Quan la música explica el seu present

BarcelonaEl crític musical Alex Ross considera que "la música sí que pot dir-nos alguna cosa sobre la història". Ho explica en el llibre The rest is noise (2009), publicat per Seix Barral amb el títol El ruido eterno. Ross no es refereix a músics que viatgen al passat per explicar una història, sinó als que expliquen el seu present històric. És a dir, músics que esdevenen cronistes, com ho eren els trobadors occitans i els griots de l'Àfrica Occidental. Generalment, la música persegueix capturar l'esperit de la seva època, i a vegades reacciona ràpidament davant un esdeveniment històric concret. A finals del 2013 l'editorial madrilenya Lengua de Trapo va publicar el llibre El estado de las cosas de Kortatu. Lucha, fiesta i guerra sucia. Els seus autors, Roberto Herreros i Isidro López, disseccionen el disc El estado de las cosas (1986) de Kortatu i analitzen els vincles de les cançons amb la realitat basca d'aquella època. És un bon exemple de la capacitat dels músics d'explicar el seu present, però n'hi ha d'altres.

Kortatu

Cròniques de l'Hotel Monbar i dels anys 80 al País Basc

El 25 de setembre del 1985 Lucien Mattei i Pierre Frugoli, membres dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), van entrar a l'Hotel Monbar de Baiona, al País Basc francès, i van assassinar a trets Joxe Mari Etxaniz, Iñazio Asteasuinzarra, Agustín Irazustabarrena i Sabin Etxaide. Aquella mateixa nit Fermin Muguruza, del grup Kortatu, també era a Baiona. "Havíem estat jugant al futbolí amb els quatre assassinats uns minuts abans en un bar. Vam sortir i ells van anar a l'Hotel Monbar", explica en el llibre Muguruza, que quan va sentir els trets va sortir del bar i va ser testimoni de tot el que va passar després. Aquella experiència la va convertir en la cançó Hotel Monbar, la primera que va compondre per a El estado de las cosas. No era el primer cop que feia de cronista mitjançant la música. En l'àlbum de debut de Kortatu, del 1985, havia narrat la fugida de Joseba Sarrionandia de la presó de Martutene a la cançó Sarri, Sarri. De la mateixa manera, la connexió amb la realitat sociopolítica basca també és present en altres peces d' El estado de las cosas, i en bona part dels discos de rock basc dels 80.

Lluís Llach

Campanades a morts per les víctimes de Vitòria

La tornada d'Hotel Monbar de Kortatu comença així: " Han vuelto a sonar / campanadas a la muerte ". És una referència explícita que Muguruza va fer a Campanades a morts de Lluís Llach, la composició que ocupa la cara A del disc homònim publicat el 1977. Llach va escriure aquest oratori impactat per la mort d'uns obrers a l'església de Sant Francesc d'Assís de Vitòria, el 3 de març del 1976, mentre s'hi feia una assemblea de treballadors en vaga. La policia va llançar gasos per desallotjar l'església i després va disparar contra els que en sortien. La responsabilitat política d'aquell crim era de Manuel Fraga, aleshores ministre de Governació. La cançó de Llach il·lustra un dels episodis més dramàtics dels inicis de la Transició.

Marvin Gaye

L'impacte de la guerra del Vietnam en els joves afroamericans

Marvin Gaye es va fer la pregunta clau: "Què està passant?" I va decidir explicar-ho. What's going on? és el títol que va triar per a l'àlbum que va publicar el 1971, quan la guerra del Vietnam havia esdevingut un atzucac per al govern nord-americà. Tanmateix, Gaye no va centrar la mirada en el conflicte al sud-est asiàtic, sinó en l'impacte que tenia en la comunitat afroamericana als Estats Units. El punt de partida va ser l'experiència del seu germà Frankie quan va tornar a casa després de tres anys al Vietnam. "Què està passant?", preguntava en la primera cançó del disc, i descrivia mares plorant i germans morint. La crònica continuava a What's happening brother, inspirada en les vivències del germà que, un cop a casa, "no pot trobar feina" i viu l'exclusió social. Gaye mira la realitat cara a cara, i a Flyin' high (in the friendly sky) aborda l'addicció a l'heroïna que va afectar molts excombatents, sobretot negres. La banda sonora d'aquell present era el soul que abans havia servit per explicar la lluita pels drets civils i per la dignitat.

