Cultura 18/05/2021

Mor el geni Franco Battiato

El músic, de 76 anys, ha sigut una de les personalitats artístiques més rellevants d'Itàlia

4 min
Franco Battiato assisteix al vuitè Festival de Cinema de Roma el 13 de novembre de l'any 2013
Disponible en:

BarcelonaEl músic italià Franco Battiato ha mort aquest dimarts als 76 anys a casa seva, a Milo, segons ha confirmat la família als mitjans italians. Battiato, inimitable, ha sigut una de les personalitats més rellevants de la cultura italiana, amb un peu a l'avantguarda i l'altre a les expressions més populars. Nascut a Riposto, Sicília, el 23 de març del 1945, tenia vocació renaixentista, en el sentit d'artista total, però va ser la música el camp on va tenir més ressò. Va obtenir un èxit aclaparador amb cançons com Centro di gravità permanente i Voglio vederti danzare, que se sortien de les convencions del pop.

Durant els anys 70 Battiato es va endinsar en les aigües del rock progressiu i l'avantguarda electrònica, un material que d'alguna manera influiria en el vessant més pop que va mostrar a partir dels 80 i que va ser el que el va fer triomfar arreu. La simbiosi entre aquests dos mons es va veure en la gira de principis del 2015 que va passar pel Palau de la Música per presentar el disc Joe Patti’s Experimental Group (2014) .“El que farem a la primera part és una música experimental inspirada en la meva producció dels anys 70. Serà una mitja hora”, va dir aleshores. Passats aquells trenta minuts, i sense perdre del tot l'alè electrònic, va anar apareixent l'altre Battiato, el del recolliment de L’oceano di silenzo, el del místic admirador de Sant Joan de la Creu i Teresa d’Àvila, l'emocionant de La stagione dell’amore i el sublim de Prospettiva Nevski. Uns dies després, durant una actuació a Bari, va ensopegar mentre ballava Voglio vederti danzare al Teatre Petruzzelli de Bari i es va trencar el fèmur. La seva salut se'n va ressentir, i el 2019, després de la publicació del disc Torneremo ancora, va anunciar que es retirava de la música.

El centre de gravetat permanent

Franco Battiato va ser una estrella que orbitava al voltant d'ell mateix. Per això era inimitable, perquè l'any 1981 ningú més hauria sigut capaç de fer un disc com La voce del padrone, l'àlbum de cançons com Bandiera bianca i Centro di gravità permanente. Una part de l'impacte va venir també per la imatge, sobretot per la manera com va fer servir els videoclips en què apareixia com un oficinista fora de lloc que descobreix que se sent meravellós sent un peix fora de l'aigua. L'èxit li va donar la raó. Tanmateix, per arribar a la singularitat de La voce del padrone és imprescindible el Battiato anterior, no només el de l'excepcional disc Patriots (1980), sinó també el que al llarg dels anys 70 va assumir la influència del rock progressiu i de la música electrònica més experimental. Àlbums com Fetus (1971), Pollution (1972) i Sulle corde di Aries (1973) són testimonis d'aquella època, i encara més treballs posteriors com L'Egitto prima delle sabbie (1978), amb què va guanyar el premi Stockhausen.

La transició cap al pop va tenir un primer pas, L'era del cinghiale bianco (1979), el disc d'Il re del mondo. El següent, Patriots, ja és un pas més decidit i en el qual emergeix un talent especial per convertir en pop el material més insospitat, com passa a les cançons Prospettiva Nevski i Arabian song. Aquest talent esclatarà en la prolífica primera meitat dels 80: La voce del padrone (1981) i L'arca di Noè (1982) marquen el cim de la popularitat de Battiato i assoleixen xifres de venda estratosfèriques, i obren la porta a interpretacions del repertori en altres llengües, sobretot en castellà. Tot i així, el bagatge acumulat des dels 70 va evitar que caigués en la repetició d'una fórmula, i cada disc nou esdevenia una sorpresa, com ara l'aproximació a lieds de Beethoven, Wagner i Brahms a l'àlbum Come un cammello in una grondaia (1991) i l'experiment techno-rock de Gommalacca (1998). O com la trilogia Fleurs, tres discos publicats entre el 1999 i el 2008 en què Battiato versionava cançons de Frabrizió de André, Jacques Brel, The Rolling Stones, Gino Paoli, Leo Ferré, Otis Redding i Simon & Garfunkel, entre d'altres.

Fabulosa anomalia, Battiato va ser una revolució artística permanent capaç de fer funcionar com a èxits populars cançons metafísiques, en què la lírica més nostàlgica catapultava melodies eufòriques i en què resultaven genials gestos que, fets per qualsevol altre, serien ridículs. Ho va demostrar en concerts com el de L'Auditori de Barcelona del 2013, quan va presentar el disc Aprite sesamo. Perquè l'èxit no va apaivagar el frenesí productiu de Battiato, que no va deixar de fer discos fins fa tot just un parell d'anys.

Battiato en 5 cançons

‘Prospettiva Nevski’

El rock i la cançó d’autor, que a Itàlia convivien en cordial enemistat, van unir forces a finals dels 70 quan el grup Premiata Forneria Marconi i Fabrizio de André van fer una gira conjunta. Aquell context va afavorir l’encaix de Battiato, que el 1980 sorprèn amb la bellesa de Prospettiva Nevski, gairebé un manifest sobre la possibilitat d’una nova cançó d’autor.

‘Centro di gravità permanente'

Anys d’experiència remenant sintetitzadors van desembocar en una cruïlla insòlita: Giorgio Moroder amb la influència sufí de Georges Gurdjieff. Centro di gravità permanente (1981) és italo disco abans de l’esclat de l’italo disco, i la coreografia de videoclip anticipa la dels Talking Heads de Stop making sense. Battiato, visionari.

‘Voglio vederti danzare’

Un violí, un ritme sintètic, una remor balcànica, un vals apressat... una excentricitat convertida en pop de masses gràcies a la màgia del Battiato del disc L’arca di Noè (1982). Voglio vederti danzare és una cartografia d’una Europa unida pel ball i una guia de viatge per danses d’altres continents. El Leonard Cohen d’I’m your man (1988) en versió humanista.

‘La stagione dell’amore’

Hi ha el Franco Battiato místic i el proletari de l’esperit, el dels versos enigmàtics i les giragonses conceptuals. Però també hi ha el Battiato de les incerteses de l’amor, el que espera un altre entusiasme que et faci bategar el cor. És el de La stagione dell’amore (1983), una cançó preciosa sobre desitjos que no envelleixen mai. O l’esperança en l’amor malgrat tot.

‘No time no space’

El compositor, arranjador i director d’orquestra Giusto Pio va ser dels principals còmplices artístics de Battiato, i No time no space (1985) un dels punts àlgids de la seva col·laboració. Pio i el Battiato còsmic de Mondi lontanissimi parlen un llenguatge propi que s’escriu alhora amb cal·ligrafia electrònica i orquestral, en alfabet oriental i occidental.

stats