Obituari
Cultura Música 13/10/2023

Mor Remei Margarit, pionera de la Nova Cançó i fundadora dels Setze Jutges

La cantautora i escriptora va ser una peça clau en la cultura catalana dels anys seixanta

3 min
Remei Margarit en una actuació el 12 d'agost de 1964.

BarcelonaRemei Margarit, pionera de la Nova Cançó, ha mort aquest dijous als 87 anys, segons ha avançat la revista Enderrock, que cita fonts properes a la família. Nascuda a Sitges el 25 de desembre del 1935, Margarit va formar part del nucli fundador dels Setze Jutges que a finals dels anys cinquanta es reunia al pis de Miquel Porter al carrer Major de Sarrià, a Barcelona. "Recordo que ens reuníem i dèiem: «Escolta, això que se sent per la ràdio no funciona. S'ha de fer un altre tipus de coses perquè, realment, la gent no pot sentir aquestes coses sense fer-se malbé». I vam començar a fer lletres", explicava Margarit al programa Els inicis de la Nova Cançó, de RTVE. En aquelles primeres reunions també hi havia Lluís Serrahima, primer promès i després marit de Margarit.

Estudiant de filosofia i lletres, Remei Margarit també tenia formació com a violoncel·lista. "Dels Jutges fundadors, era la que tenia més formació musical", recorda Joan Manuel Escrihuela al llibre Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d'un país (Viena Edicions, 2012). Aquelles primeres cançons escrites a casa de Porter les cantaven als entreactes de les sessions del Teatre Viu de l'Orfeó de Sants. Més endavant el grup va incorporar Josep Maria Espinàs i Delfí Abella, i a poc a poc va quedar configurat el nucli que havia d'impulsar la Nova Cançó i del qual Margarit va ser l'única dona fins a l'arribada de Guillermina Motta el 1963.

Embarassada de sis mesos, Remei Margarit no va poder cantar, com estava previst, al concert fundacional dels Setze Jutges el 19 de desembre de 1961 al CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina), i el seu debut va ser el 29 d'abril de 1962 a la Penya Barcelonista de Premià de Mar. Aquell mateix any, Edigsa va publicar l'EP Remei Margarit canta les seves cançons, que incloïa tres composicions pròpies, Classe mitja, La tia i el gos i La setmana, a més d'una adaptació del poema L'Oriol, de Pere Quart. I en el primer EP de Miquel Porter hi havia una altra cançó de Margarit, Jo i el meu gat. Com diu Escrihuela, "sempre que les tasques de mare li ho permetien, s'unia als seus companys per atendre els compromisos que els arribaven de tot Catalunya".

"La Remei era una persona molt culta, atractiva, amb uns ulls preciosos i un humor molt fi –recorda Maria del Mar Bonet en un text molt sentit publicat a Facebook–. En aquells primers anys, sempre entremig de les seves tasques de mare, que eren moltes, recordo que jo l'admirava molt. M'agradaven molt les seves cançons i la seva manera de cantar. Aquells temps que vaig passar amb ells per a mi varen ser molt importants. De la seva mà vaig entrar als Setze Jutges i vaig donar, gràcies a ells, els meus primers passos en els escenaris i també vaig escriure les meves primeres cançons. Molt sovint penso que si no hagués estat per ells i els Setze Jutges jo no hauria cantat mai en públic. D'alguna manera em van marcar el camí".

La discografia de Margarit es va completar amb un segon EP el 1964, amb quatre cançons pròpies i una portada amb fotografia d'Oriol Maspons, com en el del 1962. La història li va reservar també un altre paper especial: "Recordo una nit de l'any 1965, en què un noi guapo i jove, amb una guitarra, trucà a la porta de casa meva. Em va demanar si voldria escoltar les cançons que havia fet. Llavors vaig tenir el plaer d'escoltar-les. Li vaig dir que sí, esclar. I era en Joan Manuel Serrat", explicava Margarit al mateix programa de RTVE. Serrat hi va cantar Una guitarra i Sota un cirerer, va ser admès com a tretzè jutge i el 4 de maig de 1965 va debutar en un concert del grup compartint escenari amb Margarit i Joan Ramon Bonet al Centre Cultural d'Esplugues de Llobregat.

Precisament quan la generació de Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach es va enlairar i els Setze Jutges van fer un pas al costat com a col·lectiu, Remei Margarit va deixar també la militància musical. La seva última actuació amb els Setze Jutges va ser en el concert de comiat del grup, un homenatge a Pompeu Fabra al Casino Club de Ritme de Granollers el 19 d'octubre de 1968, juntament amb els altres tres fundadors: Miquel Porter, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella.

Remei Margarit es va dedicar després a la docència i a diferents feines editorials, fins que als anys 80 va treballar com a psicòloga i com a tècnica de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona. El 1988 va publicar el poemari De la soledat i el desig (Edicions 62). Després va debutar en la narrativa amb la novel·la Estimat John (Columna, 1992, premi Ciutat de Badalona). També va publicar les novel·les El viatge (El Clavell, 1999) i La confidència (Pagès, 2006), i el llibre de contes Aquells temps, aquells amors (El Clavell, 2001). Per la seva contribució a la cultura catalana com a component dels Setze Jutges, va rebre la Medalla d'Honor del Parlament el 2007.

stats