Quin és el teu pitjor record musical? 40 músics ens en donen la resposta

Barcelona"Quin és el millor record que tens relacionat amb la música, i quin record t'agradaria oblidar?". Aquesta pregunta doble s'ha repetit en la majoria de les entrevistes amb músics (i gent vinculada amb la música) que s'han publicat a l'ARA sobretot en l'últim any i mig. Fa uns dies en vam publicar una selecció de les respostes a la primera qüestió. Ara és el torn dels pitjors records. N'hi ha de Sílvia Pérez Cruz, Mazoni, Maria Jaume, Cesk Freixas, Roger Mas...

Anna Alàs i Jové

"En diré un una mica tòpic: la pandèmia, el que ens va tocar viure com a intèrprets durant la pandèmia, per com va afectar la interpretació de la música, el temps d'assaig i tot. I això que vaig ser una privilegiada perquè en aquell moment treballava a Àustria, i Àustria va ser el millor país per ser cantant d'òpera durant la pandèmia, per les mesures que van implementar".

Maria Riba (Al·lèrgiques al Pol·len)

"Unes Festes de Gràcia de fa tres o quatre anys. Teníem quatre concerts, quatre dies seguits, en diferents carrerons. I per transportar els instruments d'un carrer a l'altre, com que no podien passar cotxes pel guarnit i les riuades de gent, anàvem a un supermercat: donàvem el DNI i ens donaven carros de la compra per portar els instruments amunt i avall. Les samarretes que vam fer l'any passat tenen com a símbol un carro de la compra, per recordar els orígens".

Eva Amaral i Juan Aguirre (Amaral)

"Un moment complicat va ser quan el Juan va tenir una lesió a la mà. Veníem d'una època molt intensa de concerts i suposo que l'estrès va fer que tingués una tendinitis molt forta", diu Eva Amaral. "Això ja era als anys 2000, quan de cop vam perdre l'anonimat amb un disc que ens va canviar la vida a tots els nivells. Vam passar de tocar en sales a fer-ho en escenaris gegants. Tocava la guitarra fent tanta força amb els dits que al final em vaig trencar. Al cap de cinc o sis mesos vam poder tornar a l'estudi i enregistrar el disc Pájaros en la cabeza", afegeix Juan Aguirre.

Pol Batlle

"M'agradaria oblidar el meu primer professor de música extraescolar, perquè em va traumatitzar. Suposo que de gent traumatitzada per mals professors n'hi ha moltíssima. De fet, vaig deixar la música. Del set als tretze anys no en vaig voler saber res, de la música. Això és l'únic que m'agradaria oblidar. O no, tampoc m'agrada oblidar-ho perquè al final també forma part de mi".

Oriol Aymat (Blaumut)

"Aquelles nits sense dormir, a vegades amb malsons i calfreds, abans de segons quina actuació, quan pateixes perquè et sents poc preparat, no has tingut el temps que volies o estàs estressat i creus que no arribaràs a fer-ho prou bé. Amb el temps aprens a gestionar-ho millor, però aquesta sí que és una cosa que m'agradaria no haver hagut de passar mai".

Guillem Solé (Buhos)

"Un cop em vaig sentir molt malament. Va ser en un concert a Mataró. Va començar a ploure molt i l'organització ens va dir que havíem de parar. Nosaltres volíem tocar, però no era segur perquè l'escenari estava destrossat. I l'endemà a l'Instagram teníem un centenar de comentaris en què ens deien: «Cabrons, si va parar de ploure, podíeu haver sortit al cap d'una hora...» Vaig explicar que nosaltres volíem tocar, però que hi havia un pam d'aigua a l'escenari. I la gent no ho va entendre. Vam estar una setmana superratllats, perquè no paràvem de rebre missatges de gent dient-nos de tot. Ho tinc clavat, perquè vaig pensar: «Que injust, si jo volia tocar!»".

