José R. Pascual-Vilaplana: "Volem mostrar al públic melòman quina és la potencialitat de la Banda Municipal"

BarcelonaLa Banda Municipal de Barcelona arriba al 140è aniversari en plena forma i recollint els fruits d'una feina feta amb constància, determinació i atreviment. Salvador Brotons primer i José R. Pascual-Vilaplana (Muro, 1971) des de fa vuit anys han eixamplat tant el repertori com el públic d'una formació que el diumenge 1 de març celebra l'efemèride amb un gran concert a L'Auditori (18 h), amb la col·laboració de l'Escolania de Montserrat i la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert. En el programa, Angel of Mercy (2015), de David Maslanka; Simfonie der lieder (2013), de Johan de Meij, i l'estrena mundial de Chibola Mu Lumba (2025), d’Hèctor Parra, una obra encarregada per L’Auditori per a l’ocasió i basada en músiques tradicionals de la regió africana de Katanga.

¿Has dirigit mai una formació amb tants anys d'història?

— Formació professional, és la més antiga que he dirigit. A Muro, el poble d'Alacant on vaig néixer, tenim testimoni que la banda d'allà té més de 200 anys d'existència, però són formacions amateurs, no és el mateix.

La tria del repertori del concert de l'1 de març mostra bastant la versatilitat i alhora la potència de la banda. Hi estàs d'acord?

— Sí, és un poc la idea. Aquesta és la meva vuitena temporada com a titular de la banda, i un objectiu fonamental que m'he marcat és mostrar al públic melòman quina és la potencialitat de la banda. No fugint de la tradició, però apartant-la d'aquest estereotip en la cultura musical que moltes vegades la tradició li aporta. Crec que és fonamental fer una mica de pedagogia amb la programació perquè el públic realment enamorat de la música vegi la banda com un utensili de cultura del segle XXI, i no pas sols una cosa de la tradició. El repertori està triat d'acord amb aquest concepte, però també hi ha un vincle entre les tres obres, que són obres de celebració des de diversos punts de vista i diverses estètiques per buscar aquesta versatilitat.

Una d'aquestes estètiques implica la col·laboració de l'Escolania Montserrat.

— Exacte. Abans tenim l'obra d'estrena, Chibola Mu Lumba (2025), del mestre Hèctor Parra, potser avui en dia el compositor català de més renom internacional, i sobretot de renom en l'àmbit de la música contemporània. És la seva primera obra per a banda, i això obre moltes portes i diu molt de la nostra filosofia i també del mateix mestre, que ha volgut contribuir a aquest 140è aniversari acceptant aquest encàrrec. La segona obra, Angel of Mercy, és de David Maslanka, un compositor que en els últims quaranta anys ha traçat una línia molt personal intentant aprofitar tot allò que hem heretat, sobretot de la música de Johann Sebastian Bach. És un estudiós de la música de Bach i de tota la filosofia humanista que hi ha darrere. Maslanka ha fet una producció bandística extraordinària. El vaig conèixer als Estats Units el 2015, i vaig treballar amb ell. I en l'última obra del programa, Simfonie der lieder, de Johan de Meij, hi col·labora l'Escolania de Montserrat, que és una entitat musical de primer ordre de la cultura catalana de tots els temps, però que, tanmateix, i tot i ser també una entitat antiga, no havia cantat mai amb la Banda Municipal.

No n'era conscient, d'això.

— És la primera vegada en la història que s'uniran. I vaig voler que s'uniren interpretant una música escrita per cor de nens, mezzosoprano i banda. Tindrem el goig de tornar a treballar amb la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, una de les grans veus catalanes. Aquesta Simfonia der lieder del neerlandès Johan de Meij està basada en poemes alemanys del segle XIX, en alguns dels quals es va inspirar Gustav Mahler per escriure els seus famosos Kindertotenlieder. Va ser un encàrrec que li va fer el Festival Mahler de Dobbiaco, de l'Alto Adige, a De Meij, que a més a més ha estat compositor resident nostre durant moltes temporades. Ell va voler agafar poemes de la mateixa tradició que els que va fer servir Mahler, però atorgant-li un aire més positiu, obrint una mica d'esperança.

