Noves perspectives vivaldianes de Vespres d'Arnadí

Aconseguir que els concerts de L’estro armonico de Vivaldi corresponents al cicle de Les quatre estacions sonin a alguna cosa nova vol dir moltes coses. En primer lloc, que les peces del músic venecià són immarcescibles i que permeten moltes lectures i relectures. I, en segon lloc, que perquè això passi cal talent, imaginació, grans capacitats tècniques i ganes de treballar. La conjunció es va donar en mans de Vespres d’Arnadí, un cop més davant del lideratge entusiasta de Dani Espasa. I també, esclar, amb el prodigiós paper de la solista, la violinista Farran Sylvan James.

Després de dos apetents concerts (RV 156 i RV 541), per a corda i per a violí i orgue, va arribar el moment de Les quatre estacions. De seguida es va constatar que assistíem a una versió articulada sobre criteris no tan sols filològics, sinó trencadors, però sense falsos histrionismes.

L’entesa entre Farran Sylvan James i els seus companys de faristol es va fer notar des dels primers compassos de La primavera, especialment en el diàleg entre solista i primers i segons violins. Però el més brillant de tot plegat va ser l’articulació, la sàvia mesura en les dinàmiques contrastades i el treball d’accents expressius en tots i cadascun dels passatges de la partitura. Fins i tot amb tempi que trencaven allò que la tradició de tants concerts i tants enregistraments de la peça ens ha tatuat a la nostra memòria auditiva. En aquest sentit, la tasca d'Espasa va donar com a resultats sensacions com les que ens produïen aquells enregistraments “filològics” dirigits per batutes com les de Harnoncourt o Biondi en el moment en què van aparèixer els seus treballs discogràfics. Noves perspectives, en definitiva, d’unes partitures que no s’exhaureixen quan el discurs que les sustenta parteix de bons arguments.

La pulcritud estilística va ser l’altre plat fort del concert, amb resultats esplèndids en els acabats: tant els atacs a l’inici dels moviments com els seus expansius i contundents finals. I fins i tot hi havia pulcritud en algunes notes d’humor interpretatiu, i sempre amb la complicitat entre solista, conjunt instrumental i direcció.

El públic que omplia de gom a gom el Palau de la Música diumenge a la tarda era majoritàriament debutant: ho demostraven els aplaudiments entre moviments. Cosa que, d’altra banda, no és preocupant si es manté silenci (humà i telefònic) durant la vetllada. Va ser el cas.