Joan Delgado (Cala Vento)

"M'agradaria oblidar que sé tocar cap instrument i que conec la indústria musical, i anar a veure un concert amb la sensació aquesta tan innocent de no saber res de res tècnic. Hi penso molt sovint, perquè quan vaig a un concert, dic: «Ja estic pensant en com té el ferro de la bateria ficat, en com l'altre té el cable endollat, en com no sé què...» I m'agradaria oblidar que en sé res, i poder gaudir com el meu amic que no en té ni idea de res, i estar innocentment gaudint de la música".

Jan Riera (Els Catarres)

"Potser un dels pitjors moments d'Els Catarres va ser quan l'Èric es va quedar afònic al final de gira de Tots els meus principis al Sant Jordi Club, el novembre del 2019.

Joe Crepúsculo

"Els pitjors són sobretot els que tenen a veure amb passar-ho malament a l'escenari. Una vegada tocàvem després d'una banda molt famosa. Havíem fet la prova de so abans, però a l'hora de tocar no sonava res. Aquesta sensació em posa molt nerviós. Emprenyes milers de persones que són allà il·lusionades".

Marc Gili (Dorian)

"El pitjor record... Bé, no és que fos cap trauma, però després de tres o quatre anys anant darrere de tocar al Sónar de Buenos Aires, just quan vam començar a tocar, que hi havia unes 8.000 persones davant, va caure un aiguat tipus DANA que va fer que es buidés del tot. Veníem de l'altra punta del món i va ser dolorós perquè no és fàcil obrir camí a l'estranger. I també et diria el que ens va passar en un país de Llatinoamèrica el nom del qual no vull dir per no estigmatitzar-lo. Després d'un concert en què vam fer un sold out d'unes 1.500 persones, tornant a l'hotel vam patir un assalt amb armes de foc, i va ser molt, molt violent. Ens van encanyonar i ens van robar uns 5.000 euros en material. Aquell dia sí que va ser molt dur, no tant pel tema material com perquè vaig pensar que potser tornava a casa sense un membre del meu grup i que com l'hi explicaria jo a la seva mare. Dit això, al marge d'aquesta experiència, totes les nostres experiències a Llatinoamèrica han sigut sempre increïbles. Adoro aquella part del món i hi tornaria mil vegades. Però, malauradament, és una realitat amb la qual tothom viu; tard o d'hora a tothom li passa, que li fotin una pistola al cap".

Adrià Cortadellas (Fetus)

"Potser el moment més terrible va ser al principi de la meva vida de pujar als escenaris, quan em va caure la guitarra en un concert. Era una guitarra del pare d'un amic, perquè jo encara no en tenia, i es va trencar. Era una Stratocaster negra".

Pau Figueres

"M'estressen profundament els aeroports quan viatjo amb la guitarra, perquè pateixo per la guitarra".

Cesk Freixas

"Els records més desagradables tenen a veure amb les amenaces i el rebuig que he rebut de l'extrema dreta. I de l'extrema dreta de tots els colors, perquè he rebut i rebo amenaces dels feixistes espanyols i també dels feixistes catalans. Sempre et genera una certa preocupació que t'amenacin, o rebre cartes amb aquest tipus d'amenaces. Al final t'hi acabes acostumant, però els moments més complicats són sempre aquests, quan veus que la teva integritat física en pot sortir afectada o compromesa. Però, vaja, amb el temps aprens a relativitzar-ho. I forma part del fet de tenir una proposta política tan compromesa".

Raquel García-Tomás

"Segurament qualsevol prova d'accés al conservatori".

Pau Serrasolsas (Ginestà)

"Quan estàvem a punt de treure el disc anterior, va haver-hi una època amb discussions burocràtiques i discogràfiques en què ho vam passar molt malament. Era molt complicat, no depenia de nosaltres, ens hi jugàvem molt i vam patir molt per temes de gestions discogràfiques".

Clara Gispert

"Els càstings. Fer càstings. Abans de dedicar-me a la música i cobrar per ser cantant exclusivament, feia teatre musical. I per fer teatre musical has de fer càstings cada dos per tres. No ho he passat mai tan malament com als càstings. M'ho preparava molt bé, però arribava allà i tenia la sensació que m'estaven jutjant... I em posava en una situació tan vulnerable que pensava: «És que no saben ni que canto, aquesta gent, perquè no m'ha sortit ni la veu». El pitjor moment és entrar en un teatre amb quatre persones a la platea, que soni la música i... Allò era horrorós".

