Música
Cultura  /  Música 18/08/2022

Cançons de fama i drama: de Rosalía a David Bowie

L'èxit i les penyores de l'ofici de músic són temes recurrents a la història de la música

6 min
Rosalía al videoclip de 'La fama'

Barcelona“Viure per sempre!”, cantava Irene Cara a la pel·lícula Fama (Alan Parker, 1980), i insistia: “M’adoraran”. Billy Joel, menys entusiasta, deia a The entertainer: “Pot ser que hagi conquerit els vostres cors, però conec el joc i sé que oblidaràs el meu nom”. La fama i les penyores de l’ofici de músic són també dos dels temes que planen sobre el disc Motomami , de Rosalía , concretament a les cançons La fama i Genís. Són temàtiques recurrents a la història de la música. La mateixa Rosalía, alineant-se amb el somni d’Irene Cara, anhelava la part més material de l’èxit a Milionària : “Que jo sé que he nascut per ser milionària / que em tanquin el Louvre així com el Macba”. Però tres anys després admet que la fama no és de fiar. I a Genís, remenant el batut del sacrifici, lamenta que un dels peatges per ser artista sigui “estar on no vol ser”, allà on no hi ha pau “entre estrelles i xeringues”.

Tot seguit, diferents exemples de cançons sobre la fama i com entomar-la. Com canten els Manel a la versió de Les estrelles, de Janis Ian: “Escolteu una història / de com es perd la gent per uns aplaudiments”. 

1.

Chuck Berry, Loquillo i Oasis

‘Johnny B. Goode’, ‘Rock and roll star’ i ‘Rock’n’roll star’

Tot comença amb algú que vol triomfar. Johnny B. Goode (1958), d’arrel autobiogràfica, té la força de les cançons pioneres. Chuck Berry va sintetitzar l’anhel de sortir-se’n d’un noi nascut en el cantó equivocat de la via del tren. Porta la guitarra en un sac d’arpillera i somia que un dia el seu nom es podrà llegir en els llums de neó. El “som-hi, Johnny” de la tornada és l’esperança en el rock’n’roll com a eina per tenir una vida digna.

Molts anys i unes quantes decepcions més tard, el 1981, Loquillo va cantar Rock and roll star, amb lletra de Sabino Méndez. La idea és semblant a la de Johhny B. Goode, perquè “a ningú li agrada néixer per ser un perdedor”, però amb una ganyota d’escepticisme: un noi de barri a qui un productor pot convertir en una estrella... si abans no li fumen deu trets a la porta d’un hotel. Loquillo s’explica com un personatge dramàtic que anticipa la por a la solitud de l’artista: “Quan m’ompli el cos d’anfetes i alcohol, voldré algú al costat que em reculli quan caigui”. Davant aquesta visió desencantada, de posar-se la bena abans de la ferida, hi ha l’ambició de Rock’n’roll star (1994), la primera cançó de l’àlbum de debut d’Oasis. Noel Gallagher és inequívoc: tant li fa que no estiguis d’acord amb ell, és una estrella i aquesta nit té tothom a les mans. El seu germà Liam ho canta amb l’arrogància de qui encara no té res a perdre i transmetent el poder que se sent a l’escenari. Tot un himne a la determinació.

2.

Mishima

‘El corredor’

Al disc L’ànsia que cura (2014), els Mishima van incloure aquesta sentida reflexió sobre l’ofici de músic i l’addicció emocional dels concerts. “Si veiessis les cares que posa la gent / Quan toquem Ull salvatge!”, canta David Carabén mentre la guitarra de Dani Vega dibuixa una melodia esfilagarsada. El corredor també descriu la precarietat econòmica de l’època (“la gent no té un duro”), agraeix el suport del públic i planteja un conflicte: enyora la parella, però han sigut tan feliços aquests dies de gira que “si la gira durés cent mil vides o més / i no poguéssim tornar a casa mai més / no sé què faríem”. Aquesta és la mesura de l’addicció al poder de tenir tothom a la butxaca cada cop que puges a l’escenari.

3.

Billy Joel

 ‘Piano man’ i ‘The entertainer’

Billy Joel té dues cançons que expliquen perfectament les circumstàncies de l’èxit i que efímera pot ser la fama. Una harmònica carregada de malenconia introdueix Piano man, la cançó del bar dels somnis i les melodies oblidades. Allà la funció del músic és reconfortar cors trinxats i existències atrotinades. Piano man, del 1973, va catapultar Billy Joel cap a l’èxit. Un any després, a l’àlbum Streetlife serenade (1974), va col·locar The entertainer, una mena de conseqüència irònica del triomf de Piano man. Billy Joel, que ja no és el pianista gairebé anònim, parla ara del preu que ha hagut de pagar i de l’ansietat que provoca la voracitat d’una indústria musical que pot enviar-te al calaix dels saldos si no repeteixes el número 1. 

4.

