Beth Gibbons transforma Pedralbes en un ritual sonor

BarcelonaBeth Gibbons es balanceja d’esquena al públic. És un animal tímid que no sap on col·locar-se i es fica endins per evitar ocupar massa espai. Podria fins i tot semblar que no és conscient del poder de convocatòria que té el seu nom, indestriable de Portishead, la icònica banda britànica de trip hop dels anys noranta amb la qual es va donar a conèixer. Va ser gràcies a Dummy (1994), l’àlbum debut del trio, que el món va descobrir el poder encisador de Gibbons. Llavors ella en tenia 29, però ja arrossegava una maduresa absorbent que semblava haver viscut molt més.

El misticisme de Gibbons desconcerta perquè, en comptes d'allunyar-la, la fa més present i poderosa. El que explica, com ho explica i com ho embolcalla la banda dels set músics que l'acompanyen a l'escenari atrapa. Gibbons està fent la gira de presentació del disc en solitari Lives outgrown (2024), un projecte que ha estat gestant durant gairebé deu anys i que reflecteix el pas del temps amb una honestedat brutal. Tell me who you are today, la cançó que obre el disc, és també l'escollida per iniciar el concert a l'auditori dels Jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona. L’engranatge ha començat i les cordes, tan característiques en l'àlbum, seran les úniques amb permís per modelar-lo.

El viatge avança amb el pes d’una percussió convençuda i amassada, i amb un baix que fa baixar a les entranyes d’un forat de terra humida: ficar-se dins l'instrument seria així, aquesta mateixa sensació. Quan la primera cançó es desintegra neix Burden of life, on sembla que Gibbons ha perdut la lluita inevitable contra el pas del temps i ha quedat enterrada dins la tomba. La banda que l’acompanya transita amb ella aquest viatge dolorós, rodejant-la en semicercle. La miren desentenent-se del públic que cedirà totalment a les cançons i que no gosarà sobrepassar la catarsi de sons que neixen a l'escenari. Com si les aproximadament 1.500 persones que hi ha Pedralbes no volguessin trencar l'aquelarre.

El viatge també és lluminós. Les cançons són un mantra que de vegades és dolorós i unes altres sembla una carícia: com a Floating on a moment, construït amb una melodia conjunta de vents i cordes. La banda passa per tots els temes del disc i també hi ha espai per revisar discografia passada sense trencar la màgia. Gibbons recupera la preciosa i delicada Mysteries, del disc compartit el 2002 amb Rustin Man (nom artístic de Paul Webb). Encara que aquesta cançó hagi complert la majoria d'edat, és com si Gibbons la cantés per primera vegada.

Tots els instruments tenen un lloc concret, que no passa mai per davant de les paraules i el viatge que Gibbons proposa. El concert és una transició natural on també hi ha espai per recuperar cançons del seu passat amb Portishead. I quin poder, la tranquil·litat de gaudir així d’aquest saltar i descuidar-se dels anys que han passat d’un lloc a l’altre.