Wagner sense paraules

La presència de Teodor Currentzis és habitual a Barcelona, especialment gràcies a Ibercamera. Benvingut sigui, doncs, qualsevol esdeveniment musical en què intervingui una de les batutes més sol·licitades del panorama internacional. Tanmateix, el concert de dilluns ha estat potser el més “fàcil” dels que ha ofert el director d’origen grec, davant d’aquesta formació de luxe que és MusicaAeterna. “Fàcil” perquè, tot i que Richard Wagner és un compositor de gran complexitat, els seus passatges orquestrals (preludis, obertures o números que enllacen les escenes de molts dels seus drames musicals) tenen un immens atractiu per al gran públic.

En aquest sentit, L’anell del nibelung, tot i la seva densitat i immensa durada (que pot arribar a les quinze hores), és una d’aquestes obres per a les quals Wagner reserva passatges fascinants, des del pedal en mi bemoll major amb què arrenca L’or del Rin (el pròleg) fins a la immolació de Brunilda al final d’El capvespre dels déus (tercera i última jornada). El 1987, el director d’orquestra i compositor Lorin Maazel (té una òpera basada en la novel·la 1984 de George Orwell) va decidir crear una suite d’uns setanta-cinc minuts amb alguns d’aquells passatges orquestrals, si bé entre ells se’n troben d’altres que estan pensats per acompanyar la veu. El resultat és, com dèiem, atractiu.

I si bé la peça resulta espectacular, no deixa de ser una obra per a tots els públics, sense la transcendència dels drames wagnerians en tota la seva essència. Un caramel, en definitiva, apte per a pràcticament tots els paladars que s’hi vulguin acostar.

Però, esclar, Wagner resulta una altra cosa, i el que vam escoltar dilluns a L’Auditori tan sols n’és la superfície, l’embolcall. I Currentzis tampoc s’hi va esmerçar massa. Vull dir amb això que no va ser la seva prestació més inspirada de les moltes que ens ha regalat en inoblidables vetllades, dins i fora de Barcelona. Compta, a més, amb un instrument privilegiat que es diu MusicaAeterna i que projecta un so generós, ben treballat i acurat, si bé Currentzis en concerts com el que comentem està més preocupat per l’espectacularitat del gest i de l’histrionisme marca de la casa que no pas pel contingut musical. Però també és cert que, davant del treball de Maazel, la cosa tampoc és per posar-se massa transcendent. I demà serà un altre dia.