una forta polèmica, associada al debat sobre les places dures que havia engegat Oriol Bohigas. Així i tot, aquesta plaça va representar una manera nova d’entendre l’espai públic i es va convertir en un referent a escala internacional. L’obra de Viaplana i Piñón, diu l’arquitecte i vocal del Col·legi d’Arquitectes Manuel Ruisánchez, “és molt oberta”. “Van ser capaços de generar una poètica nova, una arquitectura que emociona”, afegeix. Les seves obres es van qualificar de minimalistes i de ser precursores del deconstructivisme. Amb tot, Viaplana va declarar el 2008 en una entrevista: “No tenim estil, fem el que pensem que s’ha de fer en cada moment”.

Graduat a l’Escola d’Arquitectura el 1966, Viaplana va continuar la seva formació amb Antoni de Moragas i Gallissà. A més d’arquitecte, Viaplana va exercir de professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on també va ser catedràtic. El seu estudi va ser el primer on va treballar Enric Miralles. La seva força conceptual va representar un trencament del realisme i el compromís de l’Escola de Barcelona que Oriol Bohigas va definir a finals dels anys 60.