Música
Cultura  /  Música 27/05/2022

Amaia: "Anar a la psicòloga m'ha ajudat en el procés del disc"

Música. Publica 'Cuando no sé quién soy'

6 min

BarcelonaEl nou disc d'Amaia és un retrat d'una etapa molt delicada: aquell moment en què no ets petita però tampoc adulta del tot; en què has aconseguit acceptar que "hi ha coses que mai no passaran"; en què la vida t'espavila i tu –què pots fer si no?– t'espaviles amb ella. Amaia, que ha fet 23 anys, ja no és la nena dolça que va sortir d'Operación Triunfo (o no només). Al seu segon àlbum d'estudi, Cuando no sé quién soy (Universal), la navarresa ara canta "¿Quieres ser mi amigo? Cómeme el higo" i avisa amb una veu suau que, si s'ho proposa, pot fer-te "la vida impossible". Per cert, al final de la conversa, el següent periodista que l'entrevista a la novena planta d'un hotel de la Diagonal li pregunta pel significat del collaret que apareix a la portada del disc. "M'agradaria dir-te que és de la meva àvia, però no", diu rient aquesta nova Amaia.

Tornaràs a tocar al Primavera Sound [el 3 de juny], on vas fer el teu primer concert fora d’OT. Com és, tornar als festivals de gran format? Ho sents com una festa de fi de la pandèmia?

— Queda malament dir-ho, però la veritat és que ja ni me’n recordo, de la pandèmia. He fet alguns concerts de la gira i realment hi ha força diferència quan tornes a veure la gent sense mascareta. Tinc ganes de fer un concert amb el públic dret i ballant. A més, el Primavera Sound va ser la primera vegada que vaig tenir total llibertat de decidir-ho tot, tant el repertori com el tipus de concert. Encara que aleshores no tenia cap cançó meva –eren versions–, va ser com un punt de partida del que faig ara.

Obres el disc amb Bienvenidos al show i la lletra diu que vols ser el que s'espera de tu i alhora continuar sent tu. Què penses que s’esperava de tu en aquest disc i què hi volies mostrar? Has trobat l’equilibri?

— Cada vegada el vaig trobant més i millor, aquest equilibri. M’han preguntat si em vull desfer de la imatge de nena bona i realment no és que me’n vulgui desfer, sinó que al final jo ja no soc això. D’una manera natural estic tenint una evolució, com qualsevol altra persona. Vaig madurant una mica, i la meva manera de fer les coses també va canviant. Vull provar coses noves i, la veritat, tampoc sé dir-vos què s’esperava de mi. Jo intentava no fer gaire cas a aquestes expectatives de gent a qui no poso cara, sinó centrar-me més en allò que vull i en l’opinió dels que m'estimo.

O sigui que l’Amaia ja no és aquella nena bona d’OT.

— Bé, potser sí que ho soc, però també soc altres coses.

Amaia Romero en una sessió de fotos pel Diari Ara

Quines coses penses que ja no viuràs mai?

— El títol també es refereix a acceptar que potser no cal buscar una meta i pensar que quan ho aconsegueixis ja t’hauràs trobat i seràs feliç. Sempre s’està una mica perdut i no passa res. La vida és una constant recerca d’un mateix.

Els teus crits just abans de la tornada a Bienvenidos al show també recorden els personatges dels vídeos de Rocío Quillahuaman, als quals els esclata el cap quan ja no poden més. T’has sentit així durant el procés de creació del disc?

— Sí, sí que he sentit que m’esclatava el cap, la veritat. Crec que en tots els processos de discos, sempre que siguin llargs, hi ha estones d’aquestes. És molt difícil que ho tinguis tot superclar i que vagi tot bé. També són necessaris aquests moments negatius per avançar i aconseguir el resultat que busques.

¿Sents que l'origen del disc va ser cantar El encuentro amb Alizzz ? El coneixies d'abans?

— El coneixia com a productor de C. Tangana i de cançons que havia fet amb altres artistes. Em va escriure per Instagram i em va dir que tenia un projecte nou en què cantaria ell per primer cop com a artista principal. Vaig anar a l’estudi i la cançó em va encantar. Just va coincidir que aleshores jo començava a pensar en com fer el següent disc. Va ser molt natural i vam connectar molt a nivell personal i de gustos musicals.

El primer disc el vas produir amb Santi Motorizado (Él Mató a un Policía Motorizado), però en aquest a part d’Alizzz als crèdits també hi ha noms com C. Tangana, Rigoberta Bandini, Marcelo Criminal, Lucas de Confeti de Odio o Antonna de Los Punsetes. ¿Com canvia el resultat quan es fa d’aquesta manera més coral?

