Jordi Savall escampa alegria pel Liceu

És impossible reproduir el context sociocultural del segle XVIII al virregnat del Perú, i encara menys els balls populars i les músiques que es feien al marge de les convencions cortesanes i les estructures del barroc europeu. I encara menys en un escenari com el Gran Teatre del Liceu, temple més contemplatiu que participatiu. El que sí que és possible és reproduir com sonaven aquelles músiques que el bisbe Baltasar Jaime Martínez de Compañón va demanar anotar i posteriorment aplegar en el Còdex de Trujillo del Perú, una joia documental del barroc a l'Amèrica Llatina. Fins i tot és possible proposar unes coreografies d'acord amb les aquarel·les recollides en el mateix còdex. I sobretot és possible que tot plegat soni i es balli amb rigor i alegria. Justament això, rigor i alegria, és el que transmet l'espectacle Festa criolla que va presentar Jordi Savall al Liceu amb músics de les seves formacions i la col·laboració del Tembembe Ensamble Continuo i els ballarins d'ArteSon Danza México.

El repertori musical recorria les partitures incloses al còdex, moltes de les quals pensades per ser ballades cantant. El ball el van posar cinc ballarins que van desplegar danses populars, algunes amb els mocadors com a element coreogràfic. La veu va ser cosa dels solistes de la Capella Reial, impecables com és habitual, i d'altres cantants com la soprano Maria Juliana Linhares i el baix Yannis François. Sota la direcció de Savall, els músics van fixar el to del concert en tonades de joia, tant espirituals com mundanes, perquè una de les característiques d'aquestes peces és precisament l'alegria que transmeten, l'absència de solemnitat també en els versos més religiosos. El mateix to, ple de color, tenien les imatges i les animacions de Santi Moix que es projectaven en el teló de fons i que acompanyaven sense resultar intrusives.

La Festa criolla va potenciar també interessants diàlegs entre la viola de gamba de Savall i el violí d'Ulises Martínez, i en general la bona sintonia entre els músics de Le Concert des Nations i els del Tembembe Ensamble Contiuno, sobretot amb Leopoldo Novoa. El caràcter festiu es va fer més notori encara cap al final del concert, primer amb la cachua El Huicho nuebo, oberta a improvisacions molt engrescadores, i després amb la guajira Aguacero, aguacerito, l'única peça del repertori que no ve del còdex. La cubana Lixsania Fernández, sobrada de carisma escènic, va deixar la viola de gamba baixa que havia tocat durant tot el concert per aixecar-se i cantar la guajira, ben acompanyada en el cor per la resta de cantants i músics. L'ovació del Liceu va donar pas a un bis en què van repetir Aguacero, aguacerito, encara amb més alegria al cos i les veus.