Ple de gom a gom amb una de les millors orquestres europees i una batuta llegendària

Després del cap de setmana, amb la inauguració de la temporada a L’Auditori i amb una OBC estrenant director, tocava obrir les portes de Palau 100. Va ser dilluns, amb un Palau de la Música ple de gom a gom per acollir una de les millors orquestres europees i una batuta llegendària. L’Orquestra de la Scala milanesa sempre s’ha caracteritzat, dirigeixi qui la dirigeixi, per un so untuós, penetrant, refinat, mai excessiu i amb una certa inclinació a la narrativitat, potser per l’arrelament a una més que bicentenària tradició operística.

El gran simfonisme germànic no és amb el que associem la formació italiana, però si hi ha sensibilitat i intel·ligència les cotes de qualitat poden ser extremes. I si hi posem un director com Riccardo Chailly, hereu d’una manera de plantejar les obres que es remunta a Toscanini, hom pot pensar que la festa està assegurada. I a fe que el concert va tenir tots els components d’una vetllada festiva.

Cal dir, tanmateix, que el rendiment dels milanesos no va ser perfecte: a la primera simfonia de Beethoven va mancar una mica més de precisió en les entrades solistes del primer moviment, però la concertació de Chailly va ser exemplar i els girs haydnians de la pàgina van lluir amb no poca gràcia.

L’execució de primera de la primera beethoveniana feia esperar el bo i millor per a una altra pàgina primerenca: l’ambiciosa simfonia amb què Gustav Mahler es presentava al món com a esperança blanca de la citada forma musical. Una partitura emfàtica, grandiloqüent, ostentosa (mai excessiva) i amb una espectacularitat que comparteix espai amb passatges d’exorbitant lirisme i fins i tot cert sentit de l’humor. Tots els ingredients van ser presents en la lectura de Chailly i davant d’una formació exemplar, si bé un cop més el primer i segon moviment van deixar entreveure errades puntuals, resoltes per un tercer senzillament espectacular i, poc després, per l’agònic i alhora èpic viatge de l’infern al paradís plantejat al quart. La genial construcció de la peça no va mostrar les costures, sinó una concepció de pedra picada, sòlida i unitària, contestada per una ovació unànime i dempeus del públic assistent. I amb raó.