Música
Cultura  /  Música 03/07/2022

Kiss al Rock Fest: el 'heavy' també pot ser una fantasia

El festival tanca l'edició del 2022 amb el grup de Nova York i amb els britànics Judas Priest

Olga Àbalos
4 min
Kiss al Rock Fest 2022

Santa Coloma de GramenetLa darrera jornada del Barcelona Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet, que tornava al calendari després de dos anys d’absència, presentava alguns dels plats fort de la programació. Un dels grans atractius era veure de nou Judas Priest, pares del metall britànic, liderats per Rob Halford (70 anys); els nord-americans Kiss, que encaren la seva gira mundial final, i els californians Megadeth, guardians del thrash metal des dels anys 80. El públic de Can Zam no va poder rematar la marató de concerts –fins a 16 actuacions programades dissabte– amb els veterans Saxon, a causa de positius per covid-19 d’alguns dels seus membres. Els madrilenys Obús van ser els encarregats de substituir-los.

En un festival on la veneració i el coneixement dels grans noms del gènere –els que van tenir el seu moment d’eclosió comercial als anys 70, 80 i 90– gairebé són obligatoris per entendre la contemporaneïtat del gènere, és inevitable pensar què passarà quan aquesta vella guàrdia es jubili o mori. Tanmateix, la sensació que hi ha un cordó umbilical amb el passat del gènere és encara molt evident. No és només qüestió d’estètica –samarretes negres, pell i tatxes, armilles texanes i cabells llargs– sinó d’essència. Aquest fet és encara més evident quan els pares que hi assistien amb els fills, molt d’ells amb les cares pintades com els Kiss, tan aviat gaudien fent air guitar en família amb el power metal de la cantant alemanya Doro (58 anys), que va actuar a mitja tarda, com amb els sons més inquietants de Megadeth, que començarien a apujar el voltatge de la nit. La banda liderada per Dave Mustaine (60 anys) va complir les expectatives revisant èxits com Hangar 18, Angry again, Sweating bullets, Trust..., i ell va exhibir mala llet quan va interrompre uns minuts el concert per insultar els tècnics de l’escenari del costat perquè la prova de so el molestava. Les populars Symphony of destruction i Peace sells, amb el doble bombo a ple rendiment, però, van evitar que el concert anés pel pedregar.

Judas Priest al Rock Fest 2022.

Clàssics ben defensats

Quedava un quart d’hora per a les 10 de la nit quan la reialesa del metall va fer acte de presència: Judas Priest. Instigadora del cuir i les tatxes, la banda liderada per Rob Halford va signar una actuació sòbria i convincent. Els britànics van desplegar l’arsenal musical i estètic que s’espera d’ells. Halford es va canviar de jaqueta de pell gairebé en cada cançó. Com a decorat, una paret de caixes i bidons de petroli que recordava la història obrera i metal·lúrgica de Birmingham, la seva ciutat d’origen. A nivell musical no hi van faltar temes més extrems i tortuosos com Painkiller ni el metall clàssic de The green Manalishi (with the two prong crown) –la versió del tema de Fleetwood Mac que Judas Priest van fer seva el 1979–, Diamonds & rust i Hell bent for leather –on Halford va fer el número d’aparèixer a l’escenari sobre una moto–, ni les referències al disc British steel (1980), d’on van extreure indispensables com Breaking the law i Living after midnight, ja al bis. Va ser quan Halford, que va anar perdent prestacions vocals cap al final del concert, va convidar a l’escenari al guitarrista Glenn Tipton, membre fundador de la banda i retirat a causa del Parkinson, a tocar aquests darrers temes. Això va alimentar encara més la sensació d’estar assistint a un concert irrepetible d’una banda que celebra ara els seus 50 anys de trajectòria.

El món fantàstic de Kiss

L’altre plat fort de la nit era l’actuació de Kiss, que tornaven a Can Zam en la que serà la darrera gira (tot i que porten acomiadant-se del públic des del 2001). Al llarg de gairebé dues hores, la banda va signar un concert de grans èxits en què van dominar les peces més efectives i de tornades més expansives, i en què no van escatimar en pirotècnica, efectes visuals, llums i estructures mòbils, engreixant així el món de fantasia, com sorgit d’un còmic de l’espai retro, amb pinzellades glam marca de la casa.

Els primers acords de Detroit city rock van desfermar l'eufòria col·lectiva quan va caure el teló que tapava l’escenari i es va descobrir Gene Simmons, Paul Stanley i Tommy Thayer baixant del sostre sobre una plataforma, com si aterressin d’una nau espacial. A partir de llavors, Kiss no van deixar res a la recàmera: des dels sons més hard rock de Shout it out loud, Deuce i Calling Dr. Love, fins als himnes propers al hair metal com Lick it up, Tears are falling i Heaven's on fire, sense oblidar el pseudodisco d'I was made for lovin' you.

Tant Stanley com Simmons van demostrar que continuen sent grans mestres de cerimònies, amb un gran domini de la posada en escena. L’espectacle, aclaparador, no va tapar que la veu de Stanley, als 70 anys, a estones es trencava i ja no arribava a les notes altes més exigents. Tot i aquests moments de dubtes, va aconseguir reblar un final de festa rocker amb Black diamond, Do you love me i Rock roll all nite sota una tempesta de confeti i més focs artificials. Era la 1.20 h quan l’emblemàtic i contagiós Necesito más, himne de rock urbà dels 80 dels madrilenys Obús, començava a sonar a tot volum i el Rock Fest encarava les hores finals que encara s’allargarien fins ben entrada la matinada amb els concerts de D.A.D. i The Wires.

stats