— Jo només havia fet un disc a la meva vida i tenia 19 anys. En aquest disc, per exemple, la manera de treballar del Cristian [Quirante, el productor Alizzz] era molt diferent i la producció i la composició han anat de manera molt paral·lela. Al final tots són músics que m’agraden i que admiro. Per a mi era un honor treballar amb ells i alimentar-me de les seves dinàmiques de treball per anar creant la meva pròpia. Jo sentia que potser no tenia una manera de treballar definida.

Algunes de les cançons de ruptura del disc, com pot ser La vida imposible, no sonen tant a lament, sinó que tenen l'energia d’enviar algú a pastar fang.

— Sí, totalment. En aquest disc ha sigut molt intencionat escriure lletres amb una mica més de despit. Al final jo també tinc aquest sentiment molts cops, com qualsevol altra persona. Per exemple, amb La vida imposible m’agradava molt el contrast de la lletra amb el so, que és com més dolç i espacial. I també hi ha La canción que no quiero cantarte, que si l'hagués de definir amb una paraula seria divertida. La música per a mi no té per què tenir sempre un missatge molt profund o seriós. També pots fer una cançó una mica de broma.

Precisament aquesta última la cantes amb Aitana [companya de promoció a OT], però ella només surt al videoclip en forma de perfum…

— La idea del perfum va ser meva. Al final va ser impossible quadrar agendes perquè el disc sortia el 13 de maig. Per això l'Aitana no hi surt, però jo volia que la seva imatge estigués representada d’alguna manera, d'aquí la colònia. Em va semblar divertit.

¿I fa bona olor?

— Sí, me la vaig posar aquell dia i fa molt bona olor.

¿Intentes pensar menys en la idea de l’amor romàntic a l’hora d’escriure les cançons?

— Bé, tampoc és que m’ho plantegi gaire. Inevitablement he transmès com m’he estat sentint fins que ha sortit el disc. 

A La persona sembla que cantis a una amiga que passa per un mal moment, o fins i tot a tu mateixa. Per què et va semblar important introduir la salut mental al disc?

— Em sembla importantíssim, perquè és una cosa que ens passa a tots. Si et poses malalt o et trenques una cama, vas al metge. És el mateix encara que no sigui visible físicament. S’ha de visibilitzar, perquè no és res estrany ni excepcional. És molt normal i no passa res si vas al psicòleg, a tots ens passa.

Creus que el fet que comencessis a anar a teràpia també ha influït la teva música?

— Sí, m’ha ajudat molt sobretot a connectar amb mi mateixa. Des que vaig començar a anar a la psicòloga vaig començar a fer moltes coses sola, tan simples com anar un dia al cine sola. Hi va haver una temporada que m’agafava un bitllet de tren de Rodalies des de Barcelona i anava aleatòriament a algun poble. Triava una mica perquè sí, arribava i feia una passejada. Això també m’ha ajudat força en el procés del disc.

¿Tens algun altre remei per quan et sents baixa d'ànims?

— Segons el que em demani el cos aquell moment. Comparteixo pis amb una amiga de tota la vida, i viure amb ella m’ajuda molt. També parlar-ne amb els amics i estar amb gent que estimo i sentir-me en família. El millor és no passar aquests moments sola.

Has dit que Marisol és una de les teves referents. Vas poder cantar en el seu homenatge als Goya i conèixer-la. Per què creus que és important reivindicar la seva figura, sobretot des de les generacions més joves?

— Actuar quan li van donar el Goya d’Honor va ser un regal increïble. És una cosa que no podré oblidar mai, i conèixer-la també va ser increïble. Va ser una manera de connectar amb el meu jo de petita i amb la meva infància, perquè jo vaig començar a cantar per ella. La seva figura em sembla un exemple de tot, és una gran influència. M’encanta, en soc molt fan. 

Una de les frases mítiques que va dir Marisol [n'hi ha samarretes i tot] és “Soc una obrera de la cultura”. T’hi sents identificada?

— Sí que m’hi identifico.

Ella va optar per fugir de l’exposició pública. ¿T’imagines fent alguna cosa semblant en algun moment i deixant el focus?

Realment crec que no és comparable amb el que he viscut jo. Per a ella va ser tota la seva vida i durant moltíssims anys. El que em va passar a mi va ser arran d’Operación Triunfo, que vaig tenir molta exposició, però s’ha anat relaxant. Ara mateix no em sento angoixada, ni que se m’exploti, ni de bon tros. Tinc tota la llibertat del món per fer el que vulgui, tant artísticament com a tots els nivells. Ara estic molt bé, però d'aquí uns anys mai se sap.

Al final de l'entrevista, Amaia se sotmet a 'El test de l'ARA per pujar nota'. De què treballaven els seus avis? Què es menjaria ara? Quin emoji la representa més? L'Empordà o el delta de l'Ebre? Riallera, com sempre, i abrigada –perquè s'ha acabat l'onada de calor i el cel anuncia un xàfec–, respon.

stats