Billie Holiday i Public Enemy

Dels linxaments dels anys 30 al racisme estructural

Thomas Shipp i Abram Smith van ser linxats i penjats en un poble d'Indiana el 7 d'agost del 1930. La fotografia de Lawrence Beitler va documentar la infàmia i uns anys després Abel Meeropol va escriure el poema Strange fruits, en què parlava de fruites estranyes als arbres del sud i de cossos negres que es gronxaven. La denúncia de Meeropol, que era militant del Partit Comunista dels Estats Units, va ser amplificada per la veu de Billie Holiday el 1939. Curiosament, Holiday va decidir cantar la cançó gràcies a la insistència de Barney Josephson, propietari del Café Society, a Nova York, un dels primers locals que van defensar la integració racial.

La llarga lluita pels drets civils va aconseguir acabar amb la impunitat dels linxaments, però el conflicte racial no va desaparèixer. Als anys 80, els músics de hip-hop van fer evident la distància que existia entre les garanties legals i una realitat amarada pel racisme. En aquest sentit, el disc It takes a nation of millions to hold us back (1988) de Public Enemy és paradigmàtic, perquè neix com a resposta a les crítiques que rebia el hip-hop com a banda sonora de la joventut negra urbana. Public Enemy consideraven aquells atacs com un episodi més d'una cadena d'actituds racistes, i no s'estaven d'acusar-ne les elits polítiques i l'FBI.

El hip-hop sovint ha demostrat una gran capacitat de reacció davant els esdeveniments. El març del 1991 quatre policies de Los Angeles van apallissar un taxista negre, Rodney King. Pocs mesos després Body Count, el grup del raper Ice-T, enregistrava la cançó Cop killer, en part inspirada en aquell fet. El 1992 el resultat del judici del cas Rodney King, que va absoldre els policies, va provocar disturbis a Los Angeles que també van servir com a material per a més cançons.

Rubén Blades

Buscant Amèrica en temps de dictadures i assassinats

L'arquebisbe de San Salvador Óscar Arnulfo Romero va ser assassinat el 24 de març del 1980 per un franctirador dels esquadrons de la mort dirigits per Roberto d'Aubuisson. El context era la guerra civil al Salvador, que alhora s'emmarcava en tot un seguit de conflictes a l'Amèrica Llatina. El panameny Rubén Blades, un dels cronistes més destacats de la música popular, va explicar la història de monsenyor Romero en la cançó El padre Antonio y el monaguillo Andrés, que forma part del disc Buscando América (1984). La cançó inclou un pregó en què Blades parla explícitament de Romero: " Matan a la gente pero no matan a la idea. Romero vive ". En el mateix disc hi ha el tema Desapariciones, quatre històries sobre desaparegutsa les dictadures. La desesperació de Blades és igualment evident en la cançó Buscando América : " Viviendo dictaduras, / te busco y no te encuentro, tu torturado cuerpo, / no saben donde está ".

Dmitri Xostakóvitx

Una simfonia per sobreviure al setge de Leningrad

L'1 de setembre del 1941 l'artilleria alemanya va començar a disparar contra els carrers de Leningrad. Uns dies després va començar un setge que no es va trencar fins al gener del 1944. Dmitri Xostakóvitx va viure els primers mesos del setge destinat a una brigada antiincendis, i mentrestant treballava en la que seria la Setena simfonia. Leningrad. "Vull escriure sobre la nostra època", deia quan li preguntaven sobre la simfonia que va enllestir després de ser evacuat de la ciutat. Xostakóvitx, que abans havia sigut acusat de formalista per les autoritats soviètiques, va compondre una obra en quatre moviments que va satisfer els desitjos d'un Stalin que demanava una música que encoratgés el poble en la gran guerra patriòtica.

Cançons protesta sobre la crisi actual

"A Burgos s'hi sent un crac", es podia llegir en alguns tuits la nit que van començar les protestes al barri de Gamonal. Era una picada d'ullet a la cançó Cómo hacer crac de l'asturià Nacho Vegas. Aquest tema, enregistrat fa un parell d'anys, especulava amb la possibilitat que un dia la frustració generada per la crisi es transformés en alguna cosa semblant al que va passar a Burgos. Vegas cantava, per exemple, sobre la desarticulació de la cúpula de la CEOE i el desnonament de la família Botín. La cançó forma part del doble disc editat per la Fundación Robo, que també inclou peces que recuperen l'esperit de la cançó protesta. El projecte Robo combina composicions noves sobre el present amb versions de clàssics de Woody Guthrie, Gil Scott-Heron i Chicho Sánchez Ferlosio. Hi participen músics com ara Albert Pla, Xavier Baró, Fernando Alfaro, Refree, Sílvia Pérez Cruz, Óscar Mulero, Le Parody i Joseba Irazoki.