Quatre anys després del seu últim àlbum, Anímic tornen amb 'Skin' (2017), un disc que sorprèn pel seu gir electrònic i també pel seu sonat llançament: cadascuna de les vuit peces va acompanyada d’un videoclip, a la manera dels visual albums que últimament han popularitzat artistes com Beyoncé. La cantant Louise Sansom ens parla del sisè llarg del grup de Collbató, que completen Ferran Palau, Núria Monés, Juanjo Montañés i Miquel Plana, àlies Zuma. El presentaran en directe el 18 de febrer al Twin Palm de l’Hospitalet de l’Infant i el dia 23 del mateix mes a la sala Upload de Barcelona.x
Heu fet un disc totalment electrònic. ¿Creus que el germen d’aquesta evolució ja es trobava en el treball anterior, Hannibal (2013)?
Sí! A Hannibal ja tiràvem d’uns ritmes molt bàsics. També és una evolució natural deguda al fet que jo ja no volia tocar la bateria. Em sento molt a gust com a cantant, volia explotar-me a mi mateixa com a vocalista.
Llavors, ¿posar-te a tocar la bateria va ser el primer pas per passar a la caixa de ritmes?
Exactament, a cada disc he sigut la que m’he hagut d’adaptar al grup. En aquest els vaig dir clarament que volia cantar. Com que ningú més volia tocar la bateria, vam haver de buscar el ritme en una altra banda. Abans hauríem prescindit del ritme, però estàvem amb una energia que ens demanava tot el contrari, era impossible pensar en uns Anímic sense ritme i grapa.
Com vau arribar a la decisió de fer un disc electrònic?
Quan vam començar com a grup el 2003 no teníem bateria. Les nostres cançons es feien amb bases electròniques. Per tant, no ha sigut estrany tornar-hi. El Ferran feia temps que jugava amb sons a casa i vam començar a utilitzar-los seriosament. Quan vam trobar el tipus de ritme que ens atreia, les cançons sortien soles. Ens hem vist amb un món de possibilitats que ens fa sentir com nens altre cop.
El Ferran té cada vegada més consolidat el seu projecte en solitari. ¿Creus que això t’ha deixat més espai? ¿Aquest és el disc més Louise Sansom d’Anímic?
Potser sí, ha sigut una cosa molt natural, he tingut un espai que abans no tenia, no perquè no em deixessin, sinó perquè crec que no estava preparada. Ara em sento segura com a cantant i de sobte m’he vist eliminant cançons, manant, sent la dolenta perquè tenia una idea clara.
Al principi d’Anímic vivíeu tots junts en una casa de Collbató. Com ha evolucionat la relació entre vosaltres des d’aleshores?
Vam estar sis anys junts, vam estar molt bé i ens vam convertir en família, però ens vam cansar força que la gent ens tractés de hippies, sobretot gent que estava compartint pis a Barcelona, perquè era el mateix, però en un poble i amb un local d’assaig. Va néixer el meu fill i a poc a poc cadascú va anar buscant el seu lloc i això va dur el grup a nous terrenys.
Com a parella, el Ferran i tu heu passat per la teva operació d’esquena, heu tingut un fill i heu hagut d’afrontar la qüestió de la seva identitat sexual. ¿Són coses que s’han acabat reflectint en la música d’Anímic?
Sí, esclar, en les lletres i en la música. Les cançons van directament unides a coses concretes que t’han passat, i no només les lletres, sinó també el ritme, l’energia... Hidden, per exemple, parla del meu fill i ara veig que està cantada amb molta pau, perquè l’hi estic cantant a ell. A Hannibal acabava de patir allò de l’esquena i encara estava enfadada amb el dolor que havia passat. Això es nota en la ràbia de les lletres i els canvis de llum dels temes.
A més, es pot dir que és un visual album : totes les cançons tenen un clip i heu cuidat molt aquest aspecte. Com va sorgir la idea?
Va sortir perquè la mescla em suggeria tot d’imatges. No ho hem fet per seguir cap tendència, crec que és el que el disc es mereix, li hem posat molt d’amor i sentia que la feina no estava acabada si no li fèiem un bon vestit. És un regal a les cançons. Ho hem pogut fer gràcies a la gran generositat dels directors, que s’ho han pres com un projecte propi. Crec que hem creat una família que ho ha donat tot per formar part d’alguna cosa més que Anímic i que el disc. El disc és només una part de Skin.
¿El disc proposa una mena de diàleg entre la part humana del grup i l’electrònica?
Sí, aquest disc tracta del que és humà i el que és inhumà, també musicalment. El Ferran i el Juanjo són la part inhumana i la resta som la part humana. Es tracta d’aconseguir alguna cosa robòtica amb vida, amb humanitat. Pot ser que ens estiguem convertint en màquines, però també hi ha l’esperança que tornem a ser humans.
