Música
Música04/10/2022

Ple de gom a gom amb una de les millors orquestres europees i una batuta llegendària

Riccardo Chailly dirigeix l'Orquestra de la Scala de Milà en la inauguració del cicle Palau 100 al Palau de la Música

Orquestra de la Scala de Milà, dirigida per Riccardo Chailly

  • Palau de la Música
  • 3 d'octubre del 2022

Després del cap de setmana, amb la inauguració de la temporada a L’Auditori i amb una OBC estrenant director, tocava obrir les portes de Palau 100. Va ser dilluns, amb un Palau de la Música ple de gom a gom per acollir una de les millors orquestres europees i una batuta llegendària. L’Orquestra de la Scala milanesa sempre s’ha caracteritzat, dirigeixi qui la dirigeixi, per un so untuós, penetrant, refinat, mai excessiu i amb una certa inclinació a la narrativitat, potser per l’arrelament a una més que bicentenària tradició operística.

Cargando
No hay anuncios

El gran simfonisme germànic no és amb el que associem la formació italiana, però si hi ha sensibilitat i intel·ligència les cotes de qualitat poden ser extremes. I si hi posem un director com Riccardo Chailly, hereu d’una manera de plantejar les obres que es remunta a Toscanini, hom pot pensar que la festa està assegurada. I a fe que el concert va tenir tots els components d’una vetllada festiva.

Cal dir, tanmateix, que el rendiment dels milanesos no va ser perfecte: a la primera simfonia de Beethoven va mancar una mica més de precisió en les entrades solistes del primer moviment, però la concertació de Chailly va ser exemplar i els girs haydnians de la pàgina van lluir amb no poca gràcia.

Cargando
No hay anuncios

L’execució de primera de la primera beethoveniana feia esperar el bo i millor per a una altra pàgina primerenca: l’ambiciosa simfonia amb què Gustav Mahler es presentava al món com a esperança blanca de la citada forma musical. Una partitura emfàtica, grandiloqüent, ostentosa (mai excessiva) i amb una espectacularitat que comparteix espai amb passatges d’exorbitant lirisme i fins i tot cert sentit de l’humor. Tots els ingredients van ser presents en la lectura de Chailly i davant d’una formació exemplar, si bé un cop més el primer i segon moviment van deixar entreveure errades puntuals, resoltes per un tercer senzillament espectacular i, poc després, per l’agònic i alhora èpic viatge de l’infern al paradís plantejat al quart. La genial construcció de la peça no va mostrar les costures, sinó una concepció de pedra picada, sòlida i unitària, contestada per una ovació unànime i dempeus del públic assistent. I amb raó.