A propòsit del Johan de Meij, ¿existeix una escola o una tradició neerlandesa de banda? Tu mateix et vas formar amb el mestre neerlandès Jan Cober.

— Sí, els Països Baixos tenen una gran tradició bandística, com altres països europeus; per exemple, Bèlgica, Eslovènia o Suïssa. El que va fer d'original els Països Baixos és que, en la dècada dels vuitanta, per primera vegada un ministeri de Cultura va crear una institució nacional de bandes dedicada a recollir tota la tradició, estudiar-la, documentar-la i dotar als centres educatius d'una especialització en banda, cosa que no han fet molts altres països, entre altres el nostre. Presumim de tradició, però avui dia una persona en l'estat espanyol es pot doctorar de música i en cap classe li han explicat ni la història ni el repertori de les bandes, tret que no sigui des de l'àmbit popular o tradicional. Als Països Baixos, ja en la dècada dels vuitanta, en l'assignatura de direcció d'orquestra podies fer el diploma de direcció de banda i especialitzar-te'n. Van fer tot un treball de recuperació de material en coordinació amb altres països, seguint la gran tasca que ja van fer els Estats Units a principis del segle XX incloent-hi la banda dins dels currículums educatius i universitaris.

El teu contracte amb la Banda Municipal acaba la temporada 2026-2027. T'hi veus més temps?

— Suposo la col·laboració continuarà funcionant, almenys així són les converses que hem tingut. I és la meva intenció, perquè també és de veres que amb tot el treball fet a llarg termini, és ara quan estem recollint tot el fruit de la feina que hem fet en els últims vuit anys a través del repertori, amb l'eclecticisme que hem volgut donar als programes, que això ha generat també una manera de sonar, una flexibilitat, recollint tot el gran treball que havia fet abans el mestre Salvador Brotons, i enfocant-lo un poc cap als nous temps. I en aquest aspecte, espero que puga tindre més oportunitats de seguir col·laborant.

Un dels grans triomfs dels últims anys de la Banda Municipal és haver omplert la sala gran de L'Auditori i haver generat un públic bastant fidel.

— Sí. I això ha sigut un repte. Hem fet una mica de pedagogia. La banda tenia el seu públic tradicional i per a nosaltres és molt important conservar-lo. Però per conservar un públic tradicional no li has de donar sempre el que espera. Estratègicament, he configurat programes en què, a banda d'allò que ells poden esperar quan van al concert, de cop i volta els dono alguna cosa nova i els explico com he configurat el programa, perquè en tots els concerts parlo amb el públic. De fet, si en algun programa, pel que sigui, no ho he fet, hem rebut mails de protesta. Aquesta comunicació fa que el públic hagi anat acceptant aquest repertori i també la versatilitat de voler fer repertoris que vagin encarats des de moltes perspectives artístiques, com el jazz, la música contemporània, la recuperació de música històrica de banda, la recuperació de patrimoni català. Hem fet moltíssimes coses, i amb una estratègia de dosificació perquè el públic ho vagi assimilant. Les revolucions dràstiques no funcionen mai, però a poc a poc hem anat consolidant això. Com et deia abans, és ara quan estem recollint els fruits de tot aquest treball de planificació.

El 2018, quan en vas assumir la direcció, explicaves que la banda ha de ser un instrument de cultura del segle XXI que no estigui lligat a estereotips. Però també deies que hi havia el compromís que bona part del repertori que interpretéssiu fos repertori original per a banda.

