Falciots Ninja, la mescla perfecta

Els falciots són uns ocells migrants que pràcticament no paren mai de volar. No només cacen a l’aire sinó que també hi dormen i hi “follen”, segons explica l’Albert Ret. Mai es posen a terra si no és per pondre ous, ja que no saben alçar el vol si no és precipitant-se en caiguda lliure des d’algun indret elevat. Per tant, si posen els peus a terra esdevenen una presa fàcil, com va descobrir l’alma mater dels Falciots Ninja gràcies a l’instint depredador dels seus gats. Així va conèixer aquests ocells, que van acabar inspirant el nom del grup que va formar després de la dissolució de MiNE!, un projecte que també parteix del pop però que s’aboca a un eclecticisme sense complexos i a un esperit festiu que els ha dut a compartir escenari amb artistes com Txarango i Oques Grasses, malgrat no ser un grup de mestissatge.

El llenguatge dels Falciots Ninja és el del pop i tenen els Beatles en un lloc preferent del seu altar d’ídols musicals. “El que passa és que en aquest país segons quina música té poc èxit i la idea era mesclar el pop amb elements que en directe puguin resultar divertits o engrescadors”. Rams es refereix a la intensitat de la secció de vents (trompeta i trombó) i als ritmes festius de les seves cançons, principal diferència amb el seu grup anterior. “Amb els Falciots he vist coses en directe que no havíem vist amb MiNE!, gent que ens segueix a tots els concerts i que canta les cançons a viva veu”, explica. “Sembla que el pop hagi de tenir un punt tristot, i treballant amb Txarango [ell en va ser road manager ] vaig descobrir la sensació de tenir la gent completament entregada, hi ha un moviment de fans i el directe està molt més viu que en el pop”. Tanmateix, no considera que Falciots Ninja sigui un grup de mestissatge. “No fem rumba”, diu, i han abandonat qualsevol rastre de ritmes balcànics o de reggae, tot i que en el seu nou treball, Mitges veritats (2017), hi ha, de manera puntual, això sí, un tumbao que els acosta a la música llatina en l’última cançó. “És que per a mi l’estil ha d’estar al servei de la cançó, és la premissa número u, el que feien els Beatles, que et podien fer des de Helter skelter a Michelle ”, però sí que són un grup que encaixen en les dues escenes, en la del mestissatge i també en la de l’ indie al costat d’artistes com Za!, Joan Colomo o La Iaia. “En aquest país estem carregadíssims de prejudicis i nosaltres no els volem tenir, tot i que és un handicap en el sentit que hi ha gent que necessita poder-te posar etiquetes”.

Els Falciots Ninja fan discos curts. El primer disc, Vs (2014), tenia set cançons; David Brown (2015) en tenia cinc, i el més recent, Mitges veritats, sis. És el que abans es coneixia com a EP, però en realitat explica la tendència actual d’apostar més per singles que no pas per àlbums, que requereixen molt més temps. Les noves formes de distribució i consum musical permeten poder publicar cançons més sovint i de manera més immediata. Ja no cal esperar dos, tres o quatre anys a tenir-ne 12 o 14 per poder treure un disc. I aquesta immediatesa va molt bé amb la música del grup, que entra com un glop d’aigua fresca. Fins i tot les lletres tenen un no sé què universalista que fa que puguem interpretar en clau d’actualitat frases com “Tot el que vull fer ara està prohibit”, encara que Ret no ens vulgui precisar a què es refereix.

Una altra peculiaritat del grup és com es van conèixer. El primer treball van gravar-lo per separat i no es van conèixer fins al dia que van haver-se de fer una foto junts. Després va sorgir la màgia entre ells i el grup va anar convertint-se més “en un col·lectiu de músics o una família que no pas una banda”. Un d’ells és el teclista Ricard Sohn, exmembre dels Very Pomelo, el grup en què militava Xarim Aresté abans de llançar-se en solitari. “Very Pomelo és un dels millors grups catalans de la història, MiNE! i ells ens vam separar a la vegada i, de fet, compartíem local d’assaig”, recorda.

+ Detalls

Falciots Ninja

Jazz Cava (Vic)

2 de desembre