Janis Ian / Manel

 ‘Stars’ / ‘Les estrelles’

“Es juguen la salut, es venen les mares, / i un és coronat i un és destrossat i un desapareix en el combat”, canten els Manel a Les estrelles, la versió de la cançó Stars, de la cantautora nord-americana Janis Ian, versionada també per Nina Simone, Shirley Bassey i Joan Baez, entre d’altres. El mateix any que Billy Joel vessava retrets irònics a The entertainer, Janis Ian també abordava l’arbitrarietat de l’èxit i la fama però cantant des del pou de la tristesa. Perquè les estrelles “venen, van, cremen ràpid”. I com diu l’adaptació dels Manel, van ser molts els que “volien un autògraf o ficar-se’t dins el llit”, “però no et vas creure mai que t’estimaven”.

5.

Britney Spears

‘Piece of me’

“Soc Miss American Dream des dels 17 anys”, dispara Britney Spears en el primer vers d’aquest tema del disc Blackout (2007). Poques cançons n'hi ha que expliquin amb tanta mala llet i tant dolor el malson de la fama. Els suecs Christian Karlsson i Pontus Winnberg, que ja havien treballat amb Spears, van voler denunciar en una cançó la persecució que patia constantment la cantant per part d’alguns mitjans de comunicació. Van vestir la cara més fosca de la fama amb electropop ballable, un embolcall relativament amable per a una lletra desafiant i dolorosa. “Vols un tros de mi?”, repeteix ben bé com si estigués a punt d’esberlar-se. Ràbia desesperada, com la de Courtney Love al disc Live through this (1994), de Hole.

6.

Lady Gaga

‘The fame’ i ‘The fame monster’

Com en el cas de Billy Joel, les coses poden fer tomb en només un any. Lady Gaga va debutar amb The fame (2008), un disc sobre l’afany de notorietat, entre altres coses. Segons ella mateixa, una peça com Paparazzi, tot i l’ambigüitat, pot interpretar-se com una cançó d’amor a la fama o sobre la disjuntiva entre la fama o l’amor. Un any després va publicar l’EP The fame monster, fruit de la cara fosca de les experiències viscudes en l’últim any d'èxit... i des d’aleshores, gràcies a cançons com Bad romance, és una superestrella.

7.

Héctor Lavoe / Rosalía

 ‘El cantante’ i ‘La fama’ / 'Genís' i 'La fama'

El mirall de les cançons Genís i La fama de Rosalía, però amb matisos importants. El cantante (1978), amb lletra de Rubén Blades, a més d’una de les millors cançons de la història (no només de la salsa), és Héctor Lavoe amb l’ànima esquinçada per la cocaïna i els desastres emocionals. Lavoe és el cantant que deixa els dimonis al camerino perquè el públic ha pagat l’entrada per divertir-se i no hi ha temps per a la tristesa. Ningú li demana si pateix, si plora. A Genís, Rosalía decideix pagar el peatge de no veure el nebot durant dos anys per poder desenvolupar-se com a artista. A El cantante Lavoe també paga un peatge, però amb la generositat de qui sap que el seu deure és servir el públic.

A La fama, del disc Reventó (1985), el cantant de Puerto Rico es presenta com “la fama”, allò que "la gent reclama però ningú pot comprendre", “tristesa i somriure pagat” que es pot obtenir amb diners. Aquesta consideració de la fama, voluble i mefistofèlica, sí que coincideix amb la de la bachata de Rosalía, “la mala amant” en qui no pots confiar. Tanmateix, la cantant de Sant Esteve Sesrovires defensa que no caurà en la trampa de la fama: “Si vull dormo amb ella, però mai m’hi casaré”.

8.

Ed Sheeran / David Bowie

 ‘Eraser’ / ‘Fame’

“Els diners són l’arrel de tot el mal, i la fama és l’infern”, lamenta Ed Sheeran a Eraser (2017). El músic anglès enyora els dies que tot era més senzill, i canta-rapeja contra totes les penyores que ha hagut de pagar en el camí cap a la fama. Quatre dècades abans, el 1974, David Bowie va passar comptes amb la fama “criminal” a Fame, una cançó composta amb John Lennon i Carlos Alomar. En comptes de les lamentacions de Sheeran, Bowie planta cara amb funk-rock i ràbia.  

9.

Julio Iglesias

‘Me olvidé de vivir’

Acostar-se a Julio Iglesias exigeix un esforç extra d’empatia. I encara més a Me olvidé de vivir (1978), la versió de la cançó J’ai oublié de vivre que havia popularitzat un any abans Johnny Hallyday. “És una cançó que em fa mal”, explicava Iglesias. El protagonista viu d’aplaudiments embolicats en somnis i admet, afligit i gronxat per una quantitat obscena de violins, que ha oblidat viure, suggerint que l’èxit i la fama són superficials. “Aquesta cançó està feta amb la meva sang i batec a batec; potser ho he perdut tot a canvi de res [...] La vida s’encarregarà de dir-hi l’última paraula”, deia enfilat en el drama a l’autobiografia publicada el 1981.

10.

Mina

‘Rock and roll star’

L’estrella del rock considerada com una de les criatures monstruoses engendrades per la fama. Per tant, metàfora del narcisisme, l’egoisme i el vampirisme emocional. Amb aquest propòsit metafòric funciona Rock and roll star (1979) de la cantant italiana Mina, amb lletra d’Andrea Lo Vecchio. “Però què volies de mi! Vivia per a tu i no n’hi ha prou”, lamenta enfurismada... “A la vida ets una estrella del rock!”, llança com a retret amb el despit que només saben gestionar les grans dives.

stats