— Imagina't en quina situació estem que encara reivindiquem que la majoria sigui el repertori de banda, quan això hauria de ser la normalització. Una orquestra simfònica no diria: "Procurem que tot el nostre repertori sigui d’orquestra simfònica". Però per culpa de l'estereotip, encara hi ha gent que pensa que el repertori per a banda és menor. I no, el repertori major o menor és per la qualitat de com està fet, no per a qui va dirigit o per a quin organisme està pensat. Nosaltres seguim fent transcripcions d'obres simfòniques, perquè forma part de la nostra història, però fent-les amb una visió actual. És superimportant que el públic conegui el gran repertori de banda contemporani i també el de temps passats que no ha tingut presència en les sales de concerts. Per exemple, vam fer L’hora de l'ànima, de Sofia Gubaidúlina, una obra dels anys vuitanta que no s'havia fet mai aquí. Mira, precisament hi va col·laborar la Gemma Coma-Alabert. Per dir-te una curiositat, quan la vaig programar, em va trucar Timothy Reynish, potser la persona viva que més en sap de la música de banda, director del Royal Northern College de Londres. Em va telefonar per dir-me: "Sols tu has pogut programar això. Reserva'm una cadira que he d'anar a veure-ho". És el típic repertori que s'ha fet per a banda, però que, clar, no entrava en l'estereotip d'allò que la gent pensa que és banda. Te'n podria explicar moltes anècdotes de quines obres hem seleccionat justament per reivindicar el nostre patrimoni com a organisme sonor identitari. Això és important.

Ara recordava un article que tens a la web sobre Jéssica, un encàrrec que et va fer Toni Olcina, un gran melòman de Muro. Expliques tot l'esforç que hi ha darrere d'una composició, i que no tens surts fins que trobes un desllorigador en Xostakóvitx i Bach.

— Quan escric, sobretot per a banda, tinc el compromís de mantenir una tradició, perquè mon pare ha sigut quaranta anys músic d'una banda i el meu germà també hi ha tocat, però també tinc una responsabilitat sobre el futur. Mantenir una tradició no és repetir les mateixes fórmules que s'han fet, sinó intentar que tingui una projecció en el futur. Si no, és com un peix que es menja la cua.

Amb Jéssica, a més, tenies la responsabilitat d'entregar una bona peça a algú que era molt important per a tu, oi?

— Sí. Toni em va deixar un encàrrec molt personal, i per a mi era una cosa molt important, molt més que si algú que no conec em fes un encàrrec més banal. Per això em va costar molt i s'ha quedat com una partitura que diu molt més que alguna cosa purament artística. Crec que artísticament és important, però també parla dels lligams que es poden fer a través de la música i, sobretot, del poder que té la música com a un element cohesionador espiritual. Per això un compositor com David Maslanka és superimportant.

Quin és el repte més divertit que has entomat amb la banda?

— Ui, hem fet coses molt divertides. Però pot ser de les coses més inversemblants, i que jo diria que fins i tot ens ha transformat, va ser l'estiu passat, la col·laboració amb el Festival Grec en l'espectacle La nit del musical, en què els músics també s'inserien dins de l'espectacle. Va ser molt potent musicalment i una experiència escènica molt bonica que ens ha marcat molt.

¿I recordes la partitura més complicada de dirigir?

— És que la dificultat d'una partitura depèn de molt de la perspectiva. Per exemple, en el concert de fa quinze dies, vam interpretar Out of Earth, d'Oliver Waespi, que és una obra que vaig tenir el plaer d'estrenar en una gira a Suïssa el 2015, i que s'interpreta molt poc perquè és una realment complexa. Però com més dificultats hi ha en una partitura, veus que la implicació del músic és proporcionalment més forta. I crec que vam fer un treball molt bonic. La mateixa partitura de Gubaidúlina és una peça complexa. També l'Urban Requiem de Michael Colgrass, per la diversitat d'instruments que utilitzàvem. Una de les coses importants és generar una programació que sí, que compleixi amb allò que el públic espera, que compleixi amb l'element pedagògic, és a dir, que vagi formant tant el públic com el músic, però que també compleixi amb l'aspecte artístic, de posar-se sempre reptes, d'obrir la ment. Eixir de la zona de confort és el que és normal per a evolucionar.