Natxo Tarrés (Gossos)

"La part de judicis. Judicis i mandangues d'aquestes. Mànagers que ens van fer la pirula. Que t'arribi a trucar la gent dient-te: «Volem contractar els Gossos, però si és amb el vostre mànager no». El 1996, el nostre millor any, vam arribar a tenir més de 80 bolos, que era una animalada. Dels millors anys en aquest sentit, cap a fora, però internament... pirules".

Guillamino

"Totes aquestes coses de tocar a les 5 de la tarda, per entendre'ns, o una espècie de maltractament o tractament d'inferioritat en segons quins festivals, en què bàsicament ets una quota. Això ens ha passat a tots. I sap greu. Més d'una vegada m'he trobat dient: això no ho torno a fer, no tornaré a venir a tocar aquí, a aquesta hora, per aquests diners, amb aquest públic, perquè estic sent utilitzat com a quota catalana. Això em sap bastant de greu. I crec que s'hauria de cuidar més".

Maria Hein

"Els músics patim bastant a causa de les xarxes. A vegades tinc la sensació que si el meu projecte fugís de les xarxes socials deixaria de funcionar, i això et fa sentir lligada a les xarxes, on moltes vegades t'arriben comentaris que no t'agraden. És una cosa que no m'agrada de la música. Com els comentaris que rebia quan començava per part de tècnics de so, com menyspreant la meva feina només pel fet de ser jove".

Maria Jaume

"El pitjor ha estat haver-me de trobar sempre amb segons quins tios, que per molt que vegin que toca Maria Jaume, li xerren al meu company abans que a mi, situacions masclistes directament, d'intentar fer-me de menys. Per favor, superem ja aquestes coses, perquè jo vull anar pels llocs i que em tracteu com tractaríeu un home, bàsicament".

Julieta

"Tenir problemes en algun xou, estar a l'escenari i no poder controlar el que està passant, perquè allà només pots tirar endavant, seguir i cantar, i que les coses vagin malament".

Lia Kali

"Sobretot, quan se t'ajunta la música amb el negoci i comença a trontollar tot. Comences a sentir que és una obligació, en comptes del que sempre ha sigut, una necessitat emocional. I apareixen l'ansietat, la pressa, els bloquejos. Aquesta ha sigut la pitjor part".

Karlos Osinaga (Lisabö)

"Una vegada que ens van tractar molt malament en un festival. L'organització ens va tractar com una puta merda, així de clar. De fet, vaig quedar tan fotut que vaig estar a punt de deixar de tocar. Va ser el 2012. Fastigós. Van tractar malament uns grups del País Basc que havien programat per poder cobrar una subvenció del govern basc. Va ser força humiliant i trist".

Maika Makovski

"M'agradaria oblidar una història que vaig tenir amb un mànager que va ser molt dura, molt dura, molt dura. És molt fàcil que et prenguin el pèl en una professió en què confies en la gent com si fossin família. I això va ser duríssim. Dotze anys després, de vegades dic: ui, això encara ha de cicatritzar del tot. Però vaig aprendre molt, també".

Roger Mas

"Més que amb la música, té a veure amb l'esforç, la lluita per fer-te un lloc al sol, a l'escenari, o la platea, o digues-li com vulguis. Aquesta lluita és feixuga, entra en conflicte amb la família, amb altres coses que també són importants emocionalment. I aquest punt d'haver lluitat una mica com els mascles del segle XIX lluitaven les coses. Hi ha aquesta cosa de cowboy solitari... He volgut fer les coses així; no m'agraden els grups, no m'agrada negociar. Si algú vol treballar amb mi, o mano jo o mana ell; necessito que sigui així. La meva generació encara vam heretar aquest mite de Hollywood del cowboy solitari, que si tu vols pots. Però deixes coses pel camí, i és una lluita egoista".

