Mor Omar Sharif, el príncep egipci del cinema

BarcelonaEn el Hollywood blanc i anglosaxó dels 60, Omar Sharif va ser una rara excepció: un actor del Pròxim Orient que saltava la barrera racial i conqueria la fama sense disfressar el seu origen, orgullós de la seva herència àrab però perfectament capaç d’encarnar un tafur jueu, un genet afganès i el mateix Genguis Khan. Tanmateix, la història el recordarà com el príncep Ali de Lawrence d’Aràbia i el metge rus arrossegat per les convulsions de la història a Doctor Jigavo, els dos papers que li va regalar David Lean.

Després de més de 60 anys de carrera, Sharif moria al Caire ahir víctima d’un atac de cor als 83 anys. El seu agent va confirmar la notícia, sense oferir més detalls. L’arqueòleg i exministre d’Antiguitats egipci Zahi Hawass, amic íntim de Sharif, va explicar a mitjans egipcis que l’actor portava un mes hospitalitzat com a conseqüència de la pèrdua total de gana que li provocava l’Alzheimer que patia de feia temps.

Un final amarg per a l’antic rei del cinema èpic, un home amb fama de faldiller i un caràcter explosiu que li havia ocasionat més d’un disgust amb la justícia en els últims temps. Apassionat del joc, reconeixia que havia perdut un milió de dòlars en una sola partida. Li agradava viure en hotels i no s’aixecava del llit abans del migdia. Sempre es prestava als homenatges que li feien arreu del món, tot i que no tenia en gran estima la seva pròpia filmografia. “No he fet res que valgui la pena des del 1972 o 1973 -explicava al Guardian l’any 2004-. Només males pel·lícules”.

L’actor va néixer a Alexandria en el si d’una família catòlica d’origen libanès, però de gran es convertiria a l’islam per casar-se amb l’actriu Faten Hamama. A la universitat va fer els primers passos en la interpretació i va coincidir amb Youssef Chahine, un dels grans directors del cinema egipci, que el 1954 el faria debutar a la pantalla a Sira’ fi al-Wadi. Aquest drama romàntic que protagonitzava amb la seva dona va forjar la seva imatge com a galant de mirada intensa, somriure trencat per un forat entre les pales i un aire de misteri i melancolia.

Salt internacional

Sharif podria haver continuat tota la carrera fent pel·lícules egípcies si no hagués conegut un director anglès anomenat David Lean. Estava previst que l’actor interpretés a Lawrence d’Aràbia el guia local del protagonista, però les successives negatives dels altres candidats a interpretar el xeic Ali van aplanar el camí cap al paper de Sharif, un dels pocs actors àrabs que parlaven un anglès impecable. L’havia après en una escola anglesa del Caire on la seva mare l’havia fet estudiar quan era un nen grassonet, convençuda que odiaria el menjar anglès i així s’aprimaria.

L’èxit internacional de Lawrence d’Aràbia (1963) obriria a l’actor les portes de Hollywood, on començarien a ploure-li papers de les ètnies més diverses: sacerdot espanyol a I va arribar el dia de la venjança, lluitador iugoslau a El Rolls-Royce groc... Però el seu primer paper protagonista -i el paper definitiu de la seva carrera- tornaria a arribar de la mà de David Lean en l’adaptació de la novel·la de Borís Pasternak Doctor Jigavo (1965). La imatge de Sharif i Julie Christie travessant l’estepa nevada en un trineu arrossegat per un cavall mentre sonen les notes del tema Lara de Maurice Jarre resumeix el tràgic romanticisme que batega en el cor de la pel·lícula.

Durant els anys següents Sharif continuaria sent l’actor exòtic favorit de Hollywood. Seria conqueridor mongol a Genguis Khan, revolucionari argentí a Che!, bandoler mexicà a L’or de MacKenna, guerriller afganès a Orgullo de estirpe i Capità Nemo a L’illa misteriosa. Al drama romàntic La llavor del tamarinde tornaria a interpretar un personatge rus, però ni Julie Andrews era Julie Christie ni Blake Edwards era David Lean. L’èxit de Doctor Jivago no es va repetir mai.

Un dels papers més aclamats d’aquesta etapa va ser el del musical del 1968 Funny girl, de William Wyler, on era un jugador incorregible que tenia una tempestuosa relació amb Barbra Streisand. Sharif va estar a punt de ser acomiadat de la pel·lícula abans de començar el rodatge quan va esclatar la Guerra dels Sis Dies entre Israel i Egipte, ja que els productors, l’estudi i la protagonista del film eren jueus, però Wyler, que també era jueu, es va plantar. “Si marxa Sharif jo també plego”, va amenaçar, i l’actor es va quedar. Però a Sharif també li va tocar el rebre al seu país quan els diaris van publicar una foto seva fent-se un petó amb Streisand i a Egipte el van titllar d’antipatriota per tenir una aventura amb una jueva.

Considerant l’episodi, no és estrany que en els últims anys de la seva carrera l’actor es convertís en un ferm defensor de l’entesa entre religions i cultures, precisament el tema de la que seria la seva última gran pel·lícula, El senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà, del 2003, l’últim moment de glòria d’una filmografia que a partir dels 70 es va instal·lar massa sovint en coproduccions europees de nivell mitjà, malbaratant el carisma i l’elegància del príncep egipci del cinema.