Jaume Pla (Mazoni)

"Un concert a Reus de la gira del disc 7 songs for an endless night (2016). Només hi havia onze persones de públic, i vaig pensar: «Ostres, he tocat al Palau de la Música, al Primavera Sound, a la Mercè, al Música Viva, tinc una pila de discos publicats, i és com si estigués al principi, com si res no hagués passat». Vaig tenir la sensació de «Potser he de plegar». En aquell moment ho veia molt així. Carn, os i tot inclòs, que va sortir molt seguit, em va salvar una mica... Va ser un disc bastant ràpid de fer. A vegades la urgència posa pressió i fa anar malament les coses, però en aquest cas la urgència va anar bé perquè em van sortir moltes cançons i va ser com començar la segona etapa de Mazoni allà. Però aquell dia a Reus vaig pensar que tot el que havia fet no havia servit de res".

Nil Moliner

"Seria absurd dir-te que vull oblidar alguna cosa. Però als 11 anys vaig tenir un professor de música que em va adreçar unes paraules molt lletges. Em va fer plorar, i no vaig tornar mai més a fer solfeig, llenguatge musical, des d'aquell dia. M'agrada molt la música, però tenia dèficit d’atenció, potser. Però només tenia 11 anys, i el professor aquell em va dir que no serviria mai per a la música. Per sort, vaig poder seguir fent bateria i guitarra amb dos professors que em van animar molt, el Marc i l'Armando, i vaig començar a recuperar l'amor per la música".

Namina

"Recordo anar a concerts quan era adolescent i haver sigut agredida per algú del públic, que em fessin tocaments i que ningú hi fes res. Va ser molt bèstia, perquè va ser molt agressiu i em va fer mal i tot, i quan em vaig girar es va fer un buit d'un metre al meu voltant".

Judit Neddermann

"Hi ha gent molt preocupada per demostrar que ha fet coses molt increïbles. És molt habitual que arribis a qualsevol lloc i tothom t'expliqui les seves glòries passades. Em sembla tan estrany, tan innecessari... Quan arribes a un lloc pots preguntar què tal i fer el que has anat a fer, perquè és molt digne i preciós que estiguem fent música en tants contextos i amb tanta gent diferent. Però clar, hi ha molta gent que necessita situar-se. I és terrible. Em sembla un robatori d'energia i de temps".

Joan Oller (director general del Palau de la Música)

"De tot se n'aprèn. Però te'n diré un sense dir-te qui actuava. Vam convidar a L’Auditori una persona que per edat i circumstàncies ja no podia fer el concert que va fer. I aquell va ser un moment que vaig pensar que potser ens havíem equivocat. Tot i que va ser un gran èxit, íntimament pensava que no havíem d'haver fet aquell concert".

Rita Payés

"Coses que no m'agraden gens relacionades amb la música: els aeroports. Els odio molt fort. O aquesta música que sona ara en aquesta cafeteria, que també l'odio molt fort perquè no té cap sentit posar música ara mateix".

Sílvia Pérez Cruz

"Havia anat a veure un nòvio meu a Nova York. Jo tocava el saxo i anàvem al metro a tocar notes llargues, amb un amic que era trompetista. Jo tenia 18 anys. I de cop baixa del metro una persona vestida de militar amb un saxo alt. Érem al lloc on ell tocava i llavors va començar a lluitar contra mi amb els sons. Vaig sentir la pitjor discussió musical de la meva vida. Jo no volia lluitar i vaig acabar plorant a terra".

Joan Pons (El Petit de Cal Eril)

"El pitjor és un somni recurrent que tinc: somio que arribo en un escenari i no està funcionant res. I m'ha passat moltes vegades. Arribem tard, ningú sap les cançons, jo no em recordo de les lletres, els cables no van, els amplificadors estan parats... Em passa això i em dura molt, i és horrible. L'he tingut molts cops i és una tortura. N'he parlat amb altres músics i no soc l'únic que té aquest somni. Ja sé que no és una cosa real, però és un tema que em pertorba i que m'agradaria oblidar".

Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca)

"A vegades em ratllo a l'escenari. M'encanta estar sobre un escenari, però quan penso que hi ha gent mirant-me, al principi em feia molta, molta vergonya i ho passava malament. L'altre dia estàvem al Konvent, que era ple d'amics, i com que era el primer cop que tocàvem algunes cançons noves un altre cop vaig tenir un pànic, una vergonya... Això és el que porto pitjor".

Sara Roy

"En algun xou m'he trobat amb tècnics homes fent comentaris desagradables i menyspreant la meva feina, com si jo no fos capaç d'endollar la guitarra. Potser et diria aquestes coses, que a mi em ratllen molt, però alhora, si no haguessin passat, no estaria en un punt tan reivindicatiu i de voler lluitar-hi en contra".

Rozalén

"Un record dolorós... Diria que cap, però sí que hi ha coses que m'han fet aprendre. Per exemple, hi ha una cosa que em va fer escriure la frase «No tornis a desitjar baixar d'un escenari». Em van portar a un d'aquests mercats de música, a Buenos Aires, amb tot de gent mirant-te i jutjant el que estàs fent. Això no té res a veure amb el que ha sigut la música per a mi des de menuda. Vaig sentir que ningú m'estava escoltant. Altres vegades, als bars, ningú m'escoltava però jo ho gaudia igual i acabava ficant-me la gent a la butxaca. Per allà no vaig saber gestionar-ho. Vaig voler baixar de l'escenari i tot".

Marc Ros (Sidonie)

"A veure com ho explico, però en el concert dels Rolling Stones [en què Sidonie van fer de teloners] no ho vaig passar gens bé com a músic. Primer, perquè els Rolling Stones ens van donar una lliçó i ens van escombrar de l'escenari, la qual cosa em sembla meravellosa. Llavors, lluny de voler-ho oblidar, el que vull és recordar-ho. Em fa molt mal, però el que vull és recordar-ho. I, de fet, el disc de Sidonie també està marcat per això. Ens van fotre una pallissa... Aquell dia vaig decidir deixar de fumar, i encara estic amb la lluita; o sigui, vaig tenir una crisi brutal. Estava tan rabiós que el disc i les cançons venen d'allà".

Xavier Coca (The Tyets)

"El Festiuet aquell... Ara tenim la possibilitat pressupostària de portar un equip complet, de portar coses duplicades, que no ens falli res tecnològicament, però abans que tot ens anés tan bé vam tenir molts problemes tècnics. Recordo aquell dia, quan encara no havíem tret Coti x coti. Era una de les primeres vegades que tocàvem en un festival amb gent que admiràvem com Oques Grasses i La Fúmiga. I vam tocar 5 minuts. Va fallar tot i vam haver de cantar a cappella davant de 5.000 persones. Però, per sort, sempre hem tingut molta barra, i molta capacitat d'improvisació, i ho vam tirar endavant. Però va ser un bon pal. Va ser un punt d'inflexió per dir: nois, ens hi hem de posar de debò perquè no pot ser que ens fallin aquestes coses".

Gorka Urbizu

"Potser m'agradaria alleugerir o oblidar la part extramusical, que és necessària però cal saber gestionar-la. Això de vegades afecta el romanticisme musical, perquè no estàs en una multinacional, t'ho fas tot tu i has d'encarregar-te de tot, i tot plegat requereix molt de temps que no dediques al que realment importa, que és crear i tocar. Això m'ha arribat a afectar de vegades. Tant de bo es pogués fer tot sense aquesta part".

Pau Vallvé

"Hi ha hagut moments molt lamentables, d'aquests que et sents superincòmode: quan ningú t'està escoltant, quan ningú vol que hi siguis però has de tocar en aquell festival perquè no sé què. Molts, molts concerts de dir: vols dir que hem de fer això? O moments de pensar: porto no sé quants discos, ve gent als concerts, sortim als mitjans, però no puc pagar el lloguer, i s'ha fet tan gros que no puc treballar en una altra cosa alhora; per tant, hauria de deixar la música. Aquell impàs entre ja no ser amateur però encara no ser professional va ser un dels pitjors moments en la meva carrera professional, perquè no saps què fotre, no pots dedicar-te a res més, però els números no surten i sents que potser no vals per a això. Aquell moment va ser fort. Vaig marxar a Banyoles i deia: deixo la música. I allà van començar